metodologia

Criteri: none. Estil: none. Llengua: la meva. Dialecte o variant lingüística: el/la de casa meva. Horari: GMT+1. Estat Civil: tard. Objectiu: none. Temàtica: ingenuïtat urbana. Banda Sonora: youtube. Banda Visual: tumblr. Ideologia: més cap aquí que cap allà. Referències: none. Bibliografia: none. Corrector ortogràfic: 1985. Orientació sexual: la bona, homosexual. Nacionalitat: none. Autor: jo. Col.laboradors: vale. Experiència: 29. Color de cabells: castany. Ulls: ídem. Pell: ídem o fina. Hemisferi: ric. Orientació religiosa: nudista. Sabor: saladet. Orientació física: horitzontal.

Aproximadament. Preguntes?

imatge: nicanor garcía – http://instagram.com/nicanorgarcia

 

setembre

Ai, ai, ai! Que ja arriba, que ja és aquí! Corre, corre. Sant tornem-hi. Adéu trikini, hola agenda escolar. Esteu apunt? I quina feinada que se’ns ve a sobre. La mani, la bandera, votar, no votar, votar en un país normal. Castanyes, panellets, jalouín, despertador i canvi horari. No és un setembre qualsevol: és el tres-centè! S’han acabat les rebaixes, obrir els diumenges, els turistes se’n tornen a casa. ¿?. I la Diagonal, el Passeig de Sant Joan i el de Gràcia segueixen en obres, entre d’altres. La Línia 9 no arriba a l’aeroport, ni a la Zona Franca. Però la rutina sí! I amb una mica de sort potser deixa de ploure.

Amb el temps un s’acostuma a mirar-s’ho d’una altra manera. A començar de nou: un any més vell i un any més savi. Pots fer el mateix que l’any passat però no sortirà igual. O pots fer-ho diferent a risc que res canviï. Perdoneu la inconcreció però encara estic de vacances. No us vull enganyar: lleva’t d’hora, vés a treballar, fes la compra, no et preocupis massa, busca’t una o més parelles sexuals, cantusseja, no beguis massa, menja sa, compra’t roba, demana hora al dentista, paga els rebuts, vés al gimnàs, no fumis, condueix amb precaució, no parlis massa. Sinó corres el risc de no ser feliç, començar el curs amb mal peu i arribar al dia de Nadal de mal humor. I que consti que no us vull pressionar. Però és que aquesta època té això: que no és ni estiu ni tardor; ni fred ni calent; ni set ni nou; ni julià ni gregorià; nichichanilimoná. I si et despistes pots acabar qualsevol dia a la cantonada de Paral.lel (també en obres) amb Nou de la Rambla perdut i drogat fins a les celles. Qui avisa no és traïdor.

resum d’estiu

Ja tornem a ser aquí. En realitat no hem anat enlloc i no sé a qui es refereix aquest plural. Potser el que vull dir és que ja ha passat la Mercè, torna a fer una mica de fred i sembla que tot es posi al seu lloc. Que la ciutat es posa a bategar de nou i que ja ningú està de vacances.

No sé si val la pena repassar l’actualitat perquè poques coses han canviat des del juny. La crisi; perdó: LA CRISI!!!!! Grècia s’enfonsa, Alemanya no reacciona i Europa és una entel.lèquia. La Revolució(ns) àrab va fent; amb la novetat que Muammar al Gaddafi es ja quasi un cadàver (política i físicament parlant). Ah, m’oblidava de la desaparició de la socialdemocràcia, que també va fent. Diuen que a l’estiu no passa mai res, i és gairebé veritat. Deu ser cosa de la calor. Barcelona és convergent, i això sí que és nou; però jo no noto la diferència…

Espero que hagueu pogut anar a la platja i estigueu morenets, que hagueu fet alguna festa major i tingut unes quantes crazysummernights. I que no hagueu treballat massa!

La novetat de l’estiu ha estat sens dubte que ha plogut tants dies com n’hi ha hagut de sol, deu ser el canvi climàtic…

El Grec va passar sense pena ni glòria, però arriba Temporada Alta a Girona; haurem d’anar d’excursió.

Jo he observat un nou fenomen aquests dies: n’hi dic la cuesta de setiembre. És com la de després de nadal, i, com tot, ve provocada per la crisi. La gent es pren l’estiu por todo lo alto, però com que hi ha menys calés arriba el setembre i no queda ni per pipes… De paga doble en paga doble i tiro porque me toca!

Als afortunats que fan vacances al setembre i a l’octubre: felicitats!, tot és més barat, no hi ha gent i esteu tenint molt més bon temps que al juliol…

Als demés, la resta de la humanitat: benvinguts al nou curs escolar, espero que ja tingueu agenda i que pogueu fer tot allò que heu planejat durant aquests mesos…

Estem una mica tristos (només una mica, eh) perquè…

… s’ha acabat l’estiu.

en un dia d’abril

Hi ha un petit país on un cop l’any, en meitat de la primavera, la gent mira el cel esperant que no plogui. És un país qualsevol durant la resta de l’any, amb les seves misèries i grandeses. I amb els seus tòpics. Però durant un dia a l’any, aquells que el visiten s’admiren de la quantitat de gent que hi ha pel carrer i del que fan. Si no fos per la bellesa dels seus actes potser ens preguntaríem quina mosca els ha picat. El dia comença ben d’hora pel matí; els carrers es comencen a omplir de taules, toldos, carpes i banderes. Alguna cosa està passant. Podria semblar una simple festa major. Però ningú balla, no hi ha focs artificials, ni atraccions de fira, ni barres de bar al carrer. Al cap d’una estona les paradetes comencen a omplir-se. De llibres? I de roses. Flors i lectura prenen el carrer. I si el bon temps es confirma la gent comença a sortir, a passejar, a mirar. I a comprar. Surten com si fos l’últim dia que podran veure el sol. I acaparen roses i llibres com si els hi anés la vida. Llavors succeeix el més meravellós de tota la jornada: se’ls regalen entre ells, roses per unes i llibres per uns; o a vegades a l’inrevés, perquè cadascú ho pot fer com vulgui. En aquest país cel.lebren així que el seu sant patró els va salvar d’un drac que es volia cruspir una princesa. El sant muntat a cavall li va clavar la seva llança al monstre, i de la sang que en va brollar se’n va fer una rosa vermella. És una història, una rondalla, literatura; al cap i a la fi… Hi ha un petit país que cel.lebra un dia d’abril somniant…

LA VIDA DIÀRIA capítol 4

La textura

La pluja, els teixits, els raigs de sol, la multitud, les màquines. A vegades necessitem canviar de perspectiva per veure les coses clares. Potser l’única forma de poder sobreviure a la ciutat és mirar-la de tant en tant pel retrovisor. Fer-la petita i abarcable. Aprofitem la mínima excusa per fugir-ne. La Costa Brava, la Cerdanya, Altafulla…, gairebé diríem que és igual a on. Sortim i portem una mica de la nostra urbanitat al camp. I aviat ens aclapara i ens atordeix tant d’espai. L’ampli paisatge, tan buit. Tan desemparats, a la intempèrie. Necessitem tornar al nostre hàbitat natural. Barcelona ens toca, amb la seva duresa però també amb la seva dolçor. Ens acaricia i ens protegeix. Els amics, els desconeguts. Cossos a vegades desitjats. Contactes fugaços, moviments. A vegades el temps es para i ens deixa un instant, un segon, per notar l’aspror, la suavitat, la rugositat. I el cos reacciona. Els estímuls nerviosos arriben al cervell, estem vius. I vivim a flor de pell. Els humans, els ciutadans. Aglomerats, conglomerats, en un contacte constant. No allarguis la mà. Els teus dits poden trobar el foc, o el gel. Mantenim les distàncies. Fins que desapareixen. Ja és de nit. La roba rellisca, fins al terra, fred. Els pèls de punta. La pell de gallina. No et moguis, podries sentir. Atrapats per la urbanitat. Volem tocar el cel però ens reté la força de la gravetat. Agafem-nos. Aferrem-nos. Ha arribat l’hora de jugar. Remena la cullereta del cafè. Bon dia. És possible que no sapiguem viure sense aquesta acumulació de cossos humans anònims que se’ns acosten contínuament. Fins a quin punt és cert que no ens agrada que envaeixin el nostre espai, el nostre tacte? Sempre volem expressar-nos amb paraules, o amb imatges. És a dir, fredor; distància; control. Potser les coses de veritat només passen quan hi entra en joc el contacte físic. I en aquest cas, són tan reals que ens emmudeixen, ens deixen sense parla. I ens tallen la respiració. Deixa això. I el nen ho fa, gens convençut. I la poesia no és més que una burda representació de la realitat. No ho volem entendre, ens hi volem arrossegar, empapats. Podem clavar fort els peus a terra, menjar-nos el món; a cullerades, dia a dia. No necessitem res més que sortir al carrer i abraçar la ciutat. Deixar que ens transmeti calor, i que ens moldegi. Que ens converteixi en una magnífica i enganxifosa massa d’individualitats. Una massa sorollosa, estrident i heterogènia que s’aixeca fins l’infinit, més enllà de les estrelles. Aixeca’t, i camina.

 

primaveral

Avui farem calaix de sastre. Recull d’experiències.

Calaix de sastre sona costumbrista.

Liz Taylor.

L’altre dia vaig anar d’excursió. A la Universitat. Un divendres al matí. Em vaig deixar convèncer per anar d’oient a una classe d’història del teatre a la Facultat d’Història de l’Art. Vaig aprendre unes quantes coses que no sabia, i en vaig tornar a sentir algunes que ja sabia. Però amb el que em vaig quedar més és amb algunes anècdotes/reflexions. A saber:

Això ho va explicar el senyor professor: el tamany de l’ABC és l’ideal perquè els funcionaris el puguin dissimular sota la paperassa.

Això ho vaig pensar jo: que contents estarien els professors si els miréssim més als ulls i empatitzéssim amb ells. Jo vaig pendre alguns apunts, però la major part de l’estona mirava al senyor que parlava. Concretament de Goldoni. No sabia que cap al final de la seva vida havia viscut la Revolució Francesa. La resta, els alumnes, apuntàven amb la vista al paper. I ell, el senyor que parlava, buscava la meva mirada, entre estranyat i agradablement sorprès.

M’hauria encantat dissertar amb ell, però no ho vaig fer. No em va semblar adequat que l’oient fos l’únic que ho fes. Em vaig equivocar?

Després vam anar a esmorzar, i donant voltes al meu pensament crític consubstancial no em podia creure com pot ser que la nova facultat de la UB del Raval sigui tan lletja i  freda i tan desgraciadament esquerpa amb el seu entorn. Directament és sinistra. Però més enllà de la façana també vaig començar a donar voltes al sistema educatiu universitàri. Què se n’ha fet de la Universitat com a lloc en què adults recén estrenats comparteixen coneixements amb els savis i dibuixen el futur? En quin moment s’ha convertit en una continuació de l’institut però amb amiguets nous? On és la filosofia crítica vers l’entorn més enllà de l’especialitat de la carrera?

No penso respondre a tot això. Perquè no ho sé. Però m’inquieta.

Després de l’experiència em vaig anar a comprar una planta d’aquestes que es cuiden soles, que tant els hi és el balcó que el menjador i que van florint. Per celebrar la primavera.

Canviant de tema. Començo a estar una mica cansat de la tonteria aquesta de que ara és un plaer arribar a casa de festa i que la roba no faci olor a tabac. Va home va! Que no rentes la roba quan has sortit de festa? I quan arribes a casa de debò que et poses a olorar-la, gamarús? Vés-te’n a dormir la mona…

Ah! I el cànon digital està mal fet i per tant és il.legal!

I en Gaddafi segueix donant pel…

contradiccions voluntàries

L’amor és complicat? No ho crec. Més aviat és bastant simple. Fins i tot buit m’atreviria a dir. Els que som complicats som les persones. L’amor no és un sentiment massa difícil de descriure. Tots sabem el que és, tots el volem, tots l’entenem. És un sentiment d’unió profunda amb una altra persona. Punt. Ja està. I si és així què és el que fa que mai sapiguem afrontar-lo? Potser que és massa absolut. Que no està fet per nosaltres que som parcials. Que sempre estem a mig fer. A mig camí de no sabem ben bé què. És obvi que un sentiment perfecte ens ve gran, ens sobrepassa. No té matisos. El sentim incondicional. I nosaltres no ho som. Se’ns fa irracional. No atén a judicis ni a arguments. L’enamorament sempre té un perquè. Té a veure principalment en allò del lloc i moment adequats. Però això no té importància. Per molt que sapiguem que ens hem enamorat a causa del moment emocional on ens trobem, i que per tant l’amor és subjectiu; el que ens aclapara és absolutament inqüestionable. Vull aquesta persona i la vull ara. A vegades aquest sentiment es dóna mútuament de forma tant semblant que ens arribem a creure que és un sol sentiment compartit per dues persones. No, l’amor no és un compromís, com l’amistat. L’amor és individual. La parella, l’estimació, l’amistat són diferents de l’amor. L’amor apareix i desapareix. És com qualsevol altre sentiment en aquest sentit. Però en canvi no té nivells. No podem sentir una mica d’amor. De fet, no el podem ni controlar. D’altres vegades, moltes, l’amor no és correspost. Molta gent, en aquests casos, sap fer una cosa que jo trobo extraordinària. Inhibir el sentiment i seguir com si res. No és que de cop deixin de sentir, simplement ho ignoren. I si mai se’n tornen a recordar ja no hi és. Alguns, en canvi, ens quedem atrapats en un sol punt. I l’amor s’apodera del nostre cos i del nostre temps. Intueixo que en els dos camins falla alguna cosa. Què ens passaria si ens deixéssim sentir? Sense negar l’evidència: no passarà. Però vivint-ho: l’estimo. És dolent estar enamorat d’algú que no ho està de tu? Per què? I per qui és dolent? Frases habituals: “t’estàs fent mal”; “t’estàs muntant una pel.lícula”; “passa pàgina”. No vull passar pàgina! I tens raó, tampoc vull estar tot el dia plorant pels racons… L’amor posa a uns éssers estranys, maniàtics, mediocres, contra les cordes. L’amor és la perfecció. Llàstima que només el puguem sentir nosaltres, que som la imperfecció.

LA VIDA DIÀRIA capítol 3

La música

Quan de sobte algun esdeveniment en la nostra vida ens fa sentir petits, indefensos, incapaços d’avançar, agafem el telèfon i truquem a aquella persona. Li preguntem si té un moment per nosaltres. I ens escolta; i seguim endavant. És difícil expressar en paraules el que sentim. És molt més fàcil o natural expressar-ho amb el cos, amb la cara, plorant, cridant. Perquè quan ho posem en paraules ho hem d’ordenar, ho hem de racionalitzar. Componem una cançó que no sempre ens agrada i que ens fa sentir despullats. Amb el temps aprenem que la veu de la nostra gent ens tranquil.litza, ens amaina. De cop ens sentim protegits. Tots necessitem fer-nos nostres els sons que ens envolten. Quan tornem a la ciutat al cap d’uns dies o d’unes setmanes, tots els sorolls que conformen la música urbana ens van imbuint, ens calmen: ja sóc a casa. Ja no cal estar a l’aguait. Difícilment algú de fora pot arribar mai a entendre que poguem trobar a faltar secretament el xivarri de Barcelona. Som una ciutat estrident, cridanera. Arribem i se’ns sent. És la nostra forma d’existir. Fins i tot les biblioteques són aquí comparativament poc silencioses. I per això molt sovint no escoltem; perquè només volem copsar la melodia, el que ens transmet, no el seu contingut. Sovint el que ens fa ser éssers vius és aquesta capacitat de rebre i emetre sons. Sinó només som natura morta. Ens agrada dir coses, explicar-les, sentir històries, ballar cançons. No podem evitar tararejar quan estem contents. I diria que som contents, ja que l’alegria implica riure. I com a forma d’expressió sorollosa ens encanta riure. Som incapaços d’expressar les nostres emocions silenciosament. I això dóna intensitat a la nostra existència. Podem ser molestos, però explotem, som generosos i compartim. El patiment, la passió, la joia, la rauxa. I ho convertim en música. Perquè cantant és sempre molt més fàcil expressar el que ens passa. És el terme mig ideal, mediterrani, entre la freda, dura, matemàtica paraula i el crit de les cavernes. I ho acompanyem d’instruments, i ja tenim una banda, i fa calor i ja podem muntar un concert: l’estiu ha arribat, el soroll de l’onatge del mar ens relaxa. Aviat serà Sant Joan. Aquella persona explotarà amb nosaltres. Demà ens trucarem.

LA VIDA DIÀRIA capítol 2

Les vistes

Una mirada. Què faríem sense el mirall de l’ascensor? En un món on tot ens entra per la vista, on tot és imatge, nosaltres també volem ser objecte de mirades. Ens venem com una fotografia que digui tot el que volem que els demés sàpiguen de nosaltres. Però sempre diem més. Ens vestim, ens despullem, ens pentinem i ens despentinem per l’ocasió. I potser no és cert que aparentem el que no som. Si en el fons no deixem mai de ser nosaltres, és possible que l’únic que fem és mostrar diferents cares del nostre jo. El vestuari és essencial per l’actor: reforça la seva acció, ens ajuda a creure el personatge. Però aquest últim és real; en l’aquí i ara existeix. Amb la nostra indumentària expressem joventut, maduresa, responsabilitat, altivesa, sex-appeal, decisió, passotisme. Tots aquests adjectius i molts altres combinats i discrecionalment utilitzats en milions de fórmules diferents. A vegades ens mirem en aquest mirall abans de sortir al carrer i ens sorprenem positivament. I ens miren, i mirem. Mirades d’admiració, de desig, de rebuig. Quan ens trobem amb coneguts que fa temps que no veiem volem que ens trobin millor que l’última vegada. Ens esforcem per mostrar el més novedós de nosaltres mateixos. Quan hem de triar algú, per a un lloc de treball, com a company de pis o simplement per intentar un apropament amorós-sexual ens fixem en cada petit detall de la seva vestimenta, del seu rostre, de la forma de moure’s. Mirem escrutant. Intentant descobrir tota la informació necessària per decidir si podem confiar en aquella persona, si compleix les expectatives que tenim. Ens agrada passejar-nos, arreglar-nos, posar-nos morenos, perquè es fixin en nosaltres just de la manera que volem; i puguem respondre amb la nostra mirada més perfecta, més adequada. Però també fem el ridícul, ens equivoquem de moment o de disfressa. I què? El que importa és no passar desapercebut. De què serveix ser tímid si ningú no se n’adona? En un lloc on el que més abunda són les persones, que ens poden fer sentir totes les sensacions i emocions inventades i per inventar, que ens mirin! Que no diguin res, que deixin a la nostra imaginació el que significa el seu esguard. Som els millors espectadors del món: necessitem veure què fan els altres. Necessitem arxivar imatges al nostre cervell per emular-les o descartar-les després. Referents visuals. Mirem, veiem i copiem. Cerquem incansablement aquella imatge, estàtica o en moviment, que ens satisfà plenament. Alguns miren el mar, d’altres els edificis, els aparadors o potser només els humans que els envolten. Però tots frisem desesperadament per ser vistos.

LA VIDA DIÀRIA capítol 1

El paisatge urbà

La vida està feta de petites coses. Aquest és un homenatge als petits detalls. A les instantànies que copsem a cada moment, i que després s’esborren; perquè no són importants, no són transcendentals. La companyia d’un amic en una terrassa, el cafè del matí, un somriure. No ens marquen, no ho recordem. Però aquestes fotografies configuren qui som, el nostre paisatge urbà. La ciutat ens marca. Com pot no canviar-nos si ens envolta sempre? El mateix paisatge canviant. Quan la multitud i l’aglomeració són la norma, es converteixen en la nostra constant. La gent que ens envolta, gairebé sempre anònims, formen part del nostre paisatge de la mateixa manera que els edificis, les avingudes, el mar, el cel o el Tibidabo. Se’ns acusa de solitaris enmig de tanta gent. Però no és cert. Vivim tots apretats, literalment uns a sobre els demés. I ens relacionem. Constantment. A la mínima excusa esbocem un somriure o encetem alguna conversa amb qualsevol desconegut. Esperant l’autobús, a la caixa d’una botiga, a la platja o fins i tot en una biblioteca. A quin altre lloc fora d’una ciutat la gent es dedica a relacionar-se cada dia amb desenes de persones que no coneix? No és més lliure poder parlar amb qui vulguis sense necessitat de que sàpiguen qui ets, sense que et jutgin? Poder estar sol quan et ve de gust estar sol; i acompanyat quan necessites caliu humà. Som un exèrcit de persones soles, que passem fugaçment els uns per davant dels altres, però que ens aturem quan un, qualsevol, ens ho demana. Perquè en el fons el paisatge comú, brutalment idèntic per a tots, ens acaba fent més iguals, més comprensius. Tots sentim aquesta por a estar sols enmig de tothom, tots sortim en massa quan fa sol, tots intentem trobar fórmules màgiques que ens assegurin que triarem la cua més curta al supermercat. I tots busquem allò que ens fa diferents. Som individus que formen un conjunt; empàtics, sociables, una mica egòlatres i narcisistes, però també fràgils. Els edificis de Gaudí, els carrers del Gòtic, els plàtans de la Rambla, els autobusos vermells, les galeries de l’Eixample, els terres de mosaic, la gent de Barcelona. Tan exòtics, tan mediterranis i tan europeus. Podem ser moltes coses, però mai, mai, serem solitaris.