Fer de maruja
No us ha passat mai que, mentre fèieu cua al súper o validàveu el tiquet de tren, heu callat o heu fet callar a qui us acompanyava per a escoltar converses de la gent que estava vora vostre? No heu gaudit sovint de les tafaneries alienes a la terrassa del bar o frisat amb les xafarderies mentre esteníeu la roba al cel-obert?
És curiós. Ens agrada escoltar les vides dels altres i, sobretot, descobrir que aquestes són pitjors. Que, tot i que el bolso d’aquella dona sigui car i preciós, l’home que l’acompanya no para de mirar l’escot de la joveneta voluptuosa que té al davant. Que, per molt que tinguem de tot, mai ho tenim del tot.
I sí, el fet de comprovar que tant les millors com les pitjors coses no ens passen a nosaltres mateixos ens neguiteja. Envegem la sort que tenen alguns i ens en fotem dels desgraciats que pateixen.
Doncs tot això s’ha acabat. Els dies en què gaudíem dels problemes aliens amb total impunitat han arribat a la fi i el nostre defecte no restarà mai més amagat. Julio Manrique ens ha descobert i ens renta la cara amb un drap brut. Davant els nostres ulls esbomba aquest materialisme del que fèiem ostentació, aquest narcisisme i l’afany involuntari de possessió. I, a més, se n’aprofita del seu estat de gràcia des que va fer aquesta mena de pacte no escrit amb LaBute, perquè exerceix amb proesa de braç executor, mitjançant la transcripció de tres grans experiències de les quals sembla que n’hagi sigut testimoni.
LaBute triomfa si qui el representa és Manrique. Ja fa temps que hem descobert que un posa els ous i que l’altre en fa una truita que és caprice des dieux.
És Neil Labute aquell personatge mut que s’asseu a la cantonada del bar i s’esforça per escoltar les converses dels de la taula del davant? Pel seu posat modern i contemporani juraria que, darrere de les seves ulleres de pasta negra, escriu en una llibreta tipus Moleskine, i m’agradaria pensar que escriu amb una Waldmann. Veieu el que us deia? Ja ho estic tornant a fer.
Com que el tàndem entre els dos artistes és més que sòlid, únicament necessiten el filtre de Cristina Genebat, l’actriu que exerceix, en aquest primer moment i una vegada més, el paper de traductora. És ella qui converteix la versemblança yankee en versemblança catalana.
Lluc Castells, Jaume Ventura i Daniel Aznar creen l’espai idoni: escenografia, llums i so. I dic idoni perquè ells també ajuden a sentir-nos voyeurs, ens faciliten la sensació que som a una quarta taula del restaurant, del bar de copes, de la cafeteria. Som la mirada que escolta el “So long as men can breathe, or eyes can see, / So long lives this, and this gives life to thee”.
Per les relacions, mentir és el principi de la fi. Per alguns, només és el principi, i van tirant fins que els deixen. Llavors, en el moment que els enganxen, ho deixen anar tot, de cop, amb més o menys facilitat. No som Èdip ni Medea, però Coses que dèiem avui ens demostra que no cal ser aquests mites de la tragèdia grega per viure una peripècia dramàtica. Els girs inesperats de la trama, que trenquen el nus i acceleren el desenllaç són presents en les nostres vides, com ho eren vint-i-cinc segles enrere.
Ara tenim xats de cites, l’Spotify (mentre ens deixin), targetes de crèdit i rituals coneguts per tothom per a prendre’ns un chupito de tequila, però seguim mentint i seguim necessitant que ens expliquin la veritat.
Per tot allò que comentàvem, de que no som bones persones, que ho sabem però que no ens agrada que ens ho diguin –i menys dues vegades, per això no em repetiré-, és bo formar part del pati de butaques, encara que només sigui una nit. El ventall de tòpics i de reaccions són prou amplis com per a poder-nos-hi identificar.
Són els de la taula del costat, els que estan dalt de l’escenari, els que es purguen. Criden, bramen, escolten les veritats que no volien sentir. Homes i dones baixes, que fan accions encara més baixes, que es purguen de les baixes passions. L’amor i les relacions amoroses són l’excusa, com ho eren les revelacions que tenien els protagonistes tràgics.
Per tot això, sigueu tafaners. Sacieu la vostra ànsia xafardera. Permeteu-vos creure que els desgraciats són els altres. Si fumeu, feu un piti abans d’entrar –us farà falta- i guardeu-vos-en un per després –ja m’enteneu-, perquè gaudireu de teatre del bo, de l’espectacle del dia a dia. Perquè a tots ens ha passat, perquè us hi veureu reflectits. I qui digui que no, menteix.
ingenuïtaturbana 