A les obres d’Anton Txékhov hi trobem sempre un gran personatge femení. Una dona en majúscules. Un pal de paller familiar i dramàtic. Un gran caràcter arremolinat, furiós, intempestiu; i sempre autodestructiu. Potser la grandesa de Les Tres Germanes, per a mi l’obra més meravellosa del rus, és aconseguir multiplicar per tres aquest personatge captivador.
No puc dir que la proposta del Lliure, dirigida per la Carlota Subirós, no m’hagi agradat. És un plaer veure aquesta magnífica història feta realitat sobre un escenari. Però sí que puc dir que pel meu gust la producció s’ha vist totalment aclaparada pel clàssic. Sempre és un gran repte anar més enllà d’una gran peça com aquesta, traspassar-la, aconseguir enriquir-la. En la meva opinió no ho han aconseguit.
Llegint el tríptic un té la sensació d’estar a punt de presenciar un gran Txékhov. Però en algun punt ens hem perdut. Les tres germanes són, han de ser, encantadorament frívoles, irremeiablement inútils, pretensiosament pijes. No ho he vist. No he vist els tres grans personatges. De fet n’he vist un de sol, molt pàmfil, molt pla, gens central, dividit en tres actrius que diria que en algun moment arribàven a aburrir-se en escena. On éren? On éren aquestes grans dones? Per què éren incapaces d’arrossegar darrera seu tota una ciutat i tota una platea tal i com proposa l’autor? Éren en Natàlia Ivànovna, la cunyada, interpretada per Anna Sahun. Magistral. Brutalment sola. El personatge secundari era l’únic que ens mostrava la profunditat de la tragicomèdia. La resta d’actors recitàven, a la catalana. No m’ho creia, no s’ho crèien. Dramatitzàven. Deixàven Txékhov sol i trist a la seva tomba, desemparat. Mereix una exempció Ferapont, Xavier Ruano. L’humil criat jugava; és una llàstima que no tingués pràcticament cap escena amb Natàlia, que no poguéssin jugar junts.
La grandesa dels clàssics és que funcionen encara que el repartiment i la direcció no els entenguin, o es vegin sobrepassats per ells. L’humor tràgic de la vida aburrida de províncies sobreeixia sovint per les estretes costures de la posada en escena. Per sort. El que em preocupa és que després de tres setmanes en cartell la majoria dels actors no hagin aconseguit entrar en els seus personatges ni en la majoria dels seus matissos.
Seria injust, però, no reconexer-los-hi a tots, actors i equip, un nivell tècnic precís i envejable: espai sonor, il·luminació, projecció, articulació i posició del cos especialment.
I una proposta: penso que podríem començar a deixar de sobreactuar la suposada fredor tediosa dels centre i nord-europeus. Ens acostuma a servir d’excusa per passar per sobre dels personatges i de les seves emocions, per tenir por a que ens surtin massa mediterranis, i llavors acaben semblant molt poc humans…
Fins aquí.
ingenuïtaturbana 