gràcies

A veure, en sèrio?? Vull dir que, ¿és una broma, no? Diumenge passat 2’3 milions de ciutadans van votar sobre la possible Independència de Catalunya en un referèndum al.legal, xapussero i no vinculant. D’aquests, 1’8 milions van optar per la secessió. És cert que probablement tots els independentistes vam anar a votar. I que per tant som menys que la meitat més un del cens, que està sobre els 6 milions. Però de debò que a algú li entra al cap que tots els que no van anar a votar son ferms unionistes? Hoooooolaaaa!! Algú ha pensat que hi ha una cosa que se’n diu indecisos? Indecís: persona que no ha pres una decisió. Encara.

O dit d’una altra manera: quan hi hagi un referèndum definitiu i vinculant és més que probable que la participació sigui extraordinàriament alta (per damunt del 70%); i en aquest cas qui decidirà el resultat, com en qualsevol elecció, seran els indecisos. Que per ara no han tingut cap necessitat de posicionar-se. I seguint aquesta lògica guanyarà la opció que millor es sàpiga vendre. I pel moment la Independència porta avantatge.

I encara ho puc expressar de forma més evident: jo sóc un govern d’un Estat de 46 milions d’habitants en què en una regió amb 7 milions de ciutadans, llengua i cultura pròpies, dinamisme econòmic i poc entusiasta amb la idea de Nació Espanyola; un 30 i pico per cent del cens està convençudíssim que vol marxar, quan fa 5 anys no eren ni la meitat. I l’únic que se m’acut dir és que no son representatius i que son quatre gats? Si no em poso ulleres i les piles només aconseguiré que d’aquí cinc anys més enlloc d’1’8 milions en siguin 3’6.

Des del meu punt de vista en una situació com aquesta un Estat té tres opcions: 1) Negar-ho tot fins que exploti (tradició espanyola); 2) Negociar (compromís austro-hongarès); o 3) Repressió. Com que la opció 2 no entra al cervell de l’aparell estatal i la 3 té els seus límits en el marc actual; puc concloure que ens encaminem cap a una Declaració Unilateral d’Independència apadrinada per l’actitud del govern espanyol.

Gràcies, senyor Rajoy.

escòcia

Avui Escòcia vota. Sigui quin sigui el resultat, estableix un precedent massa proper com per no emmirallar-s’hi. Jo no tinc particular interès en la divisió del Regne Unit. Potser fins i tot em faria una mica de pena. De fet, la divisió d’espanya també em posaria una mica trist. Prefereixo una espanya federal, multilingüe, plurinacional: catalana i castellana entre d’altres; orgullosa i defensora de la seva diversitat. És veritat que s’hi acosta tímidament, però no és el cas. Molts escocesos han arribat a la conclusió que el Regne Unit mai no serà com ells volen i necessiten que sigui perquè la majoria dels seus compatriotes no ho desitgen. El cas és determinar sí tots aquests escocesos son una majoria suficient a la seva terra. Per què els Estats es basen en un territori concret habitat pels seus nacionals. I sobre espai i persones exerceixen la sobirania que el poble els atorga. Per aquesta senzilla raó si en una part del territori d’un Estat els seus habitants volen majoritàriament exercir la seva sobirania per a crear un nou Estat hi tenen tot el dret. Ja que compleixen tots els requisits que fonamenten l’existència i creació de qualsevol país independent. Repeteixo: territori, població i voluntat popular (sobirania). El cas és, doncs, determinar si una majoria de catalans desitgem formar un Estat per a nosaltres diferent d’espanya. Si, adonant-nos que espanya mai no serà com la volem perquè els que així la volem som massa pocs, estem disposats a renunciar a la resta de l’Estat; que encara avui és tan nostre com dels demés. Se’ns ha dit fins a l’extenuació que la realitat constitucional espanyola no permet dur a terme un referèndum d’autodeterminació, a diferència de la britànica. Això és mentida. La Constitució espanyola estableix que és el president del govern qui ha d’autoritzar la consulta. I ha estat precisament el premier Cameron qui ha autoritzat el referèndum escocès d’avui. Si a Catalunya no se’ns permet realitzar una consulta és exclusivament per la voluntat del president Rajoy, qui en teoria és el president de tots els espanyols, també el nostre.

És veritat que la classe política catalana deixa molt que desitjar. Però això no és motiu per considerar que l’actual situació requeriria una eventual negociació de les parts com si aquestes es trobessin en igualtat de condicions. Qui té responsabilitat sobre el conjunt dels espanyols son les institucions de l’Estat; i son aquestes les que han provocat una fractura profunda entre gran part dels catalans i la resta d’espanya. I aquesta fractura té una base territorial, sentimental i identitària. Això és el cocktail perfecte per a la ruptura d’un Estat. En canvi la responsabilitat de les administracions catalanes és només envers nosaltres. I, almenys en aquest aspecte, fins ara s’han comportat amb lleialtat. Dos ni es barallen ni negocien si un no vol.

El que està fent el govern central és forçar la ruptura de l’Estat. Perquè si no permet la consulta del 9 de novembre farà necessàries noves eleccions al Parlament de Catalunya que, si es repeteix el resultat sobiranista, desembocaran en una declaració unilateral d’independència per a poder convocar, llavors sí, un referèndum d’autodeterminació. La sensació és que aquest és l’escenari que busquen Rajoy i el PP. Catalunya sortiria de la Unió Europea i es veuria abocada a una situació comparable a la de Kosovo o Taiwan en quant a reconeixement internacional. Mentrestant a la resta d’Espanya la mà dura del PP li asseguraria majories absolutes durant unes quantes legislatures. Aquest és el càlcul. Només recordar que també es pensaven que atacant Catalunya i l’Estatut guanyarien les generals del 2008, però es van equivocar.

No hi he anat mai a Escòcia. No en tinc, per tant, una idea pròpia basada sobre el terreny i l’observació directa. L’únic que puc dir és que només el fet de poder votar els hauria d’inspirar més confiança en l’estat al que encara pertanyen de la que nosaltres tenim en espanya.

11/09/14

sempre he dit que s’ha de mirar més cap als balcons…

futur

Què deu tenir a veure Jordi Pujol i Soley, recent expulsat de la molthonorabilitat; amb l’independentisme? Mig Catalunya està severament decepcionada. L’altra mitja indignada. Tota desmotivada. Parlem de la Catalunya mobilitzada. Perquè sempre ens oblidem de tots aquells a qui això de les banderes, les llengües i els passaports no els importa. Suposo que estem d’acord que hi són i que son uns quants. I que tenen els seus motius. El nacionalisme és molt pesat, molt antiquat i molt perillós. I no hem de confondre catalanisme, independentisme i nacionalisme.

És difícil explicar per què l’independentisme cristal.litza ara, benvingut sia. En tot cas si hem de construir un nou país, no crec que aquest s’hagi d’inspirar precisament en el pujolisme. D’altra banda potser tampoc cal dramatitzar per què algú evadeixi impostos. Deixem que l’assumpte segueixi el seu curs. Però si tot l’escàndol es redueix a no declarar una herència; home, igual no n’hi ha per tant. A ningú ens agrada pagar impostos. I o canviem la cultura tributària, per ambdues bandes, administrats i administracions; o seguirem considerant la pressió impositiva injusta, desproporcionada i bàsicament destinada a pagar desmadres polítics.

Potser una de les raons de l’eclosió sobiranista és que, per fi, hem caigut col.lectivament de la figuera: els catalans no podem canviar el sistema espanyol sense la concurrència de la majoria d’espanyols. El que sí que podem fer és marxar. I marxar per què? Doncs entre d’altres coses per no repetir 23 anys d’estretor de mires, de clientelisme, de república bananera amb complex de centre-europea.

Volem un país post-nacionalista, on les qüestions identitàries siguin eminentment privades. On la justícia sigui independent. On els partits polítics es girin de cara a la ciutadania. I on pagar impostos no sigui un robatori, i no em refereixo a la distribució geogràfica dels ingressos.

Si el senyor Pujol s’ha fet indepe, benvingut. Tard, però benvingut. No deixem però que la caiguda del seu mite ens ennuvoli la vista. La Catalunya que volem és la oposada de la que ell representa.

Si volem votar, i volem, ens haurem de moure. I si el passat s’ensorra doncs goodbyeLenin. Cap on mirem és cap al Futur.

I sí: we’re back.

independència

Catalunya, la Corona d’Aragó, els Països Catalans. No parlem només de realitats històriques, polítiques, lingüístiques o tan sols sentimentals. Parlem d’un model d’Estat. De la voluntat de viure en un país diferent, millor. On no hi hagi ciutadans de segona categoria. De la impossibilitat manifesta de fer d’Espanya un país cívicament exemplar.

Espanya no vol canviar. Una gran majoria dels seus habitants s’hi senten molt còmodes. Som una clara minoria aquells que creiem fermament en el valor d’una República federal; ja no plurinacional sinó directament anacional. L’Estat-nació és un invent romàntic del segle XIX que no té absolutament cap sentit avui en dia. La pasta que uneix un poble, un Estat, s’hauria de basar en valors integradors i universals. Els de sempre: llibertat, igualtat, fraternitat; i molts d’altres: democràcia, justícia, legalitat, solidaritat, prosperitat, etc. No pas en conceptes com nació, pàtria o llengua. Als quals en el cas espanyol hi podem sumar vergonyes històriques com els Reis Catòlics i la seva intolerància religiosa o l’imperialisme a Amèrica amb l’extermini dels seus pobles indígenes. L’Estat espanyol es basa, doncs, en conceptes caducs, rancis, excloents. Els seus orgulls són delictes contra la humanitat quan els cotegem amb la Declaració dels Drets Humans. La seva democràcia, l’única cosa amb cara i ulls veritablement admirable que ha aportat Espanya a la civilització, ha estat, és, incapaç d’exorcitzar-se del passat feixista que la va veure néixer.

Si els mèrits històrics espanyols ja són per apretar a córrer, la seva realitat política no és pas per llançar coets. La malintencionada confusió entre la nació castellana i l’Estat vicia qualsevol intent de construir un sistema que no diferenciï entre bons i dolents, entre purs i traïdors. La realitat no està representada en el sistema constitucional. El centralisme polític i econòmic ofega les regions perifèriques. El nacionalisme castellà troba innumerables paral.lelismes amb el serbi que va destruïr l’antiga Iugoslàvia.

Hi ha dues maneres de construïr un Estat on conviuen diverses sensibilitats ètniques, lingüístiques, culturals, religioses i/o nacionals. O bé les respectes totes per igual o bé n’imposes una que elimini les altres. El pretès camí intermig espanyol és un invent absurd. Perquè tots el considerem un impass, una parada en el camí, cap a una de les dues opcions. Doncs resulta que avui en dia cap de les dues opcions té, encara, prou força per anul.lar l’altra. I que si algun dia se n’imposa una estic convençut que serà la de Madrid y sus colonias.

Des d’aquí no ens podem permetre ser ciutadans de segona. Ser un poble menyspreat per l’Estat del que formem part; ni viure en una gran ciutat com Barcelona que no té un Govern al darrere donant-li suport. A algú se li passa pel cap un Govern italià actuant contra els interessos de Milà; o el nord-americà en contra dels de Nova York o Los Ángeles?

El 2014 farà 300 anys que l’últim Estat on vam ser ciutadans de ple dret, la Corona d’Aragó, va desaparèixer. Nominalment, ja que de facto havia estat absorbit per Castella molt abans. En tot aquest temps no hem aconseguit que la unió sorgida d’aquests dos regnes reconegués el seu origen confederal. No hem sabut o pogut trobar la manera de fer d’Espanya un país orgullós de la seva diversitat. Si a això hi afegim l’expoli fiscal a què estem sotmesos catalans, valencians i illencs; em sembla evident que només tenim una sortida lògica. Una República Federal Catalana.

Jo ja he votat.