jordi rubio i mitjans
30 anys
estudiant de ciències polítiques. actor
aquest vol ser un blog d’actualitat. actualitat subjectiva. la meva pròpia actualitat: política, teatre i emocions. vull dir el que penso, i tinc molt a dir.
en emocions vull ser vital i optimista.
en teatre vull ser crític però honest. em falta molt per aprendre. m’interessa més analitzar i observar que no pas jutjar o establir veritats absolutes. tinc les meves opinions, sé el que m’agrada i el que no. però no és un camí tancat.
en política estic cabrejat: tots ho fan malament. abogo per la independència, més per raons econòmiques i geoestratègiques que per motius sentimentals. sóc català i catalanista, però no nacionalista. no em sento espanyol, però sí europeu. sóc d’esquerres i republicà, però no sempre voto esquerra republicana. liberal i individualista. en absolut socialista.
en arquitecura estic molt preocupat. penso que en general vivim en una època artística en què hem perdut els grans referents. que ja no valorem l’esforç. que només ens agraden les idees simples i innovadores, que no mirem al passat. que en aquest passat és on trobem la plenitud artística, i que en canvi ens dediquem a destruïr i menyspreuar el nostre patrimoni. en el cas de l’arquitectura això és molt perillós, perquè els edificis no es solen recuperar un cop enderrocats i perquè és molt difícil enderrocar un edifici lleig. el racionalisme, el minimalisme i la postmodernitat han de ser aportacions a la història de l’art universal, no tòtems inamovibles i omnipresents. l’art contemporani no és millor que tots els estils anteriors. en alguns aspectes és pitjor.
en història penso que és la única salvació que tenim per enfrontar-nos al present i al futur.
ingenuïtaturbana 