escòcia

Avui Escòcia vota. Sigui quin sigui el resultat, estableix un precedent massa proper com per no emmirallar-s’hi. Jo no tinc particular interès en la divisió del Regne Unit. Potser fins i tot em faria una mica de pena. De fet, la divisió d’espanya també em posaria una mica trist. Prefereixo una espanya federal, multilingüe, plurinacional: catalana i castellana entre d’altres; orgullosa i defensora de la seva diversitat. És veritat que s’hi acosta tímidament, però no és el cas. Molts escocesos han arribat a la conclusió que el Regne Unit mai no serà com ells volen i necessiten que sigui perquè la majoria dels seus compatriotes no ho desitgen. El cas és determinar sí tots aquests escocesos son una majoria suficient a la seva terra. Per què els Estats es basen en un territori concret habitat pels seus nacionals. I sobre espai i persones exerceixen la sobirania que el poble els atorga. Per aquesta senzilla raó si en una part del territori d’un Estat els seus habitants volen majoritàriament exercir la seva sobirania per a crear un nou Estat hi tenen tot el dret. Ja que compleixen tots els requisits que fonamenten l’existència i creació de qualsevol país independent. Repeteixo: territori, població i voluntat popular (sobirania). El cas és, doncs, determinar si una majoria de catalans desitgem formar un Estat per a nosaltres diferent d’espanya. Si, adonant-nos que espanya mai no serà com la volem perquè els que així la volem som massa pocs, estem disposats a renunciar a la resta de l’Estat; que encara avui és tan nostre com dels demés. Se’ns ha dit fins a l’extenuació que la realitat constitucional espanyola no permet dur a terme un referèndum d’autodeterminació, a diferència de la britànica. Això és mentida. La Constitució espanyola estableix que és el president del govern qui ha d’autoritzar la consulta. I ha estat precisament el premier Cameron qui ha autoritzat el referèndum escocès d’avui. Si a Catalunya no se’ns permet realitzar una consulta és exclusivament per la voluntat del president Rajoy, qui en teoria és el president de tots els espanyols, també el nostre.

És veritat que la classe política catalana deixa molt que desitjar. Però això no és motiu per considerar que l’actual situació requeriria una eventual negociació de les parts com si aquestes es trobessin en igualtat de condicions. Qui té responsabilitat sobre el conjunt dels espanyols son les institucions de l’Estat; i son aquestes les que han provocat una fractura profunda entre gran part dels catalans i la resta d’espanya. I aquesta fractura té una base territorial, sentimental i identitària. Això és el cocktail perfecte per a la ruptura d’un Estat. En canvi la responsabilitat de les administracions catalanes és només envers nosaltres. I, almenys en aquest aspecte, fins ara s’han comportat amb lleialtat. Dos ni es barallen ni negocien si un no vol.

El que està fent el govern central és forçar la ruptura de l’Estat. Perquè si no permet la consulta del 9 de novembre farà necessàries noves eleccions al Parlament de Catalunya que, si es repeteix el resultat sobiranista, desembocaran en una declaració unilateral d’independència per a poder convocar, llavors sí, un referèndum d’autodeterminació. La sensació és que aquest és l’escenari que busquen Rajoy i el PP. Catalunya sortiria de la Unió Europea i es veuria abocada a una situació comparable a la de Kosovo o Taiwan en quant a reconeixement internacional. Mentrestant a la resta d’Espanya la mà dura del PP li asseguraria majories absolutes durant unes quantes legislatures. Aquest és el càlcul. Només recordar que també es pensaven que atacant Catalunya i l’Estatut guanyarien les generals del 2008, però es van equivocar.

No hi he anat mai a Escòcia. No en tinc, per tant, una idea pròpia basada sobre el terreny i l’observació directa. L’únic que puc dir és que només el fet de poder votar els hauria d’inspirar més confiança en l’estat al que encara pertanyen de la que nosaltres tenim en espanya.

europa

Ah, molt bé. Es rumoreja que Grècia haurà d’acabar abandonant l’Euro. Dinamarca restableix les fronteres. Alemanya disposa a tort i a dret polítiques econòmiques recessives mentre ella mateixa creix per sobre del 4%. No cal entrar en els cogombres. Però què ens està passant? Això és Europa. Tant ràpid ens hem oblidat que la nostra història com a Estats-nació enfrontats ha estat un desastre per a tota la Humanitat? Al mateix temps que fèiem florir el Renaixement o la Democràcia també som els autors de l’Edat Mitjana, de la Inquisició, de les Croades, de dues Guerres Mundials, de les colonialitzacions, de Hitler o d’Stalin. L’únic de què podem estar plenament orgullosos és d’unir-nos en les nostres diferències posant per davant els interessos dels ciutadans. I és la nostra responsabilitat conservar-ho, de la mateixa manera que serà només per causa nostra si ho acabem destruïnt. Europa és una en un espai comú, que no té cap més possibilitat de sobreviure en pau i poder liderar mínimament el Món si no és junts.

Pel que sembla només som capaços d’actuar units per imposar el president de l’FMI a la resta del Món. Els màxims responsables de les institucions de govern econòmic global han de ser un americà i un europeu. I a qui no li agradi que s’hi posi fulles.

Què és Europa? Doncs a la pràctica, i encara que ningú ho digui en veu alta, un Estat Confederal: disposem d’un parlament, un executitu -la Comissió-, una espècie de Cap d’Estat -el Consell- i un poder judicial. I gairebé vam aconseguir una Constitució, però que al final n’hi diem Tractat de Lisboa.

I ara ens enfrontem al mateix que ha fet inviable qualsevol confederació al llarg de la Història: que quan van mal dades tothom escombra cap a casa. Estem en un punt en què l’únic camí possible és demostrar que aquest cop és diferent, que la Unió és viable. L’actual crisi de l’europeïsme té, jo penso, dues grans causes. D’una banda el daltabaix econòmic posa a prova normes com la del dèficit o la monetària pensades per a contextos de bonança o com a mínim de crisis estatals, no globals. Per altra part estem vivint la ressaca de passar de 15 a 27 membres d’un plumasso. El consens s’ha convertit en un guirigall. La governança europea no s’ha reforçat prou tenint en compte el nombre de veus amb dret a vot, i a veto. No sóc partidari de capgirar el sistema europeu. La disjuntiva no és federació o destrucció. Podem seguir avançant mantenint el mateix model. Però les institucions comunitàries han de fer un pas endavant en quan a transparència, democràcia i lideratge. Poder elegir el President del Consell Europeu en comicis presidencials seria una bona manera que els europeus ens sentissim més pròxims a Brussel·les. Ampliar les competències de la Unió, coordinant tots els aspectes de la gestió pública, inclòs el militar, també ajudaria. Actuar cap al món com una unitat ens reforçaria com a actor internacional. Cap dels vells imperis europeus té capacitat per anar a la ONU com a potència, per molt que això dolgui a França i Regne Unit. Tots junts som la primera potència mundial, per davant dels Estats Units. No ho dic per alimentar l’autocomplaença, sinó perquè siguem conscients del potencial que tenim.

També seria interessant treballar en la consciència col·lectiva dels europeus. Una televisió europea és un concepte que es fa imperatiu, per inconcebible que és la seva inexistència. No cal que siguem una nació ni un país, però hem de començar a reconèixer que som un Estat, i que això ens beneficia a tots. Un altre punt prou senzill seria poder fer servir telèfons mòbils i targetes bancàries a tota la Unió com en un únic mercat intern.

Finalment la realitat està imposant el que els governs es negàven a reconèixer: que amb el nivell d’integració econòmica en augment que tenim, els problemes de cadascun dels 27 són de tots; l’atur espanyol o el deute grec. No podem permetre que el benestar europeu es deteriori perquè Alemanya o qui sigui consideri que el dèficit és excessiu. Els Estats Units tenen un dèficit de l’11%, més o menys, i no passa res. L’estat dels comptes públics de Califòrnia és encara més desastrós que el de Grècia, i no passa res. No ens tornem bojos. No deixem que l’estretor normativa dels Tractats ens asfixiï. Si necessitem eurobons tinguem-los. I si Alemanya no està disposada a caminar amb la resta d’Europa, doncs ja sap on té la porta. No patiu, no anirà enlloc.

I per acabar, siguem capaços de dotar-nos d’un Govern comunitari fort i eficient abans de seguir sumant socis. Tots els aspirants hi estan disposats, som els que ja hi som els que volem preservar no sé quina mena de sanctasantorum de sobirania nacional decimonònica.

Benvinguts a Europa.