Hedda Gabler

Ja fa uns dies vaig anar al Lliure de Gràcia a veure Hedda Gabler, d’Ibsen; dirigida per en David Selvas.

Em va agradar, però al mateix temps trobo que van fer curt. Volia, m’atreveixo a dir que tota la platea volia, molta més Hedda Gabler. Quina dona, quin caràcter. Ella ho és tot, el seu egocentrisme autodestructiu fa que tots, públic inclòs, siguem ella i només ella. És l’únic que existeix. L’Univers sencer girem al seu voltant.

Ella era la Laia Marull, o ho intentava. En cap moment pretenc desmerèixer una gran interpretació; però l’actriu no arribava al personatge. Perquè Hedda Gabler és dolenta, és egoïsta, és manipuladora, capritxosa, consentida, insuportable, contradictòria; però sobretot és un remolí de seducció i sensualitat. No podem entendre l’obra sense aquesta força d’atracció que ella produeix en qualsevol cos animat o inanimat.

Vull mencionar la feina d’en Pablo Derqui, en un paper relativament secundari. Corprenedor, captivador, grandiós. David Selvas intervenia com a actor, a més de dirigir, en substitució d’en Francesc Orella, que s’havia trencat una cama pocs dies abans d’estrenar. Perfectament correcte, jo em quedo amb les ganes de l’Orella, però.

El muntatge és espectacular, rítmic i imprescindible sense ser pretensiós. Tot i així no vaig poder evitar recordar que ja fa un temps en Selvas va dirigir una Gavina de Txèkhov a la Villarroel amb menys recursos i actors molt menys consagrats on la veritat es transmetia sense cap mena de dificultat.

Fins aquí.

l’Espera

Just abans de totes les festes vaig anar al Lliure de Gràcia a veure l’Espera, dirigida i adaptada per en Juan Carlos Martel. De fet vam anar a veure la Clara Segura. I amb una por: compartia escenari amb la Marta Marco. Les nostres pors es van veure confirmades, la Marco es passa l’obra cridant com una boja, passant-se els sentiments pel forro. Pel que fa a les nostres esperances, la Segura està molt bé, però no enlluerna. Al seu favor s’ha de dir que posava tota la carn a l’asador, però que les seves companyes de joc li ho posàven molt difícil.

El text original és obra de Remo Binosi, i el plantejament és captivador. L’autor obre una escletxa meravellosa per on el públic podem tafanejar en un ambient absolutament prohibit. Una pubilla adolescent veneciana, de molt bona família, reclosa en secret i en contra de la seva voluntat per amagar el seu embaraç il·lícit i vergonyós. I salvaguardar així les seves noces amb algun noble francès. Època: Renaixement. L’acompanyen en el seu captiveri la Dida -Isabel Rocatti, correctament plana- i una criada -la Segura- també embarassada, d’un clergue. Amb aquest esquema potser ja heu pogut endevinar que la filla d’en Lluís Marco era la prota. Sí, i efectivament ja no té edat.

Jo no havia vist mai actuar la Clara Segura en teatre, i possiblement les meves expectatives eren massa altes. El regust final era de desordre, interpretatiu, narratiu i visual. Faltàven caps per lligar, matissos que aclarir i pesantors que alleugerir. Es tracta d’una gran tragèdia, que com a tal s’ha d’anar enfosquint per arribar al final, però en algun punt la troca es va liar massa i es va precipitar una tempesta massa difícil de digerir. Em costa decidir si em va agradar o no, però sé que no em va entusiasmar.

Aquest any, més teatre.

Fins aquí.

Les Tres Germanes

A les obres d’Anton Txékhov hi trobem sempre un gran personatge femení. Una dona en majúscules. Un pal de paller familiar i dramàtic. Un gran caràcter arremolinat, furiós, intempestiu; i sempre autodestructiu. Potser la grandesa de Les Tres Germanes, per a mi  l’obra més meravellosa del rus, és aconseguir multiplicar per tres aquest personatge captivador.

No puc dir que la proposta del Lliure, dirigida per la Carlota Subirós, no m’hagi agradat. És un plaer veure aquesta magnífica història feta realitat sobre un escenari. Però sí que puc dir que pel meu gust la producció s’ha vist totalment aclaparada pel clàssic. Sempre és un gran repte anar més enllà d’una gran peça com aquesta, traspassar-la, aconseguir enriquir-la. En la meva opinió no ho han aconseguit.

Llegint el tríptic un té la sensació d’estar a punt de presenciar un gran Txékhov. Però en algun punt ens hem perdut. Les tres germanes són, han de ser, encantadorament frívoles, irremeiablement inútils, pretensiosament pijes. No ho he vist. No he vist els tres grans personatges. De fet n’he vist un de sol, molt pàmfil, molt pla, gens central, dividit en tres actrius que diria que en algun moment arribàven a aburrir-se en escena. On éren? On éren aquestes grans dones? Per què éren incapaces d’arrossegar darrera seu tota una ciutat i tota una platea tal i com proposa l’autor? Éren en Natàlia Ivànovna, la cunyada, interpretada per Anna Sahun. Magistral. Brutalment sola. El personatge secundari era l’únic que ens mostrava la profunditat de la tragicomèdia. La resta d’actors recitàven, a la catalana. No m’ho creia, no s’ho crèien. Dramatitzàven. Deixàven Txékhov sol i trist a la seva tomba, desemparat. Mereix una exempció Ferapont, Xavier Ruano. L’humil criat jugava; és una llàstima que no tingués pràcticament cap escena amb Natàlia, que no poguéssin jugar junts.

La grandesa dels clàssics és que funcionen encara que el repartiment i la direcció no els entenguin, o es vegin sobrepassats per ells. L’humor tràgic de la vida aburrida de províncies sobreeixia sovint per les estretes costures de la posada en escena. Per sort. El que em preocupa és que després de tres setmanes en cartell la majoria dels actors no hagin aconseguit entrar en els seus personatges ni en la majoria dels seus matissos.

Seria injust, però, no reconexer-los-hi a tots, actors i equip, un nivell tècnic precís i envejable: espai sonor, il·luminació, projecció, articulació i posició del cos especialment.

I una proposta: penso que podríem començar a deixar de sobreactuar la suposada fredor tediosa dels centre i nord-europeus. Ens acostuma a servir d’excusa per passar per sobre dels personatges i de les seves emocions, per tenir por a que ens surtin massa mediterranis, i llavors acaben semblant molt poc humans…

Fins aquí.