A vegades és un alivio saber que hi ha vida més enllà de EL PROCÉS i l’estat islàmic. També és un alleujament -acabo d’adonar-me que els barbarismes enriqueixen la nostra separatista llengua- redescobrir que no només als occidentals ens preocupen nimietats com la llibertat, la democràcia o els drets humans. Baixar una mica del pedestal ¿civilitzatori? que ens hem pomposament auto-atorgat. Els xinesos reclamen sufragi universal, actiu i passiu. Bé, els xinesos de Hong Kong. Però en tot cas ho fan xinesos a la Xina. I sí, son una ex colònia britànica. Hi ha una coincidència que no em puc treure del cap: els habitants de Hong Kong son tants com els de Catalunya: uns 7 milions i algo. Si ells aconsegueixen fer moure un estat de 1300 milions d’habitants sortint pacíficament al carrer; nosaltres en mourem un de 46 milions? Vale, prou de mirar-se el melic.
Hong Kong és una macro ciutat xinesa amb un règim polític molt particular. L’acord anglo-xinès que permeté la devolució de 1997 establia que durant al menys 50 anys seria quasi una ciutat-estat amb fronteres i moneda pròpies; i amb un règim polític participatiu -no democràtic- que garantís les llibertats civils (expressió, associació, premsa, etc.). A més Hong Kong ja era pròspera abans de retornar a la Xina; no deu doncs el seu desenvolupament a la peoplesrepublic ni al seu partit comunista. És més, ha estat un dels motors del fulgurant creixement del país; una de les excuses per inventar-se l’oxímoron “comunisme de mercat”; i finalment el punt des d’on s’ha pogut realitzar l’apropament entre la Xina continental i Taiwan. Per qui no n’estigui al corrent Xina i Taiwan son constitucionalment el mateix país, amb el mateix territori. I conseqüentment ambdós es reclamen el legítim govern de tot el país. Un problema delicat que porta així des de la guerra civil de 1946-50 que va desenvolupar en l’actual divisió.
Què reclamen a Hong Kong? Sota el paraigües del moviment Occupy Central with Love and Peace, els concentrats demanen que les pròximes eleccions legislatives del territori previstes pel 2017 es facin no només per sufragi universal actiu, com ha promès Pekín, sinó també passiu. És a dir: que tothom pugui votar, però també que tothom s’hi pugui postular com a candidat. No volen ni marxar de la Xina ni fer caure el règim. Només exigeixen ser considerats ciutadans majors d’edat d’un país que es diu popular. L’últim cop que alguna cosa semblant va succeir va acabar amb la matança de Tiananmen, el 1989. I és veritat que les coses van canviar, però no en la direcció a la que apel.lava la societat. Esperem que els temps hagin canviat prou també a la Xina com per a què aconsegueixin el que aconsegueixin a Hong Kong a l’Exèrcit no se li torni a ocórrer vessar la sang dels seus conciutadans.
La democràcia i la llibertat no son patrimoni polític occidental. I si hem tingut la sort de ser els primers a arribar-hi o apropar-nos-hi el nostre deure és ajudar els demés; enlloc de sentir-nos moralment superiors per disfrutar d’una cosa que és tan fràgil i potser tan efímera com alhora ho és d’essencial.
ingenuïtaturbana 