Glòries, primera part

Què és la plaça de les Glòries? De fet, ¿quines son les Glòries Catalanes? Abans que enderroquéssin el tambor (o anell, viaducte, vial elevat, ¿pont?, o com li volgueu (pogueu) dir) hi havia als jardinets centrals –sí, aquells que estaven enreixats- una mena de petits murs a mode de quasi-monòlits dedicats cada un a una glòria diferent. Però mai les vaig apuntar i ara, gràcies a Déu, ja no hi són. L’autor no s’ha documentat convenientment. No puc continuar. No, no i no. Recés tècnic: iPhone -> Google -> i: V(W)iquipèdia ens informa de quines son les glòries en concret. N’hi ha 12, com els apòstols. Això deu ser una pura coincidència, perquè vivim en un país laic. Ah, no, que això és França. Espanya és aconfessional, o alguna cosa per l’estil. I ja n’hi ha prou: no penso pseudodocumentar-me més. Qui vulgui que agafi la consti i busqui l’article aquell que és un prodigi de la ciència paranormal, perquè evidentment no ho és del dret, on els sietejinetesdelapocalipsis* deixen anar allò de no ens casem amb Déu però si tots (els bons) espanyols son papistes doncs nosaltres més.

Tornant a la “plaça”: ordenades per ordre rigurosa i religiosament cronològic les 12 Glòries son (aquí poseu sons de tambors, trompetes, quàdrigues romanes o el que cregueu): l’ART ROMÀNIC; l’ARQUITECTURA GÒTICA; el CONSOLAT DE MAR; el DRET CATALÀ; PAU I TREVA; la MASIA I LA TERRA; la INDUSTRIALITZACIÓ; l’APORTACIÓ A LA CIÈNCIA I LA TÈCNICA; la RENAIXENÇA; el MODERNISME; la LLUITA PER LA LLIBERTAT; i el RESTABLIMENT DE L’AUTOGOVERN. Va home, va. La masia?? I on son els almogàvers?, i en Jaume I? o no ho sé: en Bruch ni que sigui! Sense que se’m penji l’etiqueta de bel.licista però una mica de garbo,no? Vull dir que vale que som pacifistes i piadosos i ecologistes, però si em poses Glòries així en majúscules un s’espera una mica de tot: una cosa així sonora tipus Lepanto!, Alcázar de Toledo!. Estic molt decepcionat. Jo em carregaria lo de la masia; no perquè no moli sino perquè de cases de pagès n’hi ha a tot arreu, no ens ho hem inventat nosaltres. La llibertat i l’autogovern els podem posar en un de sol. La ciència i la tècnica és mentida: el SEAT600 és italià. Ara en tenim 9. I podem afegir-hi: la llengua catalana, l’11 de setembre i els segadors. Estic molt temptat d’afegir-hi el Pa amb tomàquet. Però llavors serien 13 Glòries i nyeeeee.

Donem per tant per inaugurat el FESTIVAL INTERNACIONAL (avera qui és el cutre que es monta un festival NACIONAL…) de la NO-PLAÇA; amb:

secció oficial: GLÒRIES PÀTRIES (sel.leccionades d’entre les 12 Teresines originals)

secció NOVES GLÒRIES JOVES

secció GLÒRIES d’estar per casa

gran festa de cloenda-bonus track: la Canòpia o ¿què en fem d’aquest descampat?

continuarà…

*els set pares (ponents) redactors de la constitució espanyola del 1978: Gabriel Cisneros Laborda, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo per la UCD; Gregorio Peces-Barba Martínez pel PSOE; Jordi Solé i Tura pel PCE; Manuel Fraga Iribarne per AP; i Miquel Roca i Junyent per les minories basca i catalana (CIU i PNV).

L’Habitació Blava

La setmana passada no, l’altra vaig anar al Romea a veure L’Habitació Blava.

Bueno, distret, no? A veure: fan un tou de coses, molt de fornici, tot molt rodonet. Entretingut. Interessant. Diferent? Ideal per un diumenge a la tarda. Pujadet de to? sí… Molt treballat el moviment, molt ben muntadet.

Ara bé, crec que no sóc l’únic que pensa que no els hi passàven pas les coses de veritat. Cridaners, una estona. Connectats jo no ho vaig veure. Ja sé que som pesadets. Però què vol dir amb que no hi ha veritat? La veritat teatral és una utopia? No, home, no.

Des de la meva ignorància i la meva humiltat; quan als actors ens passa allò que fem i alhora som capaços de mostrar-ho al públic llavors és veritat. Per ens passa entenem que cos i ment connecten, flueixen energies i les accions, activitats, pensaments, sentiments, circulen lliurement per tot el nostre físic. Traducció: es veuen però no es forcen.

Difícil. Bé… com que parlem amb paraules impossibles i tenim la mania de classificar-ho en mètodes…

En resum, que si a més de totes les coses eròtico-boniquetes que fan ens empasséssim les seves relacions interpersonals amb patates això seria la òs…

Detallets: la cançoneta és una meravella. Sóc jo o en Nao Albet parla raro? No puc passar sense mencionar el cunnilingus al sostre: uau!!!!!

Fins aquí.

Hedda Gabler

Ja fa uns dies vaig anar al Lliure de Gràcia a veure Hedda Gabler, d’Ibsen; dirigida per en David Selvas.

Em va agradar, però al mateix temps trobo que van fer curt. Volia, m’atreveixo a dir que tota la platea volia, molta més Hedda Gabler. Quina dona, quin caràcter. Ella ho és tot, el seu egocentrisme autodestructiu fa que tots, públic inclòs, siguem ella i només ella. És l’únic que existeix. L’Univers sencer girem al seu voltant.

Ella era la Laia Marull, o ho intentava. En cap moment pretenc desmerèixer una gran interpretació; però l’actriu no arribava al personatge. Perquè Hedda Gabler és dolenta, és egoïsta, és manipuladora, capritxosa, consentida, insuportable, contradictòria; però sobretot és un remolí de seducció i sensualitat. No podem entendre l’obra sense aquesta força d’atracció que ella produeix en qualsevol cos animat o inanimat.

Vull mencionar la feina d’en Pablo Derqui, en un paper relativament secundari. Corprenedor, captivador, grandiós. David Selvas intervenia com a actor, a més de dirigir, en substitució d’en Francesc Orella, que s’havia trencat una cama pocs dies abans d’estrenar. Perfectament correcte, jo em quedo amb les ganes de l’Orella, però.

El muntatge és espectacular, rítmic i imprescindible sense ser pretensiós. Tot i així no vaig poder evitar recordar que ja fa un temps en Selvas va dirigir una Gavina de Txèkhov a la Villarroel amb menys recursos i actors molt menys consagrats on la veritat es transmetia sense cap mena de dificultat.

Fins aquí.

Qui té por de Virginia Woolf?

Veronese dirigeix Vilarassau al Romea, tot un evento.

Dimecres passat (Madrid-Barça) vaig arribar al teatre sobre les 8 menys algo; vaig demanar si tenien entrades per aquell mateix vespre; que fos a la fila 14, butaca 9; i que em féssin descompte. Sí a tot. És complicat anar al revés que tothom, però si ho aconsegueixes és fenomenal.

¿Qui té por de viure sense falses il.lusions? Jo. Tots.

Energia, aquesta és la paraula. Un remolí que s’enduia la platea sencera sense moure’ns dels seients. Em va encantar, em va entusiasmar. La Vilarassau no para, des del principi fins al final, és un doll de veritat i de vida. A mi no m’agrada massa l’Arquillué, però aquí em trec el barret. Els dos junts són pes, són escena, són joc, són drama.

El text d’Edward Albee estripa brutalment les relacions de parella, sense condemnar-les o jutjar-les en cap moment. Porta a l’extrem les petites discordances, vanitats i egoïsmes que conflueixen en qualsevol convivència conjugal; les fa enormes i ens les llança a la cara.

Mai havia vist una obra dirigida per en Daniel Veronese. Per tant la fama me’l precedia, i amb raó. Excel.lent. Tot vivia, fluïa; passava.

Juntament amb l’Emma Vilarassau i en Pere Arquillué completen el repartiment la Mireia Aixalà i l’Ivan Benet. Correctes, a l’altura. En alguns moments fins i tot vibrants.

És un plaer anar al teatre així. Que et diguin “vés a veure allò”, i que encara sigui millor del que t’esperaves. Que no et deixin respirar, que cridin, que facin coses, que tinguis la sensació de conèixer-los de fa molt i de que has viscut amb ells una gran experiència; que ets a la seva vida. Que allò que veus i casi toques és tota una vida. Que et sembli barato anar al teatre. A tots ells, un fort aplaudiment. Bravo!

GEORGE: ¿Qui té por de Virginia Woolf?

MARTHA: Jo.

Fins aquí.

l’Espera

Just abans de totes les festes vaig anar al Lliure de Gràcia a veure l’Espera, dirigida i adaptada per en Juan Carlos Martel. De fet vam anar a veure la Clara Segura. I amb una por: compartia escenari amb la Marta Marco. Les nostres pors es van veure confirmades, la Marco es passa l’obra cridant com una boja, passant-se els sentiments pel forro. Pel que fa a les nostres esperances, la Segura està molt bé, però no enlluerna. Al seu favor s’ha de dir que posava tota la carn a l’asador, però que les seves companyes de joc li ho posàven molt difícil.

El text original és obra de Remo Binosi, i el plantejament és captivador. L’autor obre una escletxa meravellosa per on el públic podem tafanejar en un ambient absolutament prohibit. Una pubilla adolescent veneciana, de molt bona família, reclosa en secret i en contra de la seva voluntat per amagar el seu embaraç il·lícit i vergonyós. I salvaguardar així les seves noces amb algun noble francès. Època: Renaixement. L’acompanyen en el seu captiveri la Dida -Isabel Rocatti, correctament plana- i una criada -la Segura- també embarassada, d’un clergue. Amb aquest esquema potser ja heu pogut endevinar que la filla d’en Lluís Marco era la prota. Sí, i efectivament ja no té edat.

Jo no havia vist mai actuar la Clara Segura en teatre, i possiblement les meves expectatives eren massa altes. El regust final era de desordre, interpretatiu, narratiu i visual. Faltàven caps per lligar, matissos que aclarir i pesantors que alleugerir. Es tracta d’una gran tragèdia, que com a tal s’ha d’anar enfosquint per arribar al final, però en algun punt la troca es va liar massa i es va precipitar una tempesta massa difícil de digerir. Em costa decidir si em va agradar o no, però sé que no em va entusiasmar.

Aquest any, més teatre.

Fins aquí.

¡Ay, Carmela!

Pero nada pueden bombas, donde sobra corazón. Doncs resulta que les bombes sí que podien. Amb mils d’homes i dones, milions de fet. Amb totes les ànsies de llibertat i amb els cors de tots aquells que segueixen, anònims, enterrats a les cunetes. Fins i tot amb les esperances mundanes d’aquells a qui els tocà viure el malson indiferents, almenys d’entrada. Dos còmics castizos i casposos, apolítics, resignats a la seva època; encarnen tants i tants espanyols a qui la guerra agafà a contrapeu, que un bon dia es veieren assignats a un dels dos bàndols sense que ningú els preguntés i sense imaginar-se’n les conseqüències. I sí, Sanchis Sinisterra és tendenciós. Per suposat que ho és. Per força no hem d’oblidar qui va provocar l’horror, i qui el va allargar en el temps, molt després d’acabada la guerra. ¡Ay, Carmela! és un crit, un cant a la vida, una sàtira de l’espanya fraticida que podia haver passat a l’altre bàndol, clar. Però la República va perdre. I es convertí així en la víctima, oblidada i trepitjada; a qui cal restituir la memòria. I que s’envolta d’una inevitable aurèola de puresa i bondat que, sense correspondre’s a la realitat, ens recorda que almenys els seus ideals sí que ho eren de purs.

La delicadesa i sensibilitat de la direcció (Víctor Álvaro) i dels actors (Savina Figueras i Frank Capdet) és admirable. La feina de la Carmela directament colpidora, gairebé diria que grandiosa. El text requereix aquesta posada en escena austera, i una interpretació relativament contradictòria. Una obra dins d’una obra, unes varietés exagerades, pomposes, ridículament grandiloqüents dins d’una tragèdia plena de matissos, delicada i brutalment humana. La pèrdua, el dol i la història. I un context, una Guerra Civil estúpida; contra el que un no pot evitar envoltar-se amb la tricolor, amb el pit al vent, cridant, fins l’extenuació i amb el puny esquerre ben amunt, ¡Ay, Carmela!

Fins aquí.

 

la ciutat amable, primera part

Segueixo pensant que Barcelona és una de les ciutats més boniques del món. Però també crec que cada dia és més lletja, més anodina, impersonal i qualsevol. És un procés discret però imparable. Cada dia es destrueix algun element relativament irrellevant del nostre paisatge urbà per substituir-lo per blocs de pisos o oficines de formigó absolutament prescindibles, en una massa àmplia majoria dels casos. I no ens adonem que el que destruïm és insubstituïble; i incalculable. Que un xalet noucentista de Sant Gervasi té un valor històric i paisatgístic que compensa la seva probable intranscendència arquitectònica. Ni els poders públics, ni la ciutadania ni, sobretot, el gremi dels urbanistes i arquitectes no ens adonem que el que ens ha convertit en una ciutat bella és l’harmonia paisatgística, cromàtica i d’època passada de tots els edificis anònims que sobreviuen sense cap mena de protecció i catalogació. Que els grans icones arquitectònics no poden conformar una ciutat estèticament captivadora si no es troben units per un paisatge amable i amb continuïtat. La majoria de barris i districtes de la ciutat tenen, o tenien, una estètica arquitectònica pròpia, autòctona, heredada d’abans de la guerra civil. I ho estem destruïnt: mirem un edifici, veiem que no té interès per sí sol. No veiem el que aporta al carrer, al barri i a la ciutat; no veiem la congruència del conjunt. I tampoc ho veuen a l’Institut del Paisatge Urbà; una institució municipal creada per evitar això que intento denunciar. A vegades penso que és una institució fantasma, que a dins no hi ha ningú. Doncs en realitat sí que hi ha algú, i aquest algú envia cartes als propietaris indicant de quin color han de ser les persianes en els edificis típics de l’Eixample; però no diu res si enderroques l’edifici. Simplement: no ho entenc…

… continuarà.

La Importància de ser Frank

La setmana passada vaig anar al Teatre Gaudí a veure aquesta comèdia d’Oscar Wilde. Una de les coses que vaig descobrir és que és l’única còmedia que va escriure Wilde al llarg de tota la seva vida. I tenint en poder de la meva ment aquesta informació sento la necessitat irreprimible de jutjar la peça des d’aquí. Porto tots aquests dies intentant triar una d’aquestes opcions:

Primera, sort que només en va escriure una de comèdia. Perquè òbviament no era lo seu.

Segona, els grans autors ho són encara que els treguis del seu “hàbitat” natural.

Finalment he decidit que les dues opinions no són necessàriament contradictòries. Wilde no escrivia comèdies i tot i així aquesta li va sortir molt bé; però no s’acosta ni por asomo a cap de les seves millors obres. L’obra té un rerefons de crítica social exquisit; revestit de superficialitat i aparent absurditat.

Jo m’ho vaig passar molt bé, però no em va agradar.

Com podeu comprovar no escric aquest post pels possibles futurs espectadors interessats sinó per ordenar les meves opinions contraposades.

L’obra és un tros de text, però quan un ha llegit al cartell “d’Oscar Wilde” es decepciona. Els secundaris es defensen de forma admirable. Parlo de la Montse Sagués i en Manel Solàs. Menció especial té a parer meu en Ferran Castells, qui fa dos papers: un secundari molt secundari i un protagonista secundari. I que en ambdós casos s’acosta a la grandesa.

Actuant al mateix escenari que els anteriors hi ha els protagonistes, entre ells el mateix director, l’Ivan Campillo. Amb la mà al cor: insuportables. Ni veritat, ni ritme; ni tan sols credibilitat.

L’escenografia és un pèl Heidi, tot i tenir sol.lucions interessants. El públic a quatre bandes és, en canvi, un gran encert.

Fins aquí.

 

Anita Coliflor

Hi ha un lloc preciós i relativament recòndid molt a prop de l’església del Pi. Es diu círcol Maldà i hi fan teatre. La sala és un antic saló senyorial amb sostres de sis metres com a mínim, rossetó, cornisa i mosaic d’escacs, amb una gran porta de fusta. El lloc és exquisit. L’obra que fèien diumenge també. Anita Coliflor.

No explicaré la sinopsi perquè la podeu trobar a internet. En canvi sí que vull subratllar els personatges. És increïble la humanitat d’uns personatges tan absurds posats en una situació encara més absurda. Set personatges absolutament oposats, tots ells portats al límit, compartint un espai. El perquè hi són no és massa important. Possiblement perquè necessitaven trobar-s’hi. Pur teatre. Relacions, emocions, caràcters.

A mi no em sona ni l’autor i director, Pablo Rosal; ni la majoria dels actors, però són tots esplèndids. No hi apareix cap companyia al tríptic. El text beu directament de Ñaque i Tot Esperant Godot, la novetat és que és una peça coral amb nou actors: els set personatges i dos “narradors” que no són visibles pels protagonistes però de quan en quan intervenen com si de titellaires es tractés.

Podríem debatre sobre quin dels Set ens ha arribat més, ens cau millor o està més aconseguit; o sobre si els narradors són realment necessaris, etc. Però per això l’haureu d’anar a veure.

Tot i que a mi l’estirada em va robar el cor…

Fins aquí.

Un tranvía llamado Deseo

Abans que res fa uns anys que per aquestes dates em volta una cosa pel cap: això que els espectacles en cartellera durant el juliol en diferents teatres de la ciutat els posem dins el Grec em sembla un timo. Tots ens hem entès, oi?

A partir d’aquí: no per evident crec innecessari reconèixer la grandesa d’aquest text de Tennessee Williams. Tant bona és l’obra que quan la poses en escena funciona encara que l’únic que valgui la pena sigui l’escenografia.

Sempre és un plaer anar al Tívoli. Aquest dimarts passat vaig demanar per un dels palcos del primer amfiteatre, que tenen una saleta i tot: incommensurable, la sala vull dir. I segueixo pensant que el minimalisme quan es fa omnipresent és molt incòmode. Per això ens fascinen els antics espais burgesos: són reconfortantment agradables. I allà al palco només ens faltava frac i vestit llarg per a la meva acompanyant…

Doncs es veu que allà a baix fèien una cosa una mica estranya. Hi havia uns actors interpretant sense gaire convicció uns personatges que no encaixàven ni amb pintura; dient, però, un bonic text que tenia molta versemblança. La meva impressió és que cada un dels actors defensava una adaptació del text oposada a les dels seus companys. Sota direcció de Mario Gas, Blanche Du Bois (Vicky Peña) vivia alguna cosa entre Allò que el Vent s’endugué i Escenas de Matrimonio; Kowalsky (Roberto Álamo) potser era el més creïble però en canvi per a mi vivia en alguna barriada perifèrica de Madrid en l’actualitat. Finalment Stella (Ariadna Gil) feia una versió cinematogràfica hiperrealista i minimal, traducció: més plana que el teló.

El que jo vaig trobar més a faltar va ser el personatge omniscient: Nova Orleans, el mestissatge francoafricà, la decadència surenya; i aquesta química del Mississipi fluint entre els actors. Tampoc vaig aconseguir empatitzar amb Blanche, metàfora de tots aquells que vivim en l’estreta línia que separa seny (cordura) i bogeria.

Fins aquí.