el capitalisme, primera part

capitalisme-escc3b3rrer-els-treballadors

Capitalisme: sistema econòmic imperant en l’actualitat centrat en, com el seu propi nom indica; sí: el capital. I el capital son els diners però no ben bé. Perquè el capital es basa en la propietat, no en la transacció dels diners. Ara bé la propietat té sentit en tant que és comptabilitzable (en diners) i conseqüentment serveix per acumular més capital.

A partir de la propietat necessitem dues potes més per a què el capitalisme s’aguanti: la plusvàlua i l’herència. La plusvàlua és la diferència monetària entre allò que em costa un actiu i allò que n’obtinc. I potser la plusvàlua més important és el benefici que obtenen els propietaris dels mitjans de producció gràcies a la força de treball dels seus assalariats: aquests reben una remuneració per la seva feina lleugerament inferior al valor d’aquesta feina que fan. Sense aquesta plusvàlua difícilment ningú es faria empresari. I si ningú volgués ser empresari no hi hauria progrés; almenys com l’entenem avui en dia. Ara bé de què serveix acumular diners i propietats si puc morir demà? Doncs per intentar assegurar-me que la meva descendència viurà igual o millor que jo. Des del punt de vista del receptor l’herència és una institució extremadament injusta: permet mantenir les desigualtats socials al llarg de les generacions, ja que els hereus reben grans avantatges sense haver fet res per merèixer-los. Sense, fins i tot, haver hagut de treballar mai. És una gran sort que et toqui una bona herència. Ara bé, l’herència, o la perspectiva de que allò que hem acumulat no es perdrà amb la nostra mort, funciona com un dels incentius més potents per a què la gent fem girar l’economia: estalviem, invertim, comprem propietats immobiliàries, arrisquem en projectes empresarials, i ens esforcem per a què aquests siguin rentables.

Podem creure, encertadament, que el capitalisme és cruel, injust i voraç. Però és el sistema econòmic que millor encaixa amb alguns dels grans atributs humans: la competitivitat, l’ambició, l’egoïsme, l’avarícia, la por. Potser no son les característiques que més destacaríem a l’hora de vendre’ns com a espècie a un hipotètic inversor extraterrestre; però hi son, i molt. Som animals; i en el fons som simples i instintius; bàsics i supervivents.

I aquí hi entren els diners. Si fossin una cosa real, estàtica; tindria tot el sentit del món dividir-los a parts iguals entre tots. El problema és que la riquesa es pot crear o destruïr, però no repartir. Els diners són una entel.lèquia creada per la gent que només tenen valor si nosaltres els n’hi atorguem. Son un instrument molt eficaç per a permetre que cadascú es pugui especialitzar en un sector econòmic sense patir per la seva supervivència. Ja que permeten el crèdit. Entre allò que compro i allò que venc puc interposar-hi un element acceptat i igual per tothom que permet ser acumulat i diferir els pagaments en el temps. Com a concepte els diners son una proesa de la civilització.

I què passa si agafem tots els diners del món, els ajuntem i els repartim a parts iguals? Primer de tot que seria injust, però és que al cap de poc temps tornaríem a estar igual. Alguns s’haurien enriquit i d’altres empobrit. I per suposat la quantitat total de diners “existents” hauria canviat. Si jo tinc: uns estalvis, accions, un sou, una casa i un cotxe; quants diners tinc? Doncs depèn del valor que els demés atorguin a cada-un d’aquests actius en cada moment. Per tant no son absoluts, sinó relatius: fluctuen. Els puc sumar, però no els puc dividir en parts iguals sense que aquestes parts creixin o decreixin ràpidament i deixin de ser iguals. No podem, doncs, repartir la riquesa; sí que podem, però, redistribuir-la.

Sense ser tant utòpics n’hi ha que encara creuen que el que sí que és possible és col.locar tot el capital en mans d’un sol agent que és de tots: l’Estat. En aquest escenari els ciutadans simplement cobrarien un salari per la seva feina. Sense plusvàlues adverses i sense possibilitat d’acumular riquesa. Ens carreguem la propietat, la plusvàlua i l’herència; és a dir el capitalisme. Però també ens carreguem qualsevol ambició individual i col.lectiva que vagi més enllà del bé comú. I tots sabem que davant el benefici propi el bé comú esdevé dèbil. I això pel que fa a la teoria. Perquè en la pràctica l’Estat està gestionat per una minoria que controla la propietat. Potser no la posseeix nominalment, però ho fa en nom del conjunt de la societat. És a dir que al final tornem a tenir privilegiats i desfavorits, cosa que es tradueix en rics i pobres. Però és que a més la casta governant no ho seria per motius racionals, siguin aquests més o menys justos, sinó per una causa superior, dogmàtica, quasi religiosa. I aquesta realitat ja fa molts anys que estava inventada i superada: se’n diu feudalisme. I com sabem és incapaç de sobreviure en democràcia.

Al meu entendre el capitalisme necessita dos elements per no auto-implosionar: la llibertat i l’Estat. Ciutadans lliures i iguals davant la llei que puguin el.legir un govern que posi límits al capitalisme en benefici de tots. I que ho faci de forma pràctica i eficaç. Perquè el capitalisme és l’únic sistema econòmic que la Humanitat ha sabut trobar capaç de, en un Estat democràtic, assegurar un nivell de vida decent a la immensa majoria de ciutadans. Si el model és extensible a escala global no ho sabem, esperem que sí.

continuarà…

gràcies

carnero_legion

A veure, en sèrio?? Vull dir que, ¿és una broma, no? Diumenge passat 2’3 milions de ciutadans van votar sobre la possible Independència de Catalunya en un referèndum al.legal, xapussero i no vinculant. D’aquests, 1’8 milions van optar per la secessió. És cert que probablement tots els independentistes vam anar a votar. I que per tant som menys que la meitat més un del cens, que està sobre els 6 milions. Però de debò que a algú li entra al cap que tots els que no van anar a votar son ferms unionistes? Hoooooolaaaa!! Algú ha pensat que hi ha una cosa que se’n diu indecisos? Indecís: persona que no ha pres una decisió. Encara.

O dit d’una altra manera: quan hi hagi un referèndum definitiu i vinculant és més que probable que la participació sigui extraordinàriament alta (per damunt del 70%); i en aquest cas qui decidirà el resultat, com en qualsevol elecció, seran els indecisos. Que per ara no han tingut cap necessitat de posicionar-se. I seguint aquesta lògica guanyarà la opció que millor es sàpiga vendre. I pel moment la Independència porta avantatge.

I encara ho puc expressar de forma més evident: jo sóc un govern d’un Estat de 46 milions d’habitants en què en una regió amb 7 milions de ciutadans, llengua i cultura pròpies, dinamisme econòmic i poc entusiasta amb la idea de Nació Espanyola; un 30 i pico per cent del cens està convençudíssim que vol marxar, quan fa 5 anys no eren ni la meitat. I l’únic que se m’acut dir és que no son representatius i que son quatre gats? Si no em poso ulleres i les piles només aconseguiré que d’aquí cinc anys més enlloc d’1’8 milions en siguin 3’6.

Des del meu punt de vista en una situació com aquesta un Estat té tres opcions: 1) Negar-ho tot fins que exploti (tradició espanyola); 2) Negociar (compromís austro-hongarès); o 3) Repressió. Com que la opció 2 no entra al cervell de l’aparell estatal i la 3 té els seus límits en el marc actual; puc concloure que ens encaminem cap a una Declaració Unilateral d’Independència apadrinada per l’actitud del govern espanyol.

Gràcies, senyor Rajoy.

hong kong

hongkong

A vegades és un alivio saber que hi ha vida més enllà de EL PROCÉS i l’estat islàmic. També és un alleujament -acabo d’adonar-me que els barbarismes enriqueixen la nostra separatista llengua- redescobrir que no només als occidentals ens preocupen nimietats com la llibertat, la democràcia o els drets humans. Baixar una mica del pedestal ¿civilitzatori? que ens hem pomposament auto-atorgat. Els xinesos reclamen sufragi universal, actiu i passiu. Bé, els xinesos de Hong Kong. Però en tot cas ho fan xinesos a la Xina. I sí, son una ex colònia britànica. Hi ha una coincidència que no em puc treure del cap: els habitants de Hong Kong son tants com els de Catalunya: uns 7 milions i algo. Si ells aconsegueixen fer moure un estat de 1300 milions d’habitants sortint pacíficament al carrer; nosaltres en mourem un de 46 milions? Vale, prou de mirar-se el melic.

Hong Kong és una macro ciutat xinesa amb un règim polític molt particular. L’acord anglo-xinès que permeté la devolució de 1997 establia que durant al menys 50 anys seria quasi una ciutat-estat amb fronteres i moneda pròpies; i amb un règim polític participatiu -no democràtic- que garantís les llibertats civils (expressió, associació, premsa, etc.). A més Hong Kong ja era pròspera abans de retornar a la Xina; no deu doncs el seu desenvolupament a la peoplesrepublic ni al seu partit comunista. És més, ha estat un dels motors del fulgurant creixement del país; una de les excuses per inventar-se l’oxímoron “comunisme de mercat”; i finalment el punt des d’on s’ha pogut realitzar l’apropament entre la Xina continental i Taiwan. Per qui no n’estigui al corrent Xina i Taiwan son constitucionalment el mateix país, amb el mateix territori. I conseqüentment ambdós es reclamen el legítim govern de tot el país. Un problema delicat que porta així des de la guerra civil de 1946-50 que va desenvolupar en l’actual divisió.

Què reclamen a Hong Kong? Sota el paraigües del moviment Occupy Central with Love and Peace, els concentrats demanen que les pròximes eleccions legislatives del territori previstes pel 2017 es facin no només per sufragi universal actiu, com ha promès Pekín, sinó també passiu. És a dir: que tothom pugui votar, però també que tothom s’hi pugui postular com a candidat. No volen ni marxar de la Xina ni fer caure el règim. Només exigeixen ser considerats ciutadans majors d’edat d’un país que es diu popular. L’últim cop que alguna cosa semblant va succeir va acabar amb la matança de Tiananmen, el 1989. I és veritat que les coses van canviar, però no en la direcció a la que apel.lava la societat. Esperem que els temps hagin canviat prou també a la Xina com per a què aconsegueixin el que aconsegueixin a Hong Kong a l’Exèrcit no se li torni a ocórrer vessar la sang dels seus conciutadans.
La democràcia i la llibertat no son patrimoni polític occidental. I si hem tingut la sort de ser els primers a arribar-hi o apropar-nos-hi el nostre deure és ajudar els demés; enlloc de sentir-nos moralment superiors per disfrutar d’una cosa que és tan fràgil i potser tan efímera com alhora ho és d’essencial.

escòcia

Avui Escòcia vota. Sigui quin sigui el resultat, estableix un precedent massa proper com per no emmirallar-s’hi. Jo no tinc particular interès en la divisió del Regne Unit. Potser fins i tot em faria una mica de pena. De fet, la divisió d’espanya també em posaria una mica trist. Prefereixo una espanya federal, multilingüe, plurinacional: catalana i castellana entre d’altres; orgullosa i defensora de la seva diversitat. És veritat que s’hi acosta tímidament, però no és el cas. Molts escocesos han arribat a la conclusió que el Regne Unit mai no serà com ells volen i necessiten que sigui perquè la majoria dels seus compatriotes no ho desitgen. El cas és determinar sí tots aquests escocesos son una majoria suficient a la seva terra. Per què els Estats es basen en un territori concret habitat pels seus nacionals. I sobre espai i persones exerceixen la sobirania que el poble els atorga. Per aquesta senzilla raó si en una part del territori d’un Estat els seus habitants volen majoritàriament exercir la seva sobirania per a crear un nou Estat hi tenen tot el dret. Ja que compleixen tots els requisits que fonamenten l’existència i creació de qualsevol país independent. Repeteixo: territori, població i voluntat popular (sobirania). El cas és, doncs, determinar si una majoria de catalans desitgem formar un Estat per a nosaltres diferent d’espanya. Si, adonant-nos que espanya mai no serà com la volem perquè els que així la volem som massa pocs, estem disposats a renunciar a la resta de l’Estat; que encara avui és tan nostre com dels demés. Se’ns ha dit fins a l’extenuació que la realitat constitucional espanyola no permet dur a terme un referèndum d’autodeterminació, a diferència de la britànica. Això és mentida. La Constitució espanyola estableix que és el president del govern qui ha d’autoritzar la consulta. I ha estat precisament el premier Cameron qui ha autoritzat el referèndum escocès d’avui. Si a Catalunya no se’ns permet realitzar una consulta és exclusivament per la voluntat del president Rajoy, qui en teoria és el president de tots els espanyols, també el nostre.

És veritat que la classe política catalana deixa molt que desitjar. Però això no és motiu per considerar que l’actual situació requeriria una eventual negociació de les parts com si aquestes es trobessin en igualtat de condicions. Qui té responsabilitat sobre el conjunt dels espanyols son les institucions de l’Estat; i son aquestes les que han provocat una fractura profunda entre gran part dels catalans i la resta d’espanya. I aquesta fractura té una base territorial, sentimental i identitària. Això és el cocktail perfecte per a la ruptura d’un Estat. En canvi la responsabilitat de les administracions catalanes és només envers nosaltres. I, almenys en aquest aspecte, fins ara s’han comportat amb lleialtat. Dos ni es barallen ni negocien si un no vol.

El que està fent el govern central és forçar la ruptura de l’Estat. Perquè si no permet la consulta del 9 de novembre farà necessàries noves eleccions al Parlament de Catalunya que, si es repeteix el resultat sobiranista, desembocaran en una declaració unilateral d’independència per a poder convocar, llavors sí, un referèndum d’autodeterminació. La sensació és que aquest és l’escenari que busquen Rajoy i el PP. Catalunya sortiria de la Unió Europea i es veuria abocada a una situació comparable a la de Kosovo o Taiwan en quant a reconeixement internacional. Mentrestant a la resta d’Espanya la mà dura del PP li asseguraria majories absolutes durant unes quantes legislatures. Aquest és el càlcul. Només recordar que també es pensaven que atacant Catalunya i l’Estatut guanyarien les generals del 2008, però es van equivocar.

No hi he anat mai a Escòcia. No en tinc, per tant, una idea pròpia basada sobre el terreny i l’observació directa. L’únic que puc dir és que només el fet de poder votar els hauria d’inspirar més confiança en l’estat al que encara pertanyen de la que nosaltres tenim en espanya.

Glòries, primera part

Què és la plaça de les Glòries? De fet, ¿quines son les Glòries Catalanes? Abans que enderroquéssin el tambor (o anell, viaducte, vial elevat, ¿pont?, o com li volgueu (pogueu) dir) hi havia als jardinets centrals –sí, aquells que estaven enreixats- una mena de petits murs a mode de quasi-monòlits dedicats cada un a una glòria diferent. Però mai les vaig apuntar i ara, gràcies a Déu, ja no hi són. L’autor no s’ha documentat convenientment. No puc continuar. No, no i no. Recés tècnic: iPhone -> Google -> i: V(W)iquipèdia ens informa de quines son les glòries en concret. N’hi ha 12, com els apòstols. Això deu ser una pura coincidència, perquè vivim en un país laic. Ah, no, que això és França. Espanya és aconfessional, o alguna cosa per l’estil. I ja n’hi ha prou: no penso pseudodocumentar-me més. Qui vulgui que agafi la consti i busqui l’article aquell que és un prodigi de la ciència paranormal, perquè evidentment no ho és del dret, on els sietejinetesdelapocalipsis* deixen anar allò de no ens casem amb Déu però si tots (els bons) espanyols son papistes doncs nosaltres més.

Tornant a la “plaça”: ordenades per ordre rigurosa i religiosament cronològic les 12 Glòries son (aquí poseu sons de tambors, trompetes, quàdrigues romanes o el que cregueu): l’ART ROMÀNIC; l’ARQUITECTURA GÒTICA; el CONSOLAT DE MAR; el DRET CATALÀ; PAU I TREVA; la MASIA I LA TERRA; la INDUSTRIALITZACIÓ; l’APORTACIÓ A LA CIÈNCIA I LA TÈCNICA; la RENAIXENÇA; el MODERNISME; la LLUITA PER LA LLIBERTAT; i el RESTABLIMENT DE L’AUTOGOVERN. Va home, va. La masia?? I on son els almogàvers?, i en Jaume I? o no ho sé: en Bruch ni que sigui! Sense que se’m penji l’etiqueta de bel.licista però una mica de garbo,no? Vull dir que vale que som pacifistes i piadosos i ecologistes, però si em poses Glòries així en majúscules un s’espera una mica de tot: una cosa així sonora tipus Lepanto!, Alcázar de Toledo!. Estic molt decepcionat. Jo em carregaria lo de la masia; no perquè no moli sino perquè de cases de pagès n’hi ha a tot arreu, no ens ho hem inventat nosaltres. La llibertat i l’autogovern els podem posar en un de sol. La ciència i la tècnica és mentida: el SEAT600 és italià. Ara en tenim 9. I podem afegir-hi: la llengua catalana, l’11 de setembre i els segadors. Estic molt temptat d’afegir-hi el Pa amb tomàquet. Però llavors serien 13 Glòries i nyeeeee.

Donem per tant per inaugurat el FESTIVAL INTERNACIONAL (avera qui és el cutre que es monta un festival NACIONAL…) de la NO-PLAÇA; amb:

secció oficial: GLÒRIES PÀTRIES (sel.leccionades d’entre les 12 Teresines originals)

secció NOVES GLÒRIES JOVES

secció GLÒRIES d’estar per casa

gran festa de cloenda-bonus track: la Canòpia o ¿què en fem d’aquest descampat?

continuarà…

*els set pares (ponents) redactors de la constitució espanyola del 1978: Gabriel Cisneros Laborda, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo per la UCD; Gregorio Peces-Barba Martínez pel PSOE; Jordi Solé i Tura pel PCE; Manuel Fraga Iribarne per AP; i Miquel Roca i Junyent per les minories basca i catalana (CIU i PNV).

futur

Què deu tenir a veure Jordi Pujol i Soley, recent expulsat de la molthonorabilitat; amb l’independentisme? Mig Catalunya està severament decepcionada. L’altra mitja indignada. Tota desmotivada. Parlem de la Catalunya mobilitzada. Perquè sempre ens oblidem de tots aquells a qui això de les banderes, les llengües i els passaports no els importa. Suposo que estem d’acord que hi són i que son uns quants. I que tenen els seus motius. El nacionalisme és molt pesat, molt antiquat i molt perillós. I no hem de confondre catalanisme, independentisme i nacionalisme.

És difícil explicar per què l’independentisme cristal.litza ara, benvingut sia. En tot cas si hem de construir un nou país, no crec que aquest s’hagi d’inspirar precisament en el pujolisme. D’altra banda potser tampoc cal dramatitzar per què algú evadeixi impostos. Deixem que l’assumpte segueixi el seu curs. Però si tot l’escàndol es redueix a no declarar una herència; home, igual no n’hi ha per tant. A ningú ens agrada pagar impostos. I o canviem la cultura tributària, per ambdues bandes, administrats i administracions; o seguirem considerant la pressió impositiva injusta, desproporcionada i bàsicament destinada a pagar desmadres polítics.

Potser una de les raons de l’eclosió sobiranista és que, per fi, hem caigut col.lectivament de la figuera: els catalans no podem canviar el sistema espanyol sense la concurrència de la majoria d’espanyols. El que sí que podem fer és marxar. I marxar per què? Doncs entre d’altres coses per no repetir 23 anys d’estretor de mires, de clientelisme, de república bananera amb complex de centre-europea.

Volem un país post-nacionalista, on les qüestions identitàries siguin eminentment privades. On la justícia sigui independent. On els partits polítics es girin de cara a la ciutadania. I on pagar impostos no sigui un robatori, i no em refereixo a la distribució geogràfica dels ingressos.

Si el senyor Pujol s’ha fet indepe, benvingut. Tard, però benvingut. No deixem però que la caiguda del seu mite ens ennuvoli la vista. La Catalunya que volem és la oposada de la que ell representa.

Si volem votar, i volem, ens haurem de moure. I si el passat s’ensorra doncs goodbyeLenin. Cap on mirem és cap al Futur.

I sí: we’re back.

santiagocarrillo

“En Santiago Carrillo és un dels ParesDeLaConstitució?” “Però què era aquest senyor?” “Sí home, ja era molt gran, molt d’esquerres.” “Comunista?” “Ah! comunista de quan els comunistes; vale vale.” “No era aquell que feia cameos a 7vidas?” “Amb la Sole!!!” “Sí! Això, amb l’Amparo Baró, es diu! Això, això.”

Sí, era aquest:

http://es.wikipedia.org/wiki/Santiago_Carrillo

Doncs sí, ha mort Santiago Carrillo. I sí, ja fa un parell de setmanes.

I no, no va redactar la consti.

Tot i així és una de les figures imprescindibles de la Transició. La legalització del PCE, que ell dirigia, va significar el 1977 la senyal definitiva que espanya passava pàgina i es dirigia cap a una veritable Democràcia.

PCE=Partido Comunista de España

Avui en dia, el PCE és IU (rollo Mr Proper>>Don Limpio, renovar-se o morir diuen). Ja no són comunistes. Ara són d’esquerres i ecologistes. Però que ningú es confongui: no són ICV, encara que són amics. ICV, que abans era el PSUC.

A tenor dels resultats electorals els hi anava més bé sent comunistes, la veritat. Per il.lustrar-ho clarament: la UPyD de la Rosa Díez i en Toni Cantó té més diputats que IU.

Doncs bé, en Carrillo va ser comunista en un país capitalista, va ser demòcrata, es va haver d’empassar en JuanCarlos amb patates rosses; i mai va guanyar les eleccions. Això sí, treia més diputats que la AP d’en FragaIribarne eh! Pels nous: AP ara és PP, res a veure amb el diminutiu pepe per a Josep.

I això del comunisme? Un dia en parlem més tranquil.lament; però no puc parar de pensar un parell d’apunts:

APUNT 1: Clar, ara està molt passat de moda; però no fa tant era lo més alternatiu ser comunista. Vull dir que era cool, no?

APUNT 2: No us sembla que els únics comunistes que ens cauen bé són aquells que no van arribar a governar o que van desertar de la causa?

I ja hi tornem, però com que era republicà a mi em cau bé. Vull dir que per a mi era dels bons. Com que ningú s’ha preocupat de veritat de la Memòria Històrica doncs queden Bons i Dolents. I aquest era dels Bons.

Descansi en Pau.

Aclariments:

ICV=Iniciativa per Catalunya-Verds; PSUC=Partit Socialista Unificat de Catalunya; UPyD=Unión Progreso y Democracia, lo de Unión no té res a veure amb el UnaGrandeYLibre, res de res; AP=Alianza Popular; PP=Partido Popular, a veure com us ho diria perquè sapigueu qui són… ah, calla: són els d’en Vidal-Quadras! Eh que sí que ara ja us ve al cap?

Ai, que me n’oblidava: s’ha acabat s’estiu..

fragairibarne

Ha mort Manuel Fraga. Exministre franquista d’Informació, només les dictadures en tenen de ministres d’Informació. Exministre de Governació -Interior- amb Arias Navarro. Pare de la Constitució; la qual, però, va rebutjar en referèndum. Aglutinador de la dreta postfranquista en el partit que avui governa Espanya amb majoria absoluta. Sense renegar mai de la dictadura, ni ell ni el partit. Espècie de cacic postmodern en el seu país -Galícia-.

Els seus grans hits: reformar la llei de censura vigent des de 1938, per rentar-li la cara, no pas per derogar-la. Ser el responsable últim de la repressió reaccionària que exercí el govern durant els primers dies de la Transició. Banyar-se a prop d’una bomba atòmica. Fundar el Partit Popular, dreta intransigent que no condemna el règim de Franco. Dirigir Galícia com si fos la seva finca particular. La inacabable i econòmicament inassumible, a part de faraònica i absurda, ciutat de la cultura de Santiago de Compostela.

Llur intel·ligència, dedicació i vehemència no l’eximeixen de les seves responsabilitats. Ha mort al llit, com a home d’Estat; igual que el Generalísimo…

 

qualsevol dia pot sortir el sol (segona part)

No estem en guerra. Nosaltres no estem en guerra. La diferència entre terrorisme i guerra és que dos no fan la guerra si un no vol. No tan lluny d’aquí, però, hi ha hagut un assassinat del que és difícil no alegrar-se. Suposo que és una malaltia de la nostra època aquesta mentalitat bèl.lica que accepta la violència com a defensa. Encara ens queda molt de camí per recórrer fins al veritable pacifisme.

Estem en contra de qualsevol tipus de violència, en contra dels exèrcits. Però acceptem morts i militars com a mal menor si la finalitat, l’objectiu, és acabar amb tipus com Gaddafi i amb els seus règims de terror.

Sí, sabent les contradiccions que comporta, no puc evitar veure la mort d’aquest dictador; de forma violenta, extrajudicial; com una bona notícia. Perquè a Libia sí que estan, o estaven, en guerra. Perquè és Gaddafi qui ha provocat aquesta guerra. Perquè a tots ens agrada que els esdeveniments posin a la gent al seu lloc. Com una espècie de Justícia divina. Per molt ateus que siguem. Quien siembra vientos recoje tempestades. Que plogui!

Crec que la principal reflexió que podem fer és que, encara que sembli impossible, les coses poden canviar en molt poc temps. Res, ni per suposat ningú, és etern; per horrible que sigui. Jo vaig néixer quan ETA portava molts anys matant i Gaddafi també. Degut a l’obstinació terrorista i a la poca voluntat dels governs espanyols per eliminar o comprendre els motius ideològics de la banda, jo i molts altres hem integrat el problema com a part del sistema. Espanya és una monarquia amb un problema de terrorisme. Però l’any 1985 encara existia l’URSS i per tant la guerra freda i Sadam Hussein estava ben viu. Espanya no havia entrat a la Unió Europea i a Xina encara es morien de gana, pràcticament. D’altra banda a Somàlia hi havia Pau.

Demà o qualsevol dia es pot acabar aquesta crisi, Palestina pot ser un Estat, Catalunya una República i Espanya una entrada en una enciclopèdia d’Història. Potser peco d’optimista quan dic que el Món avança cap a la Llibertat i el benestar, que els passos endavant són més i més grans que els passos enrere. Que aviat tornarà la primavera i que qualsevol dia pot sortir el Sol.

 

qualsevol dia pot sortir el sol (primera part)

Recordeu aquest dia: 20 d’octubre de 2011.

L’atzar ha volgut que ETA s’acabi el mateix dia que Gaddafi mor en mans del poble que ha oprimit durant 42 anys. No crec que avui ens fem encara una idea de la dimensió històrica de tots dos esdeveniments, que ens semblàven veritables quimeres fa molt poc temps.

És evident que ni ETA ha desaparegut ni a Líbia se li han acabat els problemes. Però de cop i volta les perspectives són més àmplies, es respira més tranquil. Hi ha càncers enquistats que embruten les relacions internacionals, els pobles i l’esperança; Palestina n’és el gran exemple. Però un bon dia poden desaparèixer. Passar a la història. Avui ens hem llevat sabent que ni ETA ni Gaddafi tornaran a matar.

Quan ahir la tarda vaig engegar l’ordinador em vaig quedar un parell de segons paral.litzat, incrèdul. Quan vaig aconseguir reaccionar vaig encendre la tele; i només quan  vaig sentir un portaveu del PP donant crèdit al final del terrorisme m’ho vaig poder creure.

S’ha acabat l’última llosa que ens quedava del franquisme. Seria injust responsabilitzar la dictadura del terrorisme, però sí que hi té a veure i sobretot hi va néixer durant. A més hem de tenir en compte que ha estat el gran factor desestabilitzador, enraridor, de tota la democràcia des de la Transició. O dit d’una altra manera: l’única taca a l’expedient de la “modèlica” experiència espanyola.

És un error d’ETA no haver mort com a organització armada al mateix temps que Franco. No haver sabut conservar tot el capital i prestigi socials de què disposava com a moviment opositor al règim; tant a dins com a fora d’Euskadi.

És també un gran error de les forces demòcrates que van pilotar Espanya durant els 70 no haver pogut resoldre mitjançant el diàleg una xacra que no hauria nascut mai en un règim democràtic.

Aquesta és la responsabilitat del franquisme envers ETA: crear les immundes condicions ambientals on va sorgir. I és un motiu més, un altre, per condemnar-lo.

El terrorisme d’ETA explica algunes de les particularitats del nostre sistema. I és el principal element d’on neix la tensió territorial, almenys la sentimental i populista. Explica gran part de l’odi a la perifèria, o del seu exacerbament. Per tant el seu final obre un seguit de possibilitats fins ara vedades. Fins i tot obre la porta a superar l’actual model. ETA va ser una de les raons per crear l’Estat de les autonomies. La seva persistència, en canvi, ha estat un dels arguments per atacar aquest mateix model. Per fi s’haurà de començar a deixar d’associar independentisme, sobiranisme o nacionalisme amb terrorisme. Potser fins i tot aconseguim que el PP acabi renegant del franquisme; encara que tocar la família sempre costa.

Personal i individualment vull condemnar el terrorisme d’ETA des d’aquí. No és que vulgui fundar un partit polític. Però em considero part d’aquest sector sospitós que al mateix temps que troba inadmissibles els assassinats polítics comparteix una part important de l’ideari de la organització terrorista. I que, ideològicament, considera a les víctimes d’ETA enemics. Sí, vull dir-ho clar. ETA assassinava aquells que en una guerra civil hauríem hagut de “matar”. Probablement és l’afirmació més políticament incorrecte que he escrit mai; i òbviament no és absoluta. Òbviament no estem en guerra i tant de bo no hi tornem a estar mai més. Òbviament el dret a la vida va molt abans que qualsevol diferència ideològica, per profunda que sigui. Però en un país incapaç d’enfrontar-se als seus fantasmes som molts els que pensem que les dues Espanyes del 36 segueixen plenament vigents. Tant de bo tancar aquesta pàgina de terror ens ajudi a revisar-ne d’altres. La meva condemna és enèrgica i absoluta, la meva alegria sincera. Les meves idees molt clares.

continuarà…