Capitalisme: sistema econòmic imperant en l’actualitat centrat en, com el seu propi nom indica; sí: el capital. I el capital son els diners però no ben bé. Perquè el capital es basa en la propietat, no en la transacció dels diners. Ara bé la propietat té sentit en tant que és comptabilitzable (en diners) i conseqüentment serveix per acumular més capital.
A partir de la propietat necessitem dues potes més per a què el capitalisme s’aguanti: la plusvàlua i l’herència. La plusvàlua és la diferència monetària entre allò que em costa un actiu i allò que n’obtinc. I potser la plusvàlua més important és el benefici que obtenen els propietaris dels mitjans de producció gràcies a la força de treball dels seus assalariats: aquests reben una remuneració per la seva feina lleugerament inferior al valor d’aquesta feina que fan. Sense aquesta plusvàlua difícilment ningú es faria empresari. I si ningú volgués ser empresari no hi hauria progrés; almenys com l’entenem avui en dia. Ara bé de què serveix acumular diners i propietats si puc morir demà? Doncs per intentar assegurar-me que la meva descendència viurà igual o millor que jo. Des del punt de vista del receptor l’herència és una institució extremadament injusta: permet mantenir les desigualtats socials al llarg de les generacions, ja que els hereus reben grans avantatges sense haver fet res per merèixer-los. Sense, fins i tot, haver hagut de treballar mai. És una gran sort que et toqui una bona herència. Ara bé, l’herència, o la perspectiva de que allò que hem acumulat no es perdrà amb la nostra mort, funciona com un dels incentius més potents per a què la gent fem girar l’economia: estalviem, invertim, comprem propietats immobiliàries, arrisquem en projectes empresarials, i ens esforcem per a què aquests siguin rentables.
Podem creure, encertadament, que el capitalisme és cruel, injust i voraç. Però és el sistema econòmic que millor encaixa amb alguns dels grans atributs humans: la competitivitat, l’ambició, l’egoïsme, l’avarícia, la por. Potser no son les característiques que més destacaríem a l’hora de vendre’ns com a espècie a un hipotètic inversor extraterrestre; però hi son, i molt. Som animals; i en el fons som simples i instintius; bàsics i supervivents.
I aquí hi entren els diners. Si fossin una cosa real, estàtica; tindria tot el sentit del món dividir-los a parts iguals entre tots. El problema és que la riquesa es pot crear o destruïr, però no repartir. Els diners són una entel.lèquia creada per la gent que només tenen valor si nosaltres els n’hi atorguem. Son un instrument molt eficaç per a permetre que cadascú es pugui especialitzar en un sector econòmic sense patir per la seva supervivència. Ja que permeten el crèdit. Entre allò que compro i allò que venc puc interposar-hi un element acceptat i igual per tothom que permet ser acumulat i diferir els pagaments en el temps. Com a concepte els diners son una proesa de la civilització.
I què passa si agafem tots els diners del món, els ajuntem i els repartim a parts iguals? Primer de tot que seria injust, però és que al cap de poc temps tornaríem a estar igual. Alguns s’haurien enriquit i d’altres empobrit. I per suposat la quantitat total de diners “existents” hauria canviat. Si jo tinc: uns estalvis, accions, un sou, una casa i un cotxe; quants diners tinc? Doncs depèn del valor que els demés atorguin a cada-un d’aquests actius en cada moment. Per tant no son absoluts, sinó relatius: fluctuen. Els puc sumar, però no els puc dividir en parts iguals sense que aquestes parts creixin o decreixin ràpidament i deixin de ser iguals. No podem, doncs, repartir la riquesa; sí que podem, però, redistribuir-la.
Sense ser tant utòpics n’hi ha que encara creuen que el que sí que és possible és col.locar tot el capital en mans d’un sol agent que és de tots: l’Estat. En aquest escenari els ciutadans simplement cobrarien un salari per la seva feina. Sense plusvàlues adverses i sense possibilitat d’acumular riquesa. Ens carreguem la propietat, la plusvàlua i l’herència; és a dir el capitalisme. Però també ens carreguem qualsevol ambició individual i col.lectiva que vagi més enllà del bé comú. I tots sabem que davant el benefici propi el bé comú esdevé dèbil. I això pel que fa a la teoria. Perquè en la pràctica l’Estat està gestionat per una minoria que controla la propietat. Potser no la posseeix nominalment, però ho fa en nom del conjunt de la societat. És a dir que al final tornem a tenir privilegiats i desfavorits, cosa que es tradueix en rics i pobres. Però és que a més la casta governant no ho seria per motius racionals, siguin aquests més o menys justos, sinó per una causa superior, dogmàtica, quasi religiosa. I aquesta realitat ja fa molts anys que estava inventada i superada: se’n diu feudalisme. I com sabem és incapaç de sobreviure en democràcia.
Al meu entendre el capitalisme necessita dos elements per no auto-implosionar: la llibertat i l’Estat. Ciutadans lliures i iguals davant la llei que puguin el.legir un govern que posi límits al capitalisme en benefici de tots. I que ho faci de forma pràctica i eficaç. Perquè el capitalisme és l’únic sistema econòmic que la Humanitat ha sabut trobar capaç de, en un Estat democràtic, assegurar un nivell de vida decent a la immensa majoria de ciutadans. Si el model és extensible a escala global no ho sabem, esperem que sí.
continuarà…
ingenuïtaturbana 