Abans que res fa uns anys que per aquestes dates em volta una cosa pel cap: això que els espectacles en cartellera durant el juliol en diferents teatres de la ciutat els posem dins el Grec em sembla un timo. Tots ens hem entès, oi?
A partir d’aquí: no per evident crec innecessari reconèixer la grandesa d’aquest text de Tennessee Williams. Tant bona és l’obra que quan la poses en escena funciona encara que l’únic que valgui la pena sigui l’escenografia.
Sempre és un plaer anar al Tívoli. Aquest dimarts passat vaig demanar per un dels palcos del primer amfiteatre, que tenen una saleta i tot: incommensurable, la sala vull dir. I segueixo pensant que el minimalisme quan es fa omnipresent és molt incòmode. Per això ens fascinen els antics espais burgesos: són reconfortantment agradables. I allà al palco només ens faltava frac i vestit llarg per a la meva acompanyant…
Doncs es veu que allà a baix fèien una cosa una mica estranya. Hi havia uns actors interpretant sense gaire convicció uns personatges que no encaixàven ni amb pintura; dient, però, un bonic text que tenia molta versemblança. La meva impressió és que cada un dels actors defensava una adaptació del text oposada a les dels seus companys. Sota direcció de Mario Gas, Blanche Du Bois (Vicky Peña) vivia alguna cosa entre Allò que el Vent s’endugué i Escenas de Matrimonio; Kowalsky (Roberto Álamo) potser era el més creïble però en canvi per a mi vivia en alguna barriada perifèrica de Madrid en l’actualitat. Finalment Stella (Ariadna Gil) feia una versió cinematogràfica hiperrealista i minimal, traducció: més plana que el teló.
El que jo vaig trobar més a faltar va ser el personatge omniscient: Nova Orleans, el mestissatge francoafricà, la decadència surenya; i aquesta química del Mississipi fluint entre els actors. Tampoc vaig aconseguir empatitzar amb Blanche, metàfora de tots aquells que vivim en l’estreta línia que separa seny (cordura) i bogeria.
Fins aquí.
ingenuïtaturbana 