el setè de caballeria

Quan Bengasi semblava apunt de caure; quan tot es creia perdut; quan tota esperança s’esvaïa; quan era inevitable l’arribada de la negra nit de la repressió sagnant sobre els rebels i revolucionaris libis. Llavors van arribar els americans. Com a les pel·lícules de l’Oeste. Les de tota la vida.

A Bengasi en concret el 19 de març hi van arribar els francesos, però tots sabem que si els Estats Units no haguéssin acceptat intervenir difícilment francesos i britànics ho haurien fet sols.

Però ara resulta que com que som pacifistes no ens hi hauríem d’haver posat. No a la guerra! Un moment. A veure: no hi ha guerres justes, ni bones, ni legals, ni necessàries. És cert que amb la intervenció (armada, bèl·lica, per tant guerra) de la coalició aliada s’ha allargat una guerra que sinó hagués durat només uns dies més. Però la guerra ja hi era. No l’hem començat nosaltres, ni els rebels: ells només volien una Revolució, que ja és molt però que no és una guerra. No ho oblidem mai qui ha començat aquesta guerra. Bombardejant el seu propi poble, els seus súbdits, convertint-se en més criminal del que ja era i perdent tota legitimitat. No oblidem tampoc que sense la intervenció internacional el que podia esperar a molts libis era molt pitjor que una guerra. Ni deixem passar que després de tot el que ha succeït era inadmissible i perillós transigir amb un Gaddafi al poder als nassos d’Europa. I no volíem un missatge clar d’Europa i Occident en favor de les revolucions àrabs i la democratització d’aquesta regió? Doncs no se m’acudeix un missatge més contundent.

A partir d’aquí. Intervenim en una guerra ja iniciada i desigual. I en una guerra s’ha de prendre partit. I avui en dia per nosaltres els bons són els rebels, per tant és evident que ja que hi anàvem no podiem ser neutrals. Segueixo pensant que no s’hi han d’enviar soldats a Líbia. Per tant, fins avui, estic plenament d’acord en el que ha fet la coalició. I evidentment que és una barbaritat enviar avions a bombardejar un altre país. Però per dur que sigui admetre-ho el que estem fent és ajudar aquest país. No en tinc cap dubte. No intervenir era covard i immoral. I intervenir és una guerra, i una guerra és immoral, d’acord. Gran dilema. Doncs no. La immoralitat d’una guerra és per qui la provoca, i en aquest cas no hi ha dubte.

Els que estan en contra de la intervenció a mi em recorden els que creien que cedint els Sudets Hitler es donaria per satisfet. Doncs casi, però no: 50 milions de morts. Així que deixem de jugar amb el pacifisme. Els pacifistes volem que desapareguin exèrcits i armes, no que els dictadors psicòpates puguin massacrar impunement. Si d’alguna cosa ens hem d’indignar és que tot l’armament que estem destruïnt amb aquests bombardejos, o la gran part, és fabricat aquí a Europa i als Estats Units… Manda coj…

A veure qui cau primer: Líbia, Yemen o Síria. S’admeten apostes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s