La inventora de Nubila Wahlheim respira sobre los personajes de Sófocles

El títol és un títol. Ui, comencem malament. Vull dir que això tan llarg és el títol d’una obra de teatre. Dimecres vaig anar a veure aquest espectacle al Teatre del Raval, dins el marc de la Mostra de Teatre de Barcelona. Per qui vagi perdut: parlo del festival aquell que es feia en diverses sales petites, perdó: alternatives, de la ciutat. I que des que l’organització disposa d’un teatre propi es concentra en aquest sol espai. Van per l’edició 10 i moltes crec. Dic crec perquè es deuen haver cansat de comptar, i ara li diuen 2.0. I s’han quedat tan amples. Teatre per internet? No pas. Però suposo que si no dius que portes 20 anys muntant la cosa i, en canvi, ho relaciones amb les noves tecnologies sona més fresc. En tot cas el cartell no té desperdici.

http://www.teatredelraval.com/mostra-teatre-barcelona/mostra-v2-0/

(Desperdici és correcte en català? No ho vull buscar perquè si resulta que és un barbarisme ho hauré de canviar i em ve molt de gust dir-ho)

Igual sembla que m’estigui liant. És un tribut a l’espectacle en qüestió. Enteneu-me: és molt bonic, té moltes coses interessants, el text és commovedor i preciós. Però per mi s’han fet un lio (atzucac). Han agafat dos textos i els han barrejat. Un de Sòfocles (Filoctetes, pot ser?) i un altre d’una senyora que es diu Angèlica Lidell, que es veu que es de Figueres, filla d’un Guàrdia Civil i que pel que es veu creu que Sarah Kane tenia encara molt per dir. I com que es va suïcidar (la Kane), doncs ho diu ella. Perdoneu si els trets biogràfics de la de l’Empordà són inexactes: incult de mi jo no la conec i les fonts no contrastades són converses de cantonada. Una de les intèrprets (cinc noies) és una bona amiga meva, i la veritat és que està esplèndida. I no perquè la conegui, si no m’hagués entusiasmat simplement ho passaria per alt i no en diria ni una paraula. Va resultar que una altra de les intèrprets era una nena que havia anat amb mi a classe de petits, i que mai més ens havíem vist des que jo vaig canviar de poble i d’escola als… 9 anys?, potser 8. Doncs resulta que la nena en qüestió, contravenint qualsevol lògica elemental, no s’ha quedat en el cos que jo recordava sinó que ha crescut i s’ha convertit en una dona amb presència dalt l’escenari. Increïble. El món mocador i bla bla bla.

Tornem a l’espectacle. Pel meu gust té dos problemes importants. D’una banda es converteix en una palla mental impossible de desxifrar per l’espectador, i això a mi em molesta, perquè diria que és expressament. És el que passa quan mescles dues coses que no tenen res a veure. I dic que és expressament perquè s’hi recreen. El ritme és extraordinàriament lent i cansant; i el text no passa. Sí que passen algunes coses, però no tenen massa a veure amb el que es diu. Pauses inacabables que no sabem on van, accions precioses que no condueixen a cap trama. A mi em falta concreció, voluntat de dir quelcom concret, de voler arribar a un lloc. Visualment és captivador i ben difinit; la conjunció dels textos prou encertada, i algunes de les reflexions simplement brillants. Jo em quedo amb aquesta: “Estoy viva o estoy escrita?”.

Com a exercici teatral em sembla molt interessant i valorable. Com a posada en escena, en canvi, no hi trobo la voluntat de l’espectacle, de voler arribar al públic.

A aquells a qui fascina la paraula i la transcendència dialèctica per sobre de l’acció teatral us pot entusiasmar. Sé que després de la Mostra volen fer més bolos, però de moment no conec ni dates ni teatres.

La companyia es diu Projecte Margot, l’adaptació i direcció corre a càrrec de les pròpies actrius.

http://www.projectemargot.com/

Fins aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s