gràcies

carnero_legion

A veure, en sèrio?? Vull dir que, ¿és una broma, no? Diumenge passat 2’3 milions de ciutadans van votar sobre la possible Independència de Catalunya en un referèndum al.legal, xapussero i no vinculant. D’aquests, 1’8 milions van optar per la secessió. És cert que probablement tots els independentistes vam anar a votar. I que per tant som menys que la meitat més un del cens, que està sobre els 6 milions. Però de debò que a algú li entra al cap que tots els que no van anar a votar son ferms unionistes? Hoooooolaaaa!! Algú ha pensat que hi ha una cosa que se’n diu indecisos? Indecís: persona que no ha pres una decisió. Encara.

O dit d’una altra manera: quan hi hagi un referèndum definitiu i vinculant és més que probable que la participació sigui extraordinàriament alta (per damunt del 70%); i en aquest cas qui decidirà el resultat, com en qualsevol elecció, seran els indecisos. Que per ara no han tingut cap necessitat de posicionar-se. I seguint aquesta lògica guanyarà la opció que millor es sàpiga vendre. I pel moment la Independència porta avantatge.

I encara ho puc expressar de forma més evident: jo sóc un govern d’un Estat de 46 milions d’habitants en què en una regió amb 7 milions de ciutadans, llengua i cultura pròpies, dinamisme econòmic i poc entusiasta amb la idea de Nació Espanyola; un 30 i pico per cent del cens està convençudíssim que vol marxar, quan fa 5 anys no eren ni la meitat. I l’únic que se m’acut dir és que no son representatius i que son quatre gats? Si no em poso ulleres i les piles només aconseguiré que d’aquí cinc anys més enlloc d’1’8 milions en siguin 3’6.

Des del meu punt de vista en una situació com aquesta un Estat té tres opcions: 1) Negar-ho tot fins que exploti (tradició espanyola); 2) Negociar (compromís austro-hongarès); o 3) Repressió. Com que la opció 2 no entra al cervell de l’aparell estatal i la 3 té els seus límits en el marc actual; puc concloure que ens encaminem cap a una Declaració Unilateral d’Independència apadrinada per l’actitud del govern espanyol.

Gràcies, senyor Rajoy.

escòcia

Avui Escòcia vota. Sigui quin sigui el resultat, estableix un precedent massa proper com per no emmirallar-s’hi. Jo no tinc particular interès en la divisió del Regne Unit. Potser fins i tot em faria una mica de pena. De fet, la divisió d’espanya també em posaria una mica trist. Prefereixo una espanya federal, multilingüe, plurinacional: catalana i castellana entre d’altres; orgullosa i defensora de la seva diversitat. És veritat que s’hi acosta tímidament, però no és el cas. Molts escocesos han arribat a la conclusió que el Regne Unit mai no serà com ells volen i necessiten que sigui perquè la majoria dels seus compatriotes no ho desitgen. El cas és determinar sí tots aquests escocesos son una majoria suficient a la seva terra. Per què els Estats es basen en un territori concret habitat pels seus nacionals. I sobre espai i persones exerceixen la sobirania que el poble els atorga. Per aquesta senzilla raó si en una part del territori d’un Estat els seus habitants volen majoritàriament exercir la seva sobirania per a crear un nou Estat hi tenen tot el dret. Ja que compleixen tots els requisits que fonamenten l’existència i creació de qualsevol país independent. Repeteixo: territori, població i voluntat popular (sobirania). El cas és, doncs, determinar si una majoria de catalans desitgem formar un Estat per a nosaltres diferent d’espanya. Si, adonant-nos que espanya mai no serà com la volem perquè els que així la volem som massa pocs, estem disposats a renunciar a la resta de l’Estat; que encara avui és tan nostre com dels demés. Se’ns ha dit fins a l’extenuació que la realitat constitucional espanyola no permet dur a terme un referèndum d’autodeterminació, a diferència de la britànica. Això és mentida. La Constitució espanyola estableix que és el president del govern qui ha d’autoritzar la consulta. I ha estat precisament el premier Cameron qui ha autoritzat el referèndum escocès d’avui. Si a Catalunya no se’ns permet realitzar una consulta és exclusivament per la voluntat del president Rajoy, qui en teoria és el president de tots els espanyols, també el nostre.

És veritat que la classe política catalana deixa molt que desitjar. Però això no és motiu per considerar que l’actual situació requeriria una eventual negociació de les parts com si aquestes es trobessin en igualtat de condicions. Qui té responsabilitat sobre el conjunt dels espanyols son les institucions de l’Estat; i son aquestes les que han provocat una fractura profunda entre gran part dels catalans i la resta d’espanya. I aquesta fractura té una base territorial, sentimental i identitària. Això és el cocktail perfecte per a la ruptura d’un Estat. En canvi la responsabilitat de les administracions catalanes és només envers nosaltres. I, almenys en aquest aspecte, fins ara s’han comportat amb lleialtat. Dos ni es barallen ni negocien si un no vol.

El que està fent el govern central és forçar la ruptura de l’Estat. Perquè si no permet la consulta del 9 de novembre farà necessàries noves eleccions al Parlament de Catalunya que, si es repeteix el resultat sobiranista, desembocaran en una declaració unilateral d’independència per a poder convocar, llavors sí, un referèndum d’autodeterminació. La sensació és que aquest és l’escenari que busquen Rajoy i el PP. Catalunya sortiria de la Unió Europea i es veuria abocada a una situació comparable a la de Kosovo o Taiwan en quant a reconeixement internacional. Mentrestant a la resta d’Espanya la mà dura del PP li asseguraria majories absolutes durant unes quantes legislatures. Aquest és el càlcul. Només recordar que també es pensaven que atacant Catalunya i l’Estatut guanyarien les generals del 2008, però es van equivocar.

No hi he anat mai a Escòcia. No en tinc, per tant, una idea pròpia basada sobre el terreny i l’observació directa. L’únic que puc dir és que només el fet de poder votar els hauria d’inspirar més confiança en l’estat al que encara pertanyen de la que nosaltres tenim en espanya.

Glòries, primera part

Què és la plaça de les Glòries? De fet, ¿quines son les Glòries Catalanes? Abans que enderroquéssin el tambor (o anell, viaducte, vial elevat, ¿pont?, o com li volgueu (pogueu) dir) hi havia als jardinets centrals –sí, aquells que estaven enreixats- una mena de petits murs a mode de quasi-monòlits dedicats cada un a una glòria diferent. Però mai les vaig apuntar i ara, gràcies a Déu, ja no hi són. L’autor no s’ha documentat convenientment. No puc continuar. No, no i no. Recés tècnic: iPhone -> Google -> i: V(W)iquipèdia ens informa de quines son les glòries en concret. N’hi ha 12, com els apòstols. Això deu ser una pura coincidència, perquè vivim en un país laic. Ah, no, que això és França. Espanya és aconfessional, o alguna cosa per l’estil. I ja n’hi ha prou: no penso pseudodocumentar-me més. Qui vulgui que agafi la consti i busqui l’article aquell que és un prodigi de la ciència paranormal, perquè evidentment no ho és del dret, on els sietejinetesdelapocalipsis* deixen anar allò de no ens casem amb Déu però si tots (els bons) espanyols son papistes doncs nosaltres més.

Tornant a la “plaça”: ordenades per ordre rigurosa i religiosament cronològic les 12 Glòries son (aquí poseu sons de tambors, trompetes, quàdrigues romanes o el que cregueu): l’ART ROMÀNIC; l’ARQUITECTURA GÒTICA; el CONSOLAT DE MAR; el DRET CATALÀ; PAU I TREVA; la MASIA I LA TERRA; la INDUSTRIALITZACIÓ; l’APORTACIÓ A LA CIÈNCIA I LA TÈCNICA; la RENAIXENÇA; el MODERNISME; la LLUITA PER LA LLIBERTAT; i el RESTABLIMENT DE L’AUTOGOVERN. Va home, va. La masia?? I on son els almogàvers?, i en Jaume I? o no ho sé: en Bruch ni que sigui! Sense que se’m penji l’etiqueta de bel.licista però una mica de garbo,no? Vull dir que vale que som pacifistes i piadosos i ecologistes, però si em poses Glòries així en majúscules un s’espera una mica de tot: una cosa així sonora tipus Lepanto!, Alcázar de Toledo!. Estic molt decepcionat. Jo em carregaria lo de la masia; no perquè no moli sino perquè de cases de pagès n’hi ha a tot arreu, no ens ho hem inventat nosaltres. La llibertat i l’autogovern els podem posar en un de sol. La ciència i la tècnica és mentida: el SEAT600 és italià. Ara en tenim 9. I podem afegir-hi: la llengua catalana, l’11 de setembre i els segadors. Estic molt temptat d’afegir-hi el Pa amb tomàquet. Però llavors serien 13 Glòries i nyeeeee.

Donem per tant per inaugurat el FESTIVAL INTERNACIONAL (avera qui és el cutre que es monta un festival NACIONAL…) de la NO-PLAÇA; amb:

secció oficial: GLÒRIES PÀTRIES (sel.leccionades d’entre les 12 Teresines originals)

secció NOVES GLÒRIES JOVES

secció GLÒRIES d’estar per casa

gran festa de cloenda-bonus track: la Canòpia o ¿què en fem d’aquest descampat?

continuarà…

*els set pares (ponents) redactors de la constitució espanyola del 1978: Gabriel Cisneros Laborda, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo per la UCD; Gregorio Peces-Barba Martínez pel PSOE; Jordi Solé i Tura pel PCE; Manuel Fraga Iribarne per AP; i Miquel Roca i Junyent per les minories basca i catalana (CIU i PNV).

futur

Què deu tenir a veure Jordi Pujol i Soley, recent expulsat de la molthonorabilitat; amb l’independentisme? Mig Catalunya està severament decepcionada. L’altra mitja indignada. Tota desmotivada. Parlem de la Catalunya mobilitzada. Perquè sempre ens oblidem de tots aquells a qui això de les banderes, les llengües i els passaports no els importa. Suposo que estem d’acord que hi són i que son uns quants. I que tenen els seus motius. El nacionalisme és molt pesat, molt antiquat i molt perillós. I no hem de confondre catalanisme, independentisme i nacionalisme.

És difícil explicar per què l’independentisme cristal.litza ara, benvingut sia. En tot cas si hem de construir un nou país, no crec que aquest s’hagi d’inspirar precisament en el pujolisme. D’altra banda potser tampoc cal dramatitzar per què algú evadeixi impostos. Deixem que l’assumpte segueixi el seu curs. Però si tot l’escàndol es redueix a no declarar una herència; home, igual no n’hi ha per tant. A ningú ens agrada pagar impostos. I o canviem la cultura tributària, per ambdues bandes, administrats i administracions; o seguirem considerant la pressió impositiva injusta, desproporcionada i bàsicament destinada a pagar desmadres polítics.

Potser una de les raons de l’eclosió sobiranista és que, per fi, hem caigut col.lectivament de la figuera: els catalans no podem canviar el sistema espanyol sense la concurrència de la majoria d’espanyols. El que sí que podem fer és marxar. I marxar per què? Doncs entre d’altres coses per no repetir 23 anys d’estretor de mires, de clientelisme, de república bananera amb complex de centre-europea.

Volem un país post-nacionalista, on les qüestions identitàries siguin eminentment privades. On la justícia sigui independent. On els partits polítics es girin de cara a la ciutadania. I on pagar impostos no sigui un robatori, i no em refereixo a la distribució geogràfica dels ingressos.

Si el senyor Pujol s’ha fet indepe, benvingut. Tard, però benvingut. No deixem però que la caiguda del seu mite ens ennuvoli la vista. La Catalunya que volem és la oposada de la que ell representa.

Si volem votar, i volem, ens haurem de moure. I si el passat s’ensorra doncs goodbyeLenin. Cap on mirem és cap al Futur.

I sí: we’re back.

en un dia d’abril

Hi ha un petit país on un cop l’any, en meitat de la primavera, la gent mira el cel esperant que no plogui. És un país qualsevol durant la resta de l’any, amb les seves misèries i grandeses. I amb els seus tòpics. Però durant un dia a l’any, aquells que el visiten s’admiren de la quantitat de gent que hi ha pel carrer i del que fan. Si no fos per la bellesa dels seus actes potser ens preguntaríem quina mosca els ha picat. El dia comença ben d’hora pel matí; els carrers es comencen a omplir de taules, toldos, carpes i banderes. Alguna cosa està passant. Podria semblar una simple festa major. Però ningú balla, no hi ha focs artificials, ni atraccions de fira, ni barres de bar al carrer. Al cap d’una estona les paradetes comencen a omplir-se. De llibres? I de roses. Flors i lectura prenen el carrer. I si el bon temps es confirma la gent comença a sortir, a passejar, a mirar. I a comprar. Surten com si fos l’últim dia que podran veure el sol. I acaparen roses i llibres com si els hi anés la vida. Llavors succeeix el més meravellós de tota la jornada: se’ls regalen entre ells, roses per unes i llibres per uns; o a vegades a l’inrevés, perquè cadascú ho pot fer com vulgui. En aquest país cel.lebren així que el seu sant patró els va salvar d’un drac que es volia cruspir una princesa. El sant muntat a cavall li va clavar la seva llança al monstre, i de la sang que en va brollar se’n va fer una rosa vermella. És una història, una rondalla, literatura; al cap i a la fi… Hi ha un petit país que cel.lebra un dia d’abril somniant…

independència

Catalunya, la Corona d’Aragó, els Països Catalans. No parlem només de realitats històriques, polítiques, lingüístiques o tan sols sentimentals. Parlem d’un model d’Estat. De la voluntat de viure en un país diferent, millor. On no hi hagi ciutadans de segona categoria. De la impossibilitat manifesta de fer d’Espanya un país cívicament exemplar.

Espanya no vol canviar. Una gran majoria dels seus habitants s’hi senten molt còmodes. Som una clara minoria aquells que creiem fermament en el valor d’una República federal; ja no plurinacional sinó directament anacional. L’Estat-nació és un invent romàntic del segle XIX que no té absolutament cap sentit avui en dia. La pasta que uneix un poble, un Estat, s’hauria de basar en valors integradors i universals. Els de sempre: llibertat, igualtat, fraternitat; i molts d’altres: democràcia, justícia, legalitat, solidaritat, prosperitat, etc. No pas en conceptes com nació, pàtria o llengua. Als quals en el cas espanyol hi podem sumar vergonyes històriques com els Reis Catòlics i la seva intolerància religiosa o l’imperialisme a Amèrica amb l’extermini dels seus pobles indígenes. L’Estat espanyol es basa, doncs, en conceptes caducs, rancis, excloents. Els seus orgulls són delictes contra la humanitat quan els cotegem amb la Declaració dels Drets Humans. La seva democràcia, l’única cosa amb cara i ulls veritablement admirable que ha aportat Espanya a la civilització, ha estat, és, incapaç d’exorcitzar-se del passat feixista que la va veure néixer.

Si els mèrits històrics espanyols ja són per apretar a córrer, la seva realitat política no és pas per llançar coets. La malintencionada confusió entre la nació castellana i l’Estat vicia qualsevol intent de construir un sistema que no diferenciï entre bons i dolents, entre purs i traïdors. La realitat no està representada en el sistema constitucional. El centralisme polític i econòmic ofega les regions perifèriques. El nacionalisme castellà troba innumerables paral.lelismes amb el serbi que va destruïr l’antiga Iugoslàvia.

Hi ha dues maneres de construïr un Estat on conviuen diverses sensibilitats ètniques, lingüístiques, culturals, religioses i/o nacionals. O bé les respectes totes per igual o bé n’imposes una que elimini les altres. El pretès camí intermig espanyol és un invent absurd. Perquè tots el considerem un impass, una parada en el camí, cap a una de les dues opcions. Doncs resulta que avui en dia cap de les dues opcions té, encara, prou força per anul.lar l’altra. I que si algun dia se n’imposa una estic convençut que serà la de Madrid y sus colonias.

Des d’aquí no ens podem permetre ser ciutadans de segona. Ser un poble menyspreat per l’Estat del que formem part; ni viure en una gran ciutat com Barcelona que no té un Govern al darrere donant-li suport. A algú se li passa pel cap un Govern italià actuant contra els interessos de Milà; o el nord-americà en contra dels de Nova York o Los Ángeles?

El 2014 farà 300 anys que l’últim Estat on vam ser ciutadans de ple dret, la Corona d’Aragó, va desaparèixer. Nominalment, ja que de facto havia estat absorbit per Castella molt abans. En tot aquest temps no hem aconseguit que la unió sorgida d’aquests dos regnes reconegués el seu origen confederal. No hem sabut o pogut trobar la manera de fer d’Espanya un país orgullós de la seva diversitat. Si a això hi afegim l’expoli fiscal a què estem sotmesos catalans, valencians i illencs; em sembla evident que només tenim una sortida lògica. Una República Federal Catalana.

Jo ja he votat.

exemplificants

Televisió de Catalunya ha decidit no encarregar una nova temporada d’Infidels. La sèrie s’acabarà la setmana vinent no l’altre. Éren els capítols i temporades compromesos.

Infidels ‘promou uns contravalors d’exaltació del divorci, l’adulteri i el relativisme moral que no són exemplificants en una societat en plena crisi de valors’.

No ho dic jo. Ho diu Unió Democràtica de Catalunya. Segons directe.cat: http://www.directe.cat/punt-de-mira/126690/ciu-deixa-morir-infidels.

No sóc periodista ni això un mass media. Per tant no m’he parat a contrastar les afirmacions. Directa i desgraciadament m’ho crec.

Primer, la crisi no és de valors, almenys no de valors morals. Potser de valors borsaris. Però sobretot de moneders buits. Moneders modestos, evidentment. Per tant no barrejem les coses.

Segon, el divorci, l’adulteri i el relativisme moral no són contravalors. Són realitats. I ningú ho està exaltant. Simplement a Infidels no han fet servir aquesta moralina provinciana de que tot el que no és normal s’ha d’acceptar però és un problema. Ser homosexual és un problema, divorciar-se, ser mare soltera, prostituïr-se, drogar-se, etc. Doncs resulta que una gran part de la societat vivim en les contradiccions morals democristianes sense cap mena de problema, amb orgull i passant-nos-ho molt bé. L’única exaltació que hi veig és a la vida. I ja era hora que algú li tragués dramatisme a coses que a molts ens semblen la mar de NORMALS, o almenys pertanyents a la vida íntima, privada, sagrada i individual de cadascú; on ja aniria sent hora que deixessin de fotre-s’hi socialistes per una banda i reaccionaris de missa per l’altra. 

Jo diria que el que no agrada a alguns, no només d’Infidels, sinó de tota la línia editorial en ficció de TV3 els últims anys; és la llibertat de posar en dubte la moral catòlica. Posant-la on li toca. En les decisions privades de cada individu. No en la moral pública. En aquest sentit dues coses: som un país laic, és a dir la moral pública és laica i republicana. Els mitjans públics són per definició i han de ser laics i reflex del pluralisme de la societat. Per tant jo li diria a UDC que es posi amb la línia editorial del Grup Godó, que son amics seus. Però que els mitjans públics no han de ser reflex de qui governa.

No és excessivament important que una sèrie s’acabi on estava previst i no sigui allargada. Segurament per la qualitat de la producció és millor així. Però el que es veu venir de fons és un pas endarrere en la llibertat dels creadors audiovisuals catalans. Infidels és la última d’una petita saga de regeneració en la ficció catalana els últims anys, d’abandonament del melodramatisme i la cursileria, de la versió catalana del NO-DO (noticiero documental). En aquest país no tenim diverses opcions de televisió pròpia. De fet només tenim una televisió de referència. Si TV3 no vol una proposta no hi ha gaires més portes on trucar. Mentre això segueixi així Televisó de Catalunya hauria de garantir una obertura de mires capaç de donar cabuda a totes les tendències i opinions. 

I finalment, una reflexió: a què estem esperant per crear alternatives privades a TV3, en català o castellà, de vocació generalista i universal amb seu a Barcelona?

Ara estava pensant, però, que potser tot plegat només pretén una línia editorial més acceptable per a la Generalitat Valenciana, més com Canal9, perquè poguem tornar a emetre al País Valencià… I jo “fotenlis” el rapapolvo

catalán, lengua de españa

Hace unos años en una entrevista en la televisión de Cataluña, Mariano Rajoy se alzaba como defensor de la libertad al pedir que los padres pudieran elegir en las escuelas catalanas si querían escolarizar sus hijos en catalán o en castellano. La entrevistadora le objetó que el hecho de que la lengua vehicular de la escuela pública catalana sea el catalán no ha creado ningún problema de convivencia en Cataluña, lo cual es cierto. Unos días más tarde Iñaki Gabilondo le trasladaba a José Luis Rodríguez Zapatero una pregunta en la que un ciudadano le pedía al presidente si le garantizaría la educación en castellano de sus hijos en el supuesto de que su familia se trasladara a Cataluña. Zapatero respondió que en el marco competencial vigente él haría todos los esfuerzos necesarios para que los hijos del ciudadano en cuestión pudieran estudiar en castellano en Cataluña. Yo soy español y hablo catalán. No he elegido ninguna de las dos cosas. Soy tan español cómo aquellos que hablan castellano. Yo le pregunto al señor Rajoy si defiende la libertad de elegir que mis hijos estudien en catalán en Madrid. Le pregunto al señor Zapatero si haría todo lo posible por garantizar que mis hijos puedan estudiar en catalán en Madrid. Esta reflexión la hago para que aquellos que no son catalanes ni sienten el catalán como propio se den cuenta de lo que sentimos los catalanes cuando los políticos españoles tratan a nuestra lengua como a un idioma de segunda categoría; supeditado al castellano, menos importante y menos español que éste. El catalán es la lengua propia de Cataluña, donde es un idioma vivo: hablado por una gran parte de los ciudadanos y entendido por la inmensa mayoría. Yo no pido enseñanza en catalán en la escuela pública madrileña. La lengua propia de Madrid es el castellano, y por lo tanto acepto que si me traslado allí mis hijos tendrán que estudiar en castellano. De la misma manera que acepto que si me traslado a París mis hijos estudiarán en francés, porque es el idioma de allí. Es cierto que la Constitución consagra el castellano como la lengua del Estado; y por eso en Cataluña todas las escuelas deben enseñarla. Pero la misma Constitución también reconoce que hay otras lenguas en España, las cuales deben ser protegidas y son tan españolas como el castellano. Descartamos, por lo tanto, esa idea que lleva tiempo difundiendo la derecha y a la que parece que los socialistas también se apuntan de que el catalán es menos español que el castellano. Tampoco es válido el argumento de que una parte muy importante de catalanes son castellanohablantes. Me explico: el catalán era la única lengua en Cataluña hasta el Siglo XX. Y llevaba en esta situación desde la Alta Edad Media. Durante el siglo pasado llegaron principalmente al área de Barcelona interminables olas de inmigrantes del resto de España. De esta inmigración surge el hecho de que en Cataluña se hable también el castellano. Los catalanes nos sentimos muy orgullosos de ser tierra de acogida y mestizaje. Pero exigimos respeto. No es de recibo que una lengua traída por inmigrantes que huían de la pobreza hace apenas cincuenta años prevalezca sobre nuestra lengua propia, ni que se la considere igual. Los hijos y los nietos de esos inmigrantes castellanohablantes han aceptado, cómo es lógico, que aunque en sus casas hablen castellano, la lengua de la tierra que acogió a sus ancestros es el catalán. El problema no está en Cataluña, evidentemente. El problema está en la doble moral de los políticos españoles que exigen que los inmigrantes que llegan a Madrid aprendan el castellano porque es la lengua de allí al mismo tiempo que piden que en Cataluña se pueda elegir no estudiar en lengua catalana, que es la de aquí. Quizá el problema que tenemos en Cataluña es de otra índole. Quizá deberíamos exigir definitivamente esa España plural de la que todos hablan pero que brilla por su ausencia. Quizá deberíamos exigir que la segunda lengua del Estado, que hablamos nueve millones de españoles, debiera ser idioma oficial junto al castellano en toda España. Si no hay voluntad de hacer realidad la España plural y federal donde todos nos sintamos ciudadanos de primera, que nadie se extrañe que algunos aboguemos por la independencia después de llevar trescientos años intentando ser aceptados como iguales.

L’original d’aquest aricle el vaig escriure fa un temps, 2008 si no recordo malament, i volia ser una carta al director a El País. El van rebutjar, però, per excessivament extens; versió oficial. L’he trobat pel meu ordinador i he pensat que seria la meva resposta a l’escandalosa censura de TV3 al País Valencià. Ja que el problema no és concret, sinó general de falta de respecte envers un poble i una cultura. Potser el 10 de juliol hauríem d’haver acampat al passeig de Gràcia…