LA VIDA DIÀRIA capítol 7

La perspectiva

Quan rius ets feliç? O és quan tens un orgasme? No sé fins a quin punt molesta el despertador. La oportunitat de veure brillar el sol més a prop de l’hora d’esmorzar que de la de dinar no sembla una mala perspectiva. I segurament el que és interessant és el camí. Què has fet avui? Potser ja pots dormir tranquil. Potser les teves esperances t’estan matant. No vull dir que no haguem de tenir objectius. Però mai res serà com ho havies planejat. Hi ha dues coses que ens preocupen: la felicitat i els diners. I totes dues són subjectives i relatives. M’atreviria a dir que irreals. Viure és veritat: respirar, moure’s, menjar, parlar. I l’important és la salut. Però no ens preocupa: o en tens o no en tens. Sempre pots ser ric i feliç, i sempre pots perdre-ho. Comprar, és una meravella. Com ens agrada adquirir quelcom que no teníem, coses o experiències. És nou. Ens fascinen les novetats. Imagina’t que de cop tot està a meitat de preu. O, en canvi, que un bon dia i sense previ avís la caixera et mira com si fossis un extraterrestre quan li dónes el plàstic i et diu: “Què és això?”. Et lleves un dia al matí, apagues el despertador que et recorda que estàs viu, esmorzes i surts a comprar qualsevol cosa. Als tomàquets el cartellet diu: “3 abraçades/kg”. Com acumules abraçades? O petons, o moments. Doncs canviant-li el nom als euros. Perquè és igual quin nom li posis al sou, tu el que vols és poder pagar un tou de coses noves! No tenim preu, sinó ambició. No considerem quant valem, sinó si creiem just el nombre d’articles que podem adquirir amb la nostra suor. Si tens la sort que la teva feina et fa feliç ets un privilegiat. Perquè deixant l’idealisme apart ens hem muntat un món on necessitem que molta gent faci coses gens agraïdes perquè tot funcioni. Ah, que no tens feina? I això et fa sentir un desgraciat? No et sents realitzat? O el problema és que tot ho trobes car? No pots pagar allò, això o lo altre. Llavors el que et fa feliç és poder estar al nivell dels altres. Per tant la felicitat és material, i fugissera. No importa tot allò que has fet i estat ni tot el que aconseguiràs. No compres l’amistat, ni l’amor, ni els instants, les carícies o els sospirs. Compres tot el que et permetrà viure tot això: roba, viatges, casa, mobles, aliments, etc. Tendim a considerar la riquesa material com a real i fins i tot inamovible, i en canvi la felicitat com a abstracta i quasi onírica. Potser aquesta sensació de plenitud que et recorre de tant en tant, que reconeixes perquè és la contrària de la que et fa preocupar-te, és molt més veritat que aquests números que apareixen en una pantalla quan introdueixes un rectangle de plàstic a la ranura que hi a la dreta. Viure no és res més que passar l’estona; a vegades és agradable i et fa feliç.

LA VIDA DIÀRIA capítol 6

La fragància

Tenim por, i tot i així sobrevivim. Sempre. Els animals ensumen el temor. És la olor de la fragilitat. És possible que encara siguem capaços de reaccionar. Existeix una petita oportunitat de considerar que el nostre olfacte és infalible. Que no ens enganya, que és la part de nosaltres mateixos de què més ens podem refiar. Ens dutxem amb xampú de coco; colònia i desodorant; ventila i posa incens; ambientador? Fa olor a cafè. I el resultat som nosaltres. I els altres. Som la nostra essència. Amb tots els seus complements. El nas no ens falla quan confiem en algú; les connexions són químiques. No hi ha estímul que arribi més directe al cervell i processem  més ràpid que una olor. Per això necessitem prescindir sovint d’aquest do, és directe; clar i meridià. No podríem afrontar la nostra existència si ens deixéssim endur per tanta veritat. Però llavors podem estar perduts, ens falta alguna cosa. Un guia, el manual d’instruccions, que busquem a fora, a tot arreu i a qualsevol lloc. Preguntem deseperadament; busquem sense descans què fer, cap a on anar, a qui estimar, amb què insistir. I ens quedem sense respiració, corrent amunt i avall, sense destí ni camí. Perquè si ens aturéssim i deixéssim que la fragància vital ens envaís hauríem d’admetre irremeiablement que només hi ha un camí, i que el destí és l’oposat que dona sentit a la vida. És més sensat tenir por a sobreviure. Podem estar sols, perdre-ho tot, tornar-ho a guanyar i perdre-ho de nou definitivament i el món seguirà girant. I tots els elements de la naturalesa seguiran desprenent infinites combinacions definitòries. Assegurant la seva presència. Transcendint el seu espai físic. I potser mai ho podrem acabar d’entendre. Saber com és que un moribund sap que ja ha arribat. Ho percep, ho olora. I passi el que passi haurem de tirar endavant. I sempre hi haurà un demà que sempre serà un avui. Fins que arribi el dia en què la pudor serà tan forta que ens podrem relaxar.  Si només podem morir una vegada i si a males sempre ens podem morir perquè estem tan preocupats? Respiro profundament: segueixo aquí.

LA VIDA DIÀRIA capítol 5

El paladar

Potser és veritat que ens passem el dia menjant. Potser és cert que fem les coses en el poc temps que ens queda entre menjar i menjar. I que quan comencem a arrencar, parem i anem a dinar; o a berenar, esmorzar, fer l’aperitiu, l’entrepà de mig matí, sopar, el ressupó. Els àpats són reunions socials. Les taules plenes, tothom menjant, així decidim les coses importants, també les banals. Ingerint tranquil.litzem els nostres instints i som capaços d’arribar a acords, de reviure bons moments que semblàven oblidats. Fins i tot quan ho fem sols remarquem la nostra condició d’ésser independent susceptible de ser admirat. I alimentar-se acaba sent secundari. Hem convertit la necessitat bàsica en un dels grans moments del dia. Per això necessitem seure, no sabem menjar ràpid i adorem les sobretaules. I s’allarga el que ja ha començat tard. Perquè nosaltres mengem tard. O bé tots els altres ho fan d’hora. Qüestió de perspectives. La dieta mediterrània requereix el seu temps. I aquí al sud els horaris són relatius. Ens asseiem en una terrassa, tu i jo. Fa sol, unes cervesetes? No tenim carta, us dic el que hi ha. T’ho saps de memòria? Jeje. No t’has deixat res? Porta’ns un hummus, doncs. I unes braves? Quant de temps sense veure’ns… Mmm. Aquests dies fa una mica de fresca; no em queixo, de fet és ideal. La temperatura perfecta per posar-se al dia tranquil.lament. M’he enamorat d’aquest i d’aquella, però me n’he anat al llit amb l’altre. I tenia bon sabor. Jo he trobat feina. No, la última és teva, menja menja. Tens temps? Anem a donar un tomb? És una meravella passejar per la ciutat quan arriba el bon temps. Veure el mar, perdre’s pel Born, pujar per la Rambla, donar una volta per la Boqueria. Tots els colors i olors del món. Tenim bona sensibilitat a l’hora de barrejar els ingredients: ho fem bonic. Posi’m cent grams d’allò. I un parell de lo altre. Aixòs com se diu? Ah. Doncs posa’me-n una mica també. Et convido a sopar a casa. Tu fas l’amanida? T’he trobat a faltar. No em recordava del teu gust. Has après coses noves. No hi ha res com els teus llavis. Tinc xocolata. Com t’agraden aquestes coses! Sí. Com m’agrades tu. (…) Me’n fas un? Clar, tens foc? Té. Encara tens gana? Sí, que no m’invitaves a sopar? Però són les tres de la matinada. I?

LA VIDA DIÀRIA capítol 4

La textura

La pluja, els teixits, els raigs de sol, la multitud, les màquines. A vegades necessitem canviar de perspectiva per veure les coses clares. Potser l’única forma de poder sobreviure a la ciutat és mirar-la de tant en tant pel retrovisor. Fer-la petita i abarcable. Aprofitem la mínima excusa per fugir-ne. La Costa Brava, la Cerdanya, Altafulla…, gairebé diríem que és igual a on. Sortim i portem una mica de la nostra urbanitat al camp. I aviat ens aclapara i ens atordeix tant d’espai. L’ampli paisatge, tan buit. Tan desemparats, a la intempèrie. Necessitem tornar al nostre hàbitat natural. Barcelona ens toca, amb la seva duresa però també amb la seva dolçor. Ens acaricia i ens protegeix. Els amics, els desconeguts. Cossos a vegades desitjats. Contactes fugaços, moviments. A vegades el temps es para i ens deixa un instant, un segon, per notar l’aspror, la suavitat, la rugositat. I el cos reacciona. Els estímuls nerviosos arriben al cervell, estem vius. I vivim a flor de pell. Els humans, els ciutadans. Aglomerats, conglomerats, en un contacte constant. No allarguis la mà. Els teus dits poden trobar el foc, o el gel. Mantenim les distàncies. Fins que desapareixen. Ja és de nit. La roba rellisca, fins al terra, fred. Els pèls de punta. La pell de gallina. No et moguis, podries sentir. Atrapats per la urbanitat. Volem tocar el cel però ens reté la força de la gravetat. Agafem-nos. Aferrem-nos. Ha arribat l’hora de jugar. Remena la cullereta del cafè. Bon dia. És possible que no sapiguem viure sense aquesta acumulació de cossos humans anònims que se’ns acosten contínuament. Fins a quin punt és cert que no ens agrada que envaeixin el nostre espai, el nostre tacte? Sempre volem expressar-nos amb paraules, o amb imatges. És a dir, fredor; distància; control. Potser les coses de veritat només passen quan hi entra en joc el contacte físic. I en aquest cas, són tan reals que ens emmudeixen, ens deixen sense parla. I ens tallen la respiració. Deixa això. I el nen ho fa, gens convençut. I la poesia no és més que una burda representació de la realitat. No ho volem entendre, ens hi volem arrossegar, empapats. Podem clavar fort els peus a terra, menjar-nos el món; a cullerades, dia a dia. No necessitem res més que sortir al carrer i abraçar la ciutat. Deixar que ens transmeti calor, i que ens moldegi. Que ens converteixi en una magnífica i enganxifosa massa d’individualitats. Una massa sorollosa, estrident i heterogènia que s’aixeca fins l’infinit, més enllà de les estrelles. Aixeca’t, i camina.

 

LA VIDA DIÀRIA capítol 3

La música

Quan de sobte algun esdeveniment en la nostra vida ens fa sentir petits, indefensos, incapaços d’avançar, agafem el telèfon i truquem a aquella persona. Li preguntem si té un moment per nosaltres. I ens escolta; i seguim endavant. És difícil expressar en paraules el que sentim. És molt més fàcil o natural expressar-ho amb el cos, amb la cara, plorant, cridant. Perquè quan ho posem en paraules ho hem d’ordenar, ho hem de racionalitzar. Componem una cançó que no sempre ens agrada i que ens fa sentir despullats. Amb el temps aprenem que la veu de la nostra gent ens tranquil.litza, ens amaina. De cop ens sentim protegits. Tots necessitem fer-nos nostres els sons que ens envolten. Quan tornem a la ciutat al cap d’uns dies o d’unes setmanes, tots els sorolls que conformen la música urbana ens van imbuint, ens calmen: ja sóc a casa. Ja no cal estar a l’aguait. Difícilment algú de fora pot arribar mai a entendre que poguem trobar a faltar secretament el xivarri de Barcelona. Som una ciutat estrident, cridanera. Arribem i se’ns sent. És la nostra forma d’existir. Fins i tot les biblioteques són aquí comparativament poc silencioses. I per això molt sovint no escoltem; perquè només volem copsar la melodia, el que ens transmet, no el seu contingut. Sovint el que ens fa ser éssers vius és aquesta capacitat de rebre i emetre sons. Sinó només som natura morta. Ens agrada dir coses, explicar-les, sentir històries, ballar cançons. No podem evitar tararejar quan estem contents. I diria que som contents, ja que l’alegria implica riure. I com a forma d’expressió sorollosa ens encanta riure. Som incapaços d’expressar les nostres emocions silenciosament. I això dóna intensitat a la nostra existència. Podem ser molestos, però explotem, som generosos i compartim. El patiment, la passió, la joia, la rauxa. I ho convertim en música. Perquè cantant és sempre molt més fàcil expressar el que ens passa. És el terme mig ideal, mediterrani, entre la freda, dura, matemàtica paraula i el crit de les cavernes. I ho acompanyem d’instruments, i ja tenim una banda, i fa calor i ja podem muntar un concert: l’estiu ha arribat, el soroll de l’onatge del mar ens relaxa. Aviat serà Sant Joan. Aquella persona explotarà amb nosaltres. Demà ens trucarem.

LA VIDA DIÀRIA capítol 2

Les vistes

Una mirada. Què faríem sense el mirall de l’ascensor? En un món on tot ens entra per la vista, on tot és imatge, nosaltres també volem ser objecte de mirades. Ens venem com una fotografia que digui tot el que volem que els demés sàpiguen de nosaltres. Però sempre diem més. Ens vestim, ens despullem, ens pentinem i ens despentinem per l’ocasió. I potser no és cert que aparentem el que no som. Si en el fons no deixem mai de ser nosaltres, és possible que l’únic que fem és mostrar diferents cares del nostre jo. El vestuari és essencial per l’actor: reforça la seva acció, ens ajuda a creure el personatge. Però aquest últim és real; en l’aquí i ara existeix. Amb la nostra indumentària expressem joventut, maduresa, responsabilitat, altivesa, sex-appeal, decisió, passotisme. Tots aquests adjectius i molts altres combinats i discrecionalment utilitzats en milions de fórmules diferents. A vegades ens mirem en aquest mirall abans de sortir al carrer i ens sorprenem positivament. I ens miren, i mirem. Mirades d’admiració, de desig, de rebuig. Quan ens trobem amb coneguts que fa temps que no veiem volem que ens trobin millor que l’última vegada. Ens esforcem per mostrar el més novedós de nosaltres mateixos. Quan hem de triar algú, per a un lloc de treball, com a company de pis o simplement per intentar un apropament amorós-sexual ens fixem en cada petit detall de la seva vestimenta, del seu rostre, de la forma de moure’s. Mirem escrutant. Intentant descobrir tota la informació necessària per decidir si podem confiar en aquella persona, si compleix les expectatives que tenim. Ens agrada passejar-nos, arreglar-nos, posar-nos morenos, perquè es fixin en nosaltres just de la manera que volem; i puguem respondre amb la nostra mirada més perfecta, més adequada. Però també fem el ridícul, ens equivoquem de moment o de disfressa. I què? El que importa és no passar desapercebut. De què serveix ser tímid si ningú no se n’adona? En un lloc on el que més abunda són les persones, que ens poden fer sentir totes les sensacions i emocions inventades i per inventar, que ens mirin! Que no diguin res, que deixin a la nostra imaginació el que significa el seu esguard. Som els millors espectadors del món: necessitem veure què fan els altres. Necessitem arxivar imatges al nostre cervell per emular-les o descartar-les després. Referents visuals. Mirem, veiem i copiem. Cerquem incansablement aquella imatge, estàtica o en moviment, que ens satisfà plenament. Alguns miren el mar, d’altres els edificis, els aparadors o potser només els humans que els envolten. Però tots frisem desesperadament per ser vistos.

LA VIDA DIÀRIA capítol 1

El paisatge urbà

La vida està feta de petites coses. Aquest és un homenatge als petits detalls. A les instantànies que copsem a cada moment, i que després s’esborren; perquè no són importants, no són transcendentals. La companyia d’un amic en una terrassa, el cafè del matí, un somriure. No ens marquen, no ho recordem. Però aquestes fotografies configuren qui som, el nostre paisatge urbà. La ciutat ens marca. Com pot no canviar-nos si ens envolta sempre? El mateix paisatge canviant. Quan la multitud i l’aglomeració són la norma, es converteixen en la nostra constant. La gent que ens envolta, gairebé sempre anònims, formen part del nostre paisatge de la mateixa manera que els edificis, les avingudes, el mar, el cel o el Tibidabo. Se’ns acusa de solitaris enmig de tanta gent. Però no és cert. Vivim tots apretats, literalment uns a sobre els demés. I ens relacionem. Constantment. A la mínima excusa esbocem un somriure o encetem alguna conversa amb qualsevol desconegut. Esperant l’autobús, a la caixa d’una botiga, a la platja o fins i tot en una biblioteca. A quin altre lloc fora d’una ciutat la gent es dedica a relacionar-se cada dia amb desenes de persones que no coneix? No és més lliure poder parlar amb qui vulguis sense necessitat de que sàpiguen qui ets, sense que et jutgin? Poder estar sol quan et ve de gust estar sol; i acompanyat quan necessites caliu humà. Som un exèrcit de persones soles, que passem fugaçment els uns per davant dels altres, però que ens aturem quan un, qualsevol, ens ho demana. Perquè en el fons el paisatge comú, brutalment idèntic per a tots, ens acaba fent més iguals, més comprensius. Tots sentim aquesta por a estar sols enmig de tothom, tots sortim en massa quan fa sol, tots intentem trobar fórmules màgiques que ens assegurin que triarem la cua més curta al supermercat. I tots busquem allò que ens fa diferents. Som individus que formen un conjunt; empàtics, sociables, una mica egòlatres i narcisistes, però també fràgils. Els edificis de Gaudí, els carrers del Gòtic, els plàtans de la Rambla, els autobusos vermells, les galeries de l’Eixample, els terres de mosaic, la gent de Barcelona. Tan exòtics, tan mediterranis i tan europeus. Podem ser moltes coses, però mai, mai, serem solitaris.