el capitalisme, primera part

capitalisme-escc3b3rrer-els-treballadors

Capitalisme: sistema econòmic imperant en l’actualitat centrat en, com el seu propi nom indica; sí: el capital. I el capital son els diners però no ben bé. Perquè el capital es basa en la propietat, no en la transacció dels diners. Ara bé la propietat té sentit en tant que és comptabilitzable (en diners) i conseqüentment serveix per acumular més capital.

A partir de la propietat necessitem dues potes més per a què el capitalisme s’aguanti: la plusvàlua i l’herència. La plusvàlua és la diferència monetària entre allò que em costa un actiu i allò que n’obtinc. I potser la plusvàlua més important és el benefici que obtenen els propietaris dels mitjans de producció gràcies a la força de treball dels seus assalariats: aquests reben una remuneració per la seva feina lleugerament inferior al valor d’aquesta feina que fan. Sense aquesta plusvàlua difícilment ningú es faria empresari. I si ningú volgués ser empresari no hi hauria progrés; almenys com l’entenem avui en dia. Ara bé de què serveix acumular diners i propietats si puc morir demà? Doncs per intentar assegurar-me que la meva descendència viurà igual o millor que jo. Des del punt de vista del receptor l’herència és una institució extremadament injusta: permet mantenir les desigualtats socials al llarg de les generacions, ja que els hereus reben grans avantatges sense haver fet res per merèixer-los. Sense, fins i tot, haver hagut de treballar mai. És una gran sort que et toqui una bona herència. Ara bé, l’herència, o la perspectiva de que allò que hem acumulat no es perdrà amb la nostra mort, funciona com un dels incentius més potents per a què la gent fem girar l’economia: estalviem, invertim, comprem propietats immobiliàries, arrisquem en projectes empresarials, i ens esforcem per a què aquests siguin rentables.

Podem creure, encertadament, que el capitalisme és cruel, injust i voraç. Però és el sistema econòmic que millor encaixa amb alguns dels grans atributs humans: la competitivitat, l’ambició, l’egoïsme, l’avarícia, la por. Potser no son les característiques que més destacaríem a l’hora de vendre’ns com a espècie a un hipotètic inversor extraterrestre; però hi son, i molt. Som animals; i en el fons som simples i instintius; bàsics i supervivents.

I aquí hi entren els diners. Si fossin una cosa real, estàtica; tindria tot el sentit del món dividir-los a parts iguals entre tots. El problema és que la riquesa es pot crear o destruïr, però no repartir. Els diners són una entel.lèquia creada per la gent que només tenen valor si nosaltres els n’hi atorguem. Son un instrument molt eficaç per a permetre que cadascú es pugui especialitzar en un sector econòmic sense patir per la seva supervivència. Ja que permeten el crèdit. Entre allò que compro i allò que venc puc interposar-hi un element acceptat i igual per tothom que permet ser acumulat i diferir els pagaments en el temps. Com a concepte els diners son una proesa de la civilització.

I què passa si agafem tots els diners del món, els ajuntem i els repartim a parts iguals? Primer de tot que seria injust, però és que al cap de poc temps tornaríem a estar igual. Alguns s’haurien enriquit i d’altres empobrit. I per suposat la quantitat total de diners “existents” hauria canviat. Si jo tinc: uns estalvis, accions, un sou, una casa i un cotxe; quants diners tinc? Doncs depèn del valor que els demés atorguin a cada-un d’aquests actius en cada moment. Per tant no son absoluts, sinó relatius: fluctuen. Els puc sumar, però no els puc dividir en parts iguals sense que aquestes parts creixin o decreixin ràpidament i deixin de ser iguals. No podem, doncs, repartir la riquesa; sí que podem, però, redistribuir-la.

Sense ser tant utòpics n’hi ha que encara creuen que el que sí que és possible és col.locar tot el capital en mans d’un sol agent que és de tots: l’Estat. En aquest escenari els ciutadans simplement cobrarien un salari per la seva feina. Sense plusvàlues adverses i sense possibilitat d’acumular riquesa. Ens carreguem la propietat, la plusvàlua i l’herència; és a dir el capitalisme. Però també ens carreguem qualsevol ambició individual i col.lectiva que vagi més enllà del bé comú. I tots sabem que davant el benefici propi el bé comú esdevé dèbil. I això pel que fa a la teoria. Perquè en la pràctica l’Estat està gestionat per una minoria que controla la propietat. Potser no la posseeix nominalment, però ho fa en nom del conjunt de la societat. És a dir que al final tornem a tenir privilegiats i desfavorits, cosa que es tradueix en rics i pobres. Però és que a més la casta governant no ho seria per motius racionals, siguin aquests més o menys justos, sinó per una causa superior, dogmàtica, quasi religiosa. I aquesta realitat ja fa molts anys que estava inventada i superada: se’n diu feudalisme. I com sabem és incapaç de sobreviure en democràcia.

Al meu entendre el capitalisme necessita dos elements per no auto-implosionar: la llibertat i l’Estat. Ciutadans lliures i iguals davant la llei que puguin el.legir un govern que posi límits al capitalisme en benefici de tots. I que ho faci de forma pràctica i eficaç. Perquè el capitalisme és l’únic sistema econòmic que la Humanitat ha sabut trobar capaç de, en un Estat democràtic, assegurar un nivell de vida decent a la immensa majoria de ciutadans. Si el model és extensible a escala global no ho sabem, esperem que sí.

continuarà…

Glòries, primera part

Què és la plaça de les Glòries? De fet, ¿quines son les Glòries Catalanes? Abans que enderroquéssin el tambor (o anell, viaducte, vial elevat, ¿pont?, o com li volgueu (pogueu) dir) hi havia als jardinets centrals –sí, aquells que estaven enreixats- una mena de petits murs a mode de quasi-monòlits dedicats cada un a una glòria diferent. Però mai les vaig apuntar i ara, gràcies a Déu, ja no hi són. L’autor no s’ha documentat convenientment. No puc continuar. No, no i no. Recés tècnic: iPhone -> Google -> i: V(W)iquipèdia ens informa de quines son les glòries en concret. N’hi ha 12, com els apòstols. Això deu ser una pura coincidència, perquè vivim en un país laic. Ah, no, que això és França. Espanya és aconfessional, o alguna cosa per l’estil. I ja n’hi ha prou: no penso pseudodocumentar-me més. Qui vulgui que agafi la consti i busqui l’article aquell que és un prodigi de la ciència paranormal, perquè evidentment no ho és del dret, on els sietejinetesdelapocalipsis* deixen anar allò de no ens casem amb Déu però si tots (els bons) espanyols son papistes doncs nosaltres més.

Tornant a la “plaça”: ordenades per ordre rigurosa i religiosament cronològic les 12 Glòries son (aquí poseu sons de tambors, trompetes, quàdrigues romanes o el que cregueu): l’ART ROMÀNIC; l’ARQUITECTURA GÒTICA; el CONSOLAT DE MAR; el DRET CATALÀ; PAU I TREVA; la MASIA I LA TERRA; la INDUSTRIALITZACIÓ; l’APORTACIÓ A LA CIÈNCIA I LA TÈCNICA; la RENAIXENÇA; el MODERNISME; la LLUITA PER LA LLIBERTAT; i el RESTABLIMENT DE L’AUTOGOVERN. Va home, va. La masia?? I on son els almogàvers?, i en Jaume I? o no ho sé: en Bruch ni que sigui! Sense que se’m penji l’etiqueta de bel.licista però una mica de garbo,no? Vull dir que vale que som pacifistes i piadosos i ecologistes, però si em poses Glòries així en majúscules un s’espera una mica de tot: una cosa així sonora tipus Lepanto!, Alcázar de Toledo!. Estic molt decepcionat. Jo em carregaria lo de la masia; no perquè no moli sino perquè de cases de pagès n’hi ha a tot arreu, no ens ho hem inventat nosaltres. La llibertat i l’autogovern els podem posar en un de sol. La ciència i la tècnica és mentida: el SEAT600 és italià. Ara en tenim 9. I podem afegir-hi: la llengua catalana, l’11 de setembre i els segadors. Estic molt temptat d’afegir-hi el Pa amb tomàquet. Però llavors serien 13 Glòries i nyeeeee.

Donem per tant per inaugurat el FESTIVAL INTERNACIONAL (avera qui és el cutre que es monta un festival NACIONAL…) de la NO-PLAÇA; amb:

secció oficial: GLÒRIES PÀTRIES (sel.leccionades d’entre les 12 Teresines originals)

secció NOVES GLÒRIES JOVES

secció GLÒRIES d’estar per casa

gran festa de cloenda-bonus track: la Canòpia o ¿què en fem d’aquest descampat?

continuarà…

*els set pares (ponents) redactors de la constitució espanyola del 1978: Gabriel Cisneros Laborda, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo per la UCD; Gregorio Peces-Barba Martínez pel PSOE; Jordi Solé i Tura pel PCE; Manuel Fraga Iribarne per AP; i Miquel Roca i Junyent per les minories basca i catalana (CIU i PNV).

fragairibarne

Ha mort Manuel Fraga. Exministre franquista d’Informació, només les dictadures en tenen de ministres d’Informació. Exministre de Governació -Interior- amb Arias Navarro. Pare de la Constitució; la qual, però, va rebutjar en referèndum. Aglutinador de la dreta postfranquista en el partit que avui governa Espanya amb majoria absoluta. Sense renegar mai de la dictadura, ni ell ni el partit. Espècie de cacic postmodern en el seu país -Galícia-.

Els seus grans hits: reformar la llei de censura vigent des de 1938, per rentar-li la cara, no pas per derogar-la. Ser el responsable últim de la repressió reaccionària que exercí el govern durant els primers dies de la Transició. Banyar-se a prop d’una bomba atòmica. Fundar el Partit Popular, dreta intransigent que no condemna el règim de Franco. Dirigir Galícia com si fos la seva finca particular. La inacabable i econòmicament inassumible, a part de faraònica i absurda, ciutat de la cultura de Santiago de Compostela.

Llur intel·ligència, dedicació i vehemència no l’eximeixen de les seves responsabilitats. Ha mort al llit, com a home d’Estat; igual que el Generalísimo…

 

qualsevol dia pot sortir el sol (primera part)

Recordeu aquest dia: 20 d’octubre de 2011.

L’atzar ha volgut que ETA s’acabi el mateix dia que Gaddafi mor en mans del poble que ha oprimit durant 42 anys. No crec que avui ens fem encara una idea de la dimensió històrica de tots dos esdeveniments, que ens semblàven veritables quimeres fa molt poc temps.

És evident que ni ETA ha desaparegut ni a Líbia se li han acabat els problemes. Però de cop i volta les perspectives són més àmplies, es respira més tranquil. Hi ha càncers enquistats que embruten les relacions internacionals, els pobles i l’esperança; Palestina n’és el gran exemple. Però un bon dia poden desaparèixer. Passar a la història. Avui ens hem llevat sabent que ni ETA ni Gaddafi tornaran a matar.

Quan ahir la tarda vaig engegar l’ordinador em vaig quedar un parell de segons paral.litzat, incrèdul. Quan vaig aconseguir reaccionar vaig encendre la tele; i només quan  vaig sentir un portaveu del PP donant crèdit al final del terrorisme m’ho vaig poder creure.

S’ha acabat l’última llosa que ens quedava del franquisme. Seria injust responsabilitzar la dictadura del terrorisme, però sí que hi té a veure i sobretot hi va néixer durant. A més hem de tenir en compte que ha estat el gran factor desestabilitzador, enraridor, de tota la democràcia des de la Transició. O dit d’una altra manera: l’única taca a l’expedient de la “modèlica” experiència espanyola.

És un error d’ETA no haver mort com a organització armada al mateix temps que Franco. No haver sabut conservar tot el capital i prestigi socials de què disposava com a moviment opositor al règim; tant a dins com a fora d’Euskadi.

És també un gran error de les forces demòcrates que van pilotar Espanya durant els 70 no haver pogut resoldre mitjançant el diàleg una xacra que no hauria nascut mai en un règim democràtic.

Aquesta és la responsabilitat del franquisme envers ETA: crear les immundes condicions ambientals on va sorgir. I és un motiu més, un altre, per condemnar-lo.

El terrorisme d’ETA explica algunes de les particularitats del nostre sistema. I és el principal element d’on neix la tensió territorial, almenys la sentimental i populista. Explica gran part de l’odi a la perifèria, o del seu exacerbament. Per tant el seu final obre un seguit de possibilitats fins ara vedades. Fins i tot obre la porta a superar l’actual model. ETA va ser una de les raons per crear l’Estat de les autonomies. La seva persistència, en canvi, ha estat un dels arguments per atacar aquest mateix model. Per fi s’haurà de començar a deixar d’associar independentisme, sobiranisme o nacionalisme amb terrorisme. Potser fins i tot aconseguim que el PP acabi renegant del franquisme; encara que tocar la família sempre costa.

Personal i individualment vull condemnar el terrorisme d’ETA des d’aquí. No és que vulgui fundar un partit polític. Però em considero part d’aquest sector sospitós que al mateix temps que troba inadmissibles els assassinats polítics comparteix una part important de l’ideari de la organització terrorista. I que, ideològicament, considera a les víctimes d’ETA enemics. Sí, vull dir-ho clar. ETA assassinava aquells que en una guerra civil hauríem hagut de “matar”. Probablement és l’afirmació més políticament incorrecte que he escrit mai; i òbviament no és absoluta. Òbviament no estem en guerra i tant de bo no hi tornem a estar mai més. Òbviament el dret a la vida va molt abans que qualsevol diferència ideològica, per profunda que sigui. Però en un país incapaç d’enfrontar-se als seus fantasmes som molts els que pensem que les dues Espanyes del 36 segueixen plenament vigents. Tant de bo tancar aquesta pàgina de terror ens ajudi a revisar-ne d’altres. La meva condemna és enèrgica i absoluta, la meva alegria sincera. Les meves idees molt clares.

continuarà…