Glòries, primera part

Què és la plaça de les Glòries? De fet, ¿quines son les Glòries Catalanes? Abans que enderroquéssin el tambor (o anell, viaducte, vial elevat, ¿pont?, o com li volgueu (pogueu) dir) hi havia als jardinets centrals –sí, aquells que estaven enreixats- una mena de petits murs a mode de quasi-monòlits dedicats cada un a una glòria diferent. Però mai les vaig apuntar i ara, gràcies a Déu, ja no hi són. L’autor no s’ha documentat convenientment. No puc continuar. No, no i no. Recés tècnic: iPhone -> Google -> i: V(W)iquipèdia ens informa de quines son les glòries en concret. N’hi ha 12, com els apòstols. Això deu ser una pura coincidència, perquè vivim en un país laic. Ah, no, que això és França. Espanya és aconfessional, o alguna cosa per l’estil. I ja n’hi ha prou: no penso pseudodocumentar-me més. Qui vulgui que agafi la consti i busqui l’article aquell que és un prodigi de la ciència paranormal, perquè evidentment no ho és del dret, on els sietejinetesdelapocalipsis* deixen anar allò de no ens casem amb Déu però si tots (els bons) espanyols son papistes doncs nosaltres més.

Tornant a la “plaça”: ordenades per ordre rigurosa i religiosament cronològic les 12 Glòries son (aquí poseu sons de tambors, trompetes, quàdrigues romanes o el que cregueu): l’ART ROMÀNIC; l’ARQUITECTURA GÒTICA; el CONSOLAT DE MAR; el DRET CATALÀ; PAU I TREVA; la MASIA I LA TERRA; la INDUSTRIALITZACIÓ; l’APORTACIÓ A LA CIÈNCIA I LA TÈCNICA; la RENAIXENÇA; el MODERNISME; la LLUITA PER LA LLIBERTAT; i el RESTABLIMENT DE L’AUTOGOVERN. Va home, va. La masia?? I on son els almogàvers?, i en Jaume I? o no ho sé: en Bruch ni que sigui! Sense que se’m penji l’etiqueta de bel.licista però una mica de garbo,no? Vull dir que vale que som pacifistes i piadosos i ecologistes, però si em poses Glòries així en majúscules un s’espera una mica de tot: una cosa així sonora tipus Lepanto!, Alcázar de Toledo!. Estic molt decepcionat. Jo em carregaria lo de la masia; no perquè no moli sino perquè de cases de pagès n’hi ha a tot arreu, no ens ho hem inventat nosaltres. La llibertat i l’autogovern els podem posar en un de sol. La ciència i la tècnica és mentida: el SEAT600 és italià. Ara en tenim 9. I podem afegir-hi: la llengua catalana, l’11 de setembre i els segadors. Estic molt temptat d’afegir-hi el Pa amb tomàquet. Però llavors serien 13 Glòries i nyeeeee.

Donem per tant per inaugurat el FESTIVAL INTERNACIONAL (avera qui és el cutre que es monta un festival NACIONAL…) de la NO-PLAÇA; amb:

secció oficial: GLÒRIES PÀTRIES (sel.leccionades d’entre les 12 Teresines originals)

secció NOVES GLÒRIES JOVES

secció GLÒRIES d’estar per casa

gran festa de cloenda-bonus track: la Canòpia o ¿què en fem d’aquest descampat?

continuarà…

*els set pares (ponents) redactors de la constitució espanyola del 1978: Gabriel Cisneros Laborda, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo per la UCD; Gregorio Peces-Barba Martínez pel PSOE; Jordi Solé i Tura pel PCE; Manuel Fraga Iribarne per AP; i Miquel Roca i Junyent per les minories basca i catalana (CIU i PNV).

setembre

Ai, ai, ai! Que ja arriba, que ja és aquí! Corre, corre. Sant tornem-hi. Adéu trikini, hola agenda escolar. Esteu apunt? I quina feinada que se’ns ve a sobre. La mani, la bandera, votar, no votar, votar en un país normal. Castanyes, panellets, jalouín, despertador i canvi horari. No és un setembre qualsevol: és el tres-centè! S’han acabat les rebaixes, obrir els diumenges, els turistes se’n tornen a casa. ¿?. I la Diagonal, el Passeig de Sant Joan i el de Gràcia segueixen en obres, entre d’altres. La Línia 9 no arriba a l’aeroport, ni a la Zona Franca. Però la rutina sí! I amb una mica de sort potser deixa de ploure.

Amb el temps un s’acostuma a mirar-s’ho d’una altra manera. A començar de nou: un any més vell i un any més savi. Pots fer el mateix que l’any passat però no sortirà igual. O pots fer-ho diferent a risc que res canviï. Perdoneu la inconcreció però encara estic de vacances. No us vull enganyar: lleva’t d’hora, vés a treballar, fes la compra, no et preocupis massa, busca’t una o més parelles sexuals, cantusseja, no beguis massa, menja sa, compra’t roba, demana hora al dentista, paga els rebuts, vés al gimnàs, no fumis, condueix amb precaució, no parlis massa. Sinó corres el risc de no ser feliç, començar el curs amb mal peu i arribar al dia de Nadal de mal humor. I que consti que no us vull pressionar. Però és que aquesta època té això: que no és ni estiu ni tardor; ni fred ni calent; ni set ni nou; ni julià ni gregorià; nichichanilimoná. I si et despistes pots acabar qualsevol dia a la cantonada de Paral.lel (també en obres) amb Nou de la Rambla perdut i drogat fins a les celles. Qui avisa no és traïdor.

L’Habitació Blava

La setmana passada no, l’altra vaig anar al Romea a veure L’Habitació Blava.

Bueno, distret, no? A veure: fan un tou de coses, molt de fornici, tot molt rodonet. Entretingut. Interessant. Diferent? Ideal per un diumenge a la tarda. Pujadet de to? sí… Molt treballat el moviment, molt ben muntadet.

Ara bé, crec que no sóc l’únic que pensa que no els hi passàven pas les coses de veritat. Cridaners, una estona. Connectats jo no ho vaig veure. Ja sé que som pesadets. Però què vol dir amb que no hi ha veritat? La veritat teatral és una utopia? No, home, no.

Des de la meva ignorància i la meva humiltat; quan als actors ens passa allò que fem i alhora som capaços de mostrar-ho al públic llavors és veritat. Per ens passa entenem que cos i ment connecten, flueixen energies i les accions, activitats, pensaments, sentiments, circulen lliurement per tot el nostre físic. Traducció: es veuen però no es forcen.

Difícil. Bé… com que parlem amb paraules impossibles i tenim la mania de classificar-ho en mètodes…

En resum, que si a més de totes les coses eròtico-boniquetes que fan ens empasséssim les seves relacions interpersonals amb patates això seria la òs…

Detallets: la cançoneta és una meravella. Sóc jo o en Nao Albet parla raro? No puc passar sense mencionar el cunnilingus al sostre: uau!!!!!

Fins aquí.

Hedda Gabler

Ja fa uns dies vaig anar al Lliure de Gràcia a veure Hedda Gabler, d’Ibsen; dirigida per en David Selvas.

Em va agradar, però al mateix temps trobo que van fer curt. Volia, m’atreveixo a dir que tota la platea volia, molta més Hedda Gabler. Quina dona, quin caràcter. Ella ho és tot, el seu egocentrisme autodestructiu fa que tots, públic inclòs, siguem ella i només ella. És l’únic que existeix. L’Univers sencer girem al seu voltant.

Ella era la Laia Marull, o ho intentava. En cap moment pretenc desmerèixer una gran interpretació; però l’actriu no arribava al personatge. Perquè Hedda Gabler és dolenta, és egoïsta, és manipuladora, capritxosa, consentida, insuportable, contradictòria; però sobretot és un remolí de seducció i sensualitat. No podem entendre l’obra sense aquesta força d’atracció que ella produeix en qualsevol cos animat o inanimat.

Vull mencionar la feina d’en Pablo Derqui, en un paper relativament secundari. Corprenedor, captivador, grandiós. David Selvas intervenia com a actor, a més de dirigir, en substitució d’en Francesc Orella, que s’havia trencat una cama pocs dies abans d’estrenar. Perfectament correcte, jo em quedo amb les ganes de l’Orella, però.

El muntatge és espectacular, rítmic i imprescindible sense ser pretensiós. Tot i així no vaig poder evitar recordar que ja fa un temps en Selvas va dirigir una Gavina de Txèkhov a la Villarroel amb menys recursos i actors molt menys consagrats on la veritat es transmetia sense cap mena de dificultat.

Fins aquí.

Qui té por de Virginia Woolf?

Veronese dirigeix Vilarassau al Romea, tot un evento.

Dimecres passat (Madrid-Barça) vaig arribar al teatre sobre les 8 menys algo; vaig demanar si tenien entrades per aquell mateix vespre; que fos a la fila 14, butaca 9; i que em féssin descompte. Sí a tot. És complicat anar al revés que tothom, però si ho aconsegueixes és fenomenal.

¿Qui té por de viure sense falses il.lusions? Jo. Tots.

Energia, aquesta és la paraula. Un remolí que s’enduia la platea sencera sense moure’ns dels seients. Em va encantar, em va entusiasmar. La Vilarassau no para, des del principi fins al final, és un doll de veritat i de vida. A mi no m’agrada massa l’Arquillué, però aquí em trec el barret. Els dos junts són pes, són escena, són joc, són drama.

El text d’Edward Albee estripa brutalment les relacions de parella, sense condemnar-les o jutjar-les en cap moment. Porta a l’extrem les petites discordances, vanitats i egoïsmes que conflueixen en qualsevol convivència conjugal; les fa enormes i ens les llança a la cara.

Mai havia vist una obra dirigida per en Daniel Veronese. Per tant la fama me’l precedia, i amb raó. Excel.lent. Tot vivia, fluïa; passava.

Juntament amb l’Emma Vilarassau i en Pere Arquillué completen el repartiment la Mireia Aixalà i l’Ivan Benet. Correctes, a l’altura. En alguns moments fins i tot vibrants.

És un plaer anar al teatre així. Que et diguin “vés a veure allò”, i que encara sigui millor del que t’esperaves. Que no et deixin respirar, que cridin, que facin coses, que tinguis la sensació de conèixer-los de fa molt i de que has viscut amb ells una gran experiència; que ets a la seva vida. Que allò que veus i casi toques és tota una vida. Que et sembli barato anar al teatre. A tots ells, un fort aplaudiment. Bravo!

GEORGE: ¿Qui té por de Virginia Woolf?

MARTHA: Jo.

Fins aquí.

LA VIDA DIÀRIA capítol 7

La perspectiva

Quan rius ets feliç? O és quan tens un orgasme? No sé fins a quin punt molesta el despertador. La oportunitat de veure brillar el sol més a prop de l’hora d’esmorzar que de la de dinar no sembla una mala perspectiva. I segurament el que és interessant és el camí. Què has fet avui? Potser ja pots dormir tranquil. Potser les teves esperances t’estan matant. No vull dir que no haguem de tenir objectius. Però mai res serà com ho havies planejat. Hi ha dues coses que ens preocupen: la felicitat i els diners. I totes dues són subjectives i relatives. M’atreviria a dir que irreals. Viure és veritat: respirar, moure’s, menjar, parlar. I l’important és la salut. Però no ens preocupa: o en tens o no en tens. Sempre pots ser ric i feliç, i sempre pots perdre-ho. Comprar, és una meravella. Com ens agrada adquirir quelcom que no teníem, coses o experiències. És nou. Ens fascinen les novetats. Imagina’t que de cop tot està a meitat de preu. O, en canvi, que un bon dia i sense previ avís la caixera et mira com si fossis un extraterrestre quan li dónes el plàstic i et diu: “Què és això?”. Et lleves un dia al matí, apagues el despertador que et recorda que estàs viu, esmorzes i surts a comprar qualsevol cosa. Als tomàquets el cartellet diu: “3 abraçades/kg”. Com acumules abraçades? O petons, o moments. Doncs canviant-li el nom als euros. Perquè és igual quin nom li posis al sou, tu el que vols és poder pagar un tou de coses noves! No tenim preu, sinó ambició. No considerem quant valem, sinó si creiem just el nombre d’articles que podem adquirir amb la nostra suor. Si tens la sort que la teva feina et fa feliç ets un privilegiat. Perquè deixant l’idealisme apart ens hem muntat un món on necessitem que molta gent faci coses gens agraïdes perquè tot funcioni. Ah, que no tens feina? I això et fa sentir un desgraciat? No et sents realitzat? O el problema és que tot ho trobes car? No pots pagar allò, això o lo altre. Llavors el que et fa feliç és poder estar al nivell dels altres. Per tant la felicitat és material, i fugissera. No importa tot allò que has fet i estat ni tot el que aconseguiràs. No compres l’amistat, ni l’amor, ni els instants, les carícies o els sospirs. Compres tot el que et permetrà viure tot això: roba, viatges, casa, mobles, aliments, etc. Tendim a considerar la riquesa material com a real i fins i tot inamovible, i en canvi la felicitat com a abstracta i quasi onírica. Potser aquesta sensació de plenitud que et recorre de tant en tant, que reconeixes perquè és la contrària de la que et fa preocupar-te, és molt més veritat que aquests números que apareixen en una pantalla quan introdueixes un rectangle de plàstic a la ranura que hi a la dreta. Viure no és res més que passar l’estona; a vegades és agradable i et fa feliç.

l’Espera

Just abans de totes les festes vaig anar al Lliure de Gràcia a veure l’Espera, dirigida i adaptada per en Juan Carlos Martel. De fet vam anar a veure la Clara Segura. I amb una por: compartia escenari amb la Marta Marco. Les nostres pors es van veure confirmades, la Marco es passa l’obra cridant com una boja, passant-se els sentiments pel forro. Pel que fa a les nostres esperances, la Segura està molt bé, però no enlluerna. Al seu favor s’ha de dir que posava tota la carn a l’asador, però que les seves companyes de joc li ho posàven molt difícil.

El text original és obra de Remo Binosi, i el plantejament és captivador. L’autor obre una escletxa meravellosa per on el públic podem tafanejar en un ambient absolutament prohibit. Una pubilla adolescent veneciana, de molt bona família, reclosa en secret i en contra de la seva voluntat per amagar el seu embaraç il·lícit i vergonyós. I salvaguardar així les seves noces amb algun noble francès. Època: Renaixement. L’acompanyen en el seu captiveri la Dida -Isabel Rocatti, correctament plana- i una criada -la Segura- també embarassada, d’un clergue. Amb aquest esquema potser ja heu pogut endevinar que la filla d’en Lluís Marco era la prota. Sí, i efectivament ja no té edat.

Jo no havia vist mai actuar la Clara Segura en teatre, i possiblement les meves expectatives eren massa altes. El regust final era de desordre, interpretatiu, narratiu i visual. Faltàven caps per lligar, matissos que aclarir i pesantors que alleugerir. Es tracta d’una gran tragèdia, que com a tal s’ha d’anar enfosquint per arribar al final, però en algun punt la troca es va liar massa i es va precipitar una tempesta massa difícil de digerir. Em costa decidir si em va agradar o no, però sé que no em va entusiasmar.

Aquest any, més teatre.

Fins aquí.

¡Ay, Carmela!

Pero nada pueden bombas, donde sobra corazón. Doncs resulta que les bombes sí que podien. Amb mils d’homes i dones, milions de fet. Amb totes les ànsies de llibertat i amb els cors de tots aquells que segueixen, anònims, enterrats a les cunetes. Fins i tot amb les esperances mundanes d’aquells a qui els tocà viure el malson indiferents, almenys d’entrada. Dos còmics castizos i casposos, apolítics, resignats a la seva època; encarnen tants i tants espanyols a qui la guerra agafà a contrapeu, que un bon dia es veieren assignats a un dels dos bàndols sense que ningú els preguntés i sense imaginar-se’n les conseqüències. I sí, Sanchis Sinisterra és tendenciós. Per suposat que ho és. Per força no hem d’oblidar qui va provocar l’horror, i qui el va allargar en el temps, molt després d’acabada la guerra. ¡Ay, Carmela! és un crit, un cant a la vida, una sàtira de l’espanya fraticida que podia haver passat a l’altre bàndol, clar. Però la República va perdre. I es convertí així en la víctima, oblidada i trepitjada; a qui cal restituir la memòria. I que s’envolta d’una inevitable aurèola de puresa i bondat que, sense correspondre’s a la realitat, ens recorda que almenys els seus ideals sí que ho eren de purs.

La delicadesa i sensibilitat de la direcció (Víctor Álvaro) i dels actors (Savina Figueras i Frank Capdet) és admirable. La feina de la Carmela directament colpidora, gairebé diria que grandiosa. El text requereix aquesta posada en escena austera, i una interpretació relativament contradictòria. Una obra dins d’una obra, unes varietés exagerades, pomposes, ridículament grandiloqüents dins d’una tragèdia plena de matissos, delicada i brutalment humana. La pèrdua, el dol i la història. I un context, una Guerra Civil estúpida; contra el que un no pot evitar envoltar-se amb la tricolor, amb el pit al vent, cridant, fins l’extenuació i amb el puny esquerre ben amunt, ¡Ay, Carmela!

Fins aquí.

 

la ciutat amable, primera part

Segueixo pensant que Barcelona és una de les ciutats més boniques del món. Però també crec que cada dia és més lletja, més anodina, impersonal i qualsevol. És un procés discret però imparable. Cada dia es destrueix algun element relativament irrellevant del nostre paisatge urbà per substituir-lo per blocs de pisos o oficines de formigó absolutament prescindibles, en una massa àmplia majoria dels casos. I no ens adonem que el que destruïm és insubstituïble; i incalculable. Que un xalet noucentista de Sant Gervasi té un valor històric i paisatgístic que compensa la seva probable intranscendència arquitectònica. Ni els poders públics, ni la ciutadania ni, sobretot, el gremi dels urbanistes i arquitectes no ens adonem que el que ens ha convertit en una ciutat bella és l’harmonia paisatgística, cromàtica i d’època passada de tots els edificis anònims que sobreviuen sense cap mena de protecció i catalogació. Que els grans icones arquitectònics no poden conformar una ciutat estèticament captivadora si no es troben units per un paisatge amable i amb continuïtat. La majoria de barris i districtes de la ciutat tenen, o tenien, una estètica arquitectònica pròpia, autòctona, heredada d’abans de la guerra civil. I ho estem destruïnt: mirem un edifici, veiem que no té interès per sí sol. No veiem el que aporta al carrer, al barri i a la ciutat; no veiem la congruència del conjunt. I tampoc ho veuen a l’Institut del Paisatge Urbà; una institució municipal creada per evitar això que intento denunciar. A vegades penso que és una institució fantasma, que a dins no hi ha ningú. Doncs en realitat sí que hi ha algú, i aquest algú envia cartes als propietaris indicant de quin color han de ser les persianes en els edificis típics de l’Eixample; però no diu res si enderroques l’edifici. Simplement: no ho entenc…

… continuarà.