Pero nada pueden bombas, donde sobra corazón. Doncs resulta que les bombes sí que podien. Amb mils d’homes i dones, milions de fet. Amb totes les ànsies de llibertat i amb els cors de tots aquells que segueixen, anònims, enterrats a les cunetes. Fins i tot amb les esperances mundanes d’aquells a qui els tocà viure el malson indiferents, almenys d’entrada. Dos còmics castizos i casposos, apolítics, resignats a la seva època; encarnen tants i tants espanyols a qui la guerra agafà a contrapeu, que un bon dia es veieren assignats a un dels dos bàndols sense que ningú els preguntés i sense imaginar-se’n les conseqüències. I sí, Sanchis Sinisterra és tendenciós. Per suposat que ho és. Per força no hem d’oblidar qui va provocar l’horror, i qui el va allargar en el temps, molt després d’acabada la guerra. ¡Ay, Carmela! és un crit, un cant a la vida, una sàtira de l’espanya fraticida que podia haver passat a l’altre bàndol, clar. Però la República va perdre. I es convertí així en la víctima, oblidada i trepitjada; a qui cal restituir la memòria. I que s’envolta d’una inevitable aurèola de puresa i bondat que, sense correspondre’s a la realitat, ens recorda que almenys els seus ideals sí que ho eren de purs.
La delicadesa i sensibilitat de la direcció (Víctor Álvaro) i dels actors (Savina Figueras i Frank Capdet) és admirable. La feina de la Carmela directament colpidora, gairebé diria que grandiosa. El text requereix aquesta posada en escena austera, i una interpretació relativament contradictòria. Una obra dins d’una obra, unes varietés exagerades, pomposes, ridículament grandiloqüents dins d’una tragèdia plena de matissos, delicada i brutalment humana. La pèrdua, el dol i la història. I un context, una Guerra Civil estúpida; contra el que un no pot evitar envoltar-se amb la tricolor, amb el pit al vent, cridant, fins l’extenuació i amb el puny esquerre ben amunt, ¡Ay, Carmela!
Fins aquí.
ingenuïtaturbana 