Catalunya, la Corona d’Aragó, els Països Catalans. No parlem només de realitats històriques, polítiques, lingüístiques o tan sols sentimentals. Parlem d’un model d’Estat. De la voluntat de viure en un país diferent, millor. On no hi hagi ciutadans de segona categoria. De la impossibilitat manifesta de fer d’Espanya un país cívicament exemplar.
Espanya no vol canviar. Una gran majoria dels seus habitants s’hi senten molt còmodes. Som una clara minoria aquells que creiem fermament en el valor d’una República federal; ja no plurinacional sinó directament anacional. L’Estat-nació és un invent romàntic del segle XIX que no té absolutament cap sentit avui en dia. La pasta que uneix un poble, un Estat, s’hauria de basar en valors integradors i universals. Els de sempre: llibertat, igualtat, fraternitat; i molts d’altres: democràcia, justícia, legalitat, solidaritat, prosperitat, etc. No pas en conceptes com nació, pàtria o llengua. Als quals en el cas espanyol hi podem sumar vergonyes històriques com els Reis Catòlics i la seva intolerància religiosa o l’imperialisme a Amèrica amb l’extermini dels seus pobles indígenes. L’Estat espanyol es basa, doncs, en conceptes caducs, rancis, excloents. Els seus orgulls són delictes contra la humanitat quan els cotegem amb la Declaració dels Drets Humans. La seva democràcia, l’única cosa amb cara i ulls veritablement admirable que ha aportat Espanya a la civilització, ha estat, és, incapaç d’exorcitzar-se del passat feixista que la va veure néixer.
Si els mèrits històrics espanyols ja són per apretar a córrer, la seva realitat política no és pas per llançar coets. La malintencionada confusió entre la nació castellana i l’Estat vicia qualsevol intent de construir un sistema que no diferenciï entre bons i dolents, entre purs i traïdors. La realitat no està representada en el sistema constitucional. El centralisme polític i econòmic ofega les regions perifèriques. El nacionalisme castellà troba innumerables paral.lelismes amb el serbi que va destruïr l’antiga Iugoslàvia.
Hi ha dues maneres de construïr un Estat on conviuen diverses sensibilitats ètniques, lingüístiques, culturals, religioses i/o nacionals. O bé les respectes totes per igual o bé n’imposes una que elimini les altres. El pretès camí intermig espanyol és un invent absurd. Perquè tots el considerem un impass, una parada en el camí, cap a una de les dues opcions. Doncs resulta que avui en dia cap de les dues opcions té, encara, prou força per anul.lar l’altra. I que si algun dia se n’imposa una estic convençut que serà la de Madrid y sus colonias.
Des d’aquí no ens podem permetre ser ciutadans de segona. Ser un poble menyspreat per l’Estat del que formem part; ni viure en una gran ciutat com Barcelona que no té un Govern al darrere donant-li suport. A algú se li passa pel cap un Govern italià actuant contra els interessos de Milà; o el nord-americà en contra dels de Nova York o Los Ángeles?
El 2014 farà 300 anys que l’últim Estat on vam ser ciutadans de ple dret, la Corona d’Aragó, va desaparèixer. Nominalment, ja que de facto havia estat absorbit per Castella molt abans. En tot aquest temps no hem aconseguit que la unió sorgida d’aquests dos regnes reconegués el seu origen confederal. No hem sabut o pogut trobar la manera de fer d’Espanya un país orgullós de la seva diversitat. Si a això hi afegim l’expoli fiscal a què estem sotmesos catalans, valencians i illencs; em sembla evident que només tenim una sortida lògica. Una República Federal Catalana.
Jo ja he votat.
ingenuïtaturbana 