LA VIDA DIÀRIA capítol 4

La textura

La pluja, els teixits, els raigs de sol, la multitud, les màquines. A vegades necessitem canviar de perspectiva per veure les coses clares. Potser l’única forma de poder sobreviure a la ciutat és mirar-la de tant en tant pel retrovisor. Fer-la petita i abarcable. Aprofitem la mínima excusa per fugir-ne. La Costa Brava, la Cerdanya, Altafulla…, gairebé diríem que és igual a on. Sortim i portem una mica de la nostra urbanitat al camp. I aviat ens aclapara i ens atordeix tant d’espai. L’ampli paisatge, tan buit. Tan desemparats, a la intempèrie. Necessitem tornar al nostre hàbitat natural. Barcelona ens toca, amb la seva duresa però també amb la seva dolçor. Ens acaricia i ens protegeix. Els amics, els desconeguts. Cossos a vegades desitjats. Contactes fugaços, moviments. A vegades el temps es para i ens deixa un instant, un segon, per notar l’aspror, la suavitat, la rugositat. I el cos reacciona. Els estímuls nerviosos arriben al cervell, estem vius. I vivim a flor de pell. Els humans, els ciutadans. Aglomerats, conglomerats, en un contacte constant. No allarguis la mà. Els teus dits poden trobar el foc, o el gel. Mantenim les distàncies. Fins que desapareixen. Ja és de nit. La roba rellisca, fins al terra, fred. Els pèls de punta. La pell de gallina. No et moguis, podries sentir. Atrapats per la urbanitat. Volem tocar el cel però ens reté la força de la gravetat. Agafem-nos. Aferrem-nos. Ha arribat l’hora de jugar. Remena la cullereta del cafè. Bon dia. És possible que no sapiguem viure sense aquesta acumulació de cossos humans anònims que se’ns acosten contínuament. Fins a quin punt és cert que no ens agrada que envaeixin el nostre espai, el nostre tacte? Sempre volem expressar-nos amb paraules, o amb imatges. És a dir, fredor; distància; control. Potser les coses de veritat només passen quan hi entra en joc el contacte físic. I en aquest cas, són tan reals que ens emmudeixen, ens deixen sense parla. I ens tallen la respiració. Deixa això. I el nen ho fa, gens convençut. I la poesia no és més que una burda representació de la realitat. No ho volem entendre, ens hi volem arrossegar, empapats. Podem clavar fort els peus a terra, menjar-nos el món; a cullerades, dia a dia. No necessitem res més que sortir al carrer i abraçar la ciutat. Deixar que ens transmeti calor, i que ens moldegi. Que ens converteixi en una magnífica i enganxifosa massa d’individualitats. Una massa sorollosa, estrident i heterogènia que s’aixeca fins l’infinit, més enllà de les estrelles. Aixeca’t, i camina.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s