en un dia d’abril

Hi ha un petit país on un cop l’any, en meitat de la primavera, la gent mira el cel esperant que no plogui. És un país qualsevol durant la resta de l’any, amb les seves misèries i grandeses. I amb els seus tòpics. Però durant un dia a l’any, aquells que el visiten s’admiren de la quantitat de gent que hi ha pel carrer i del que fan. Si no fos per la bellesa dels seus actes potser ens preguntaríem quina mosca els ha picat. El dia comença ben d’hora pel matí; els carrers es comencen a omplir de taules, toldos, carpes i banderes. Alguna cosa està passant. Podria semblar una simple festa major. Però ningú balla, no hi ha focs artificials, ni atraccions de fira, ni barres de bar al carrer. Al cap d’una estona les paradetes comencen a omplir-se. De llibres? I de roses. Flors i lectura prenen el carrer. I si el bon temps es confirma la gent comença a sortir, a passejar, a mirar. I a comprar. Surten com si fos l’últim dia que podran veure el sol. I acaparen roses i llibres com si els hi anés la vida. Llavors succeeix el més meravellós de tota la jornada: se’ls regalen entre ells, roses per unes i llibres per uns; o a vegades a l’inrevés, perquè cadascú ho pot fer com vulgui. En aquest país cel.lebren així que el seu sant patró els va salvar d’un drac que es volia cruspir una princesa. El sant muntat a cavall li va clavar la seva llança al monstre, i de la sang que en va brollar se’n va fer una rosa vermella. És una història, una rondalla, literatura; al cap i a la fi… Hi ha un petit país que cel.lebra un dia d’abril somniant…