gràcies

A veure, en sèrio?? Vull dir que, ¿és una broma, no? Diumenge passat 2’3 milions de ciutadans van votar sobre la possible Independència de Catalunya en un referèndum al.legal, xapussero i no vinculant. D’aquests, 1’8 milions van optar per la secessió. És cert que probablement tots els independentistes vam anar a votar. I que per tant som menys que la meitat més un del cens, que està sobre els 6 milions. Però de debò que a algú li entra al cap que tots els que no van anar a votar son ferms unionistes? Hoooooolaaaa!! Algú ha pensat que hi ha una cosa que se’n diu indecisos? Indecís: persona que no ha pres una decisió. Encara.

O dit d’una altra manera: quan hi hagi un referèndum definitiu i vinculant és més que probable que la participació sigui extraordinàriament alta (per damunt del 70%); i en aquest cas qui decidirà el resultat, com en qualsevol elecció, seran els indecisos. Que per ara no han tingut cap necessitat de posicionar-se. I seguint aquesta lògica guanyarà la opció que millor es sàpiga vendre. I pel moment la Independència porta avantatge.

I encara ho puc expressar de forma més evident: jo sóc un govern d’un Estat de 46 milions d’habitants en què en una regió amb 7 milions de ciutadans, llengua i cultura pròpies, dinamisme econòmic i poc entusiasta amb la idea de Nació Espanyola; un 30 i pico per cent del cens està convençudíssim que vol marxar, quan fa 5 anys no eren ni la meitat. I l’únic que se m’acut dir és que no son representatius i que son quatre gats? Si no em poso ulleres i les piles només aconseguiré que d’aquí cinc anys més enlloc d’1’8 milions en siguin 3’6.

Des del meu punt de vista en una situació com aquesta un Estat té tres opcions: 1) Negar-ho tot fins que exploti (tradició espanyola); 2) Negociar (compromís austro-hongarès); o 3) Repressió. Com que la opció 2 no entra al cervell de l’aparell estatal i la 3 té els seus límits en el marc actual; puc concloure que ens encaminem cap a una Declaració Unilateral d’Independència apadrinada per l’actitud del govern espanyol.

Gràcies, senyor Rajoy.

escòcia

Avui Escòcia vota. Sigui quin sigui el resultat, estableix un precedent massa proper com per no emmirallar-s’hi. Jo no tinc particular interès en la divisió del Regne Unit. Potser fins i tot em faria una mica de pena. De fet, la divisió d’espanya també em posaria una mica trist. Prefereixo una espanya federal, multilingüe, plurinacional: catalana i castellana entre d’altres; orgullosa i defensora de la seva diversitat. És veritat que s’hi acosta tímidament, però no és el cas. Molts escocesos han arribat a la conclusió que el Regne Unit mai no serà com ells volen i necessiten que sigui perquè la majoria dels seus compatriotes no ho desitgen. El cas és determinar sí tots aquests escocesos son una majoria suficient a la seva terra. Per què els Estats es basen en un territori concret habitat pels seus nacionals. I sobre espai i persones exerceixen la sobirania que el poble els atorga. Per aquesta senzilla raó si en una part del territori d’un Estat els seus habitants volen majoritàriament exercir la seva sobirania per a crear un nou Estat hi tenen tot el dret. Ja que compleixen tots els requisits que fonamenten l’existència i creació de qualsevol país independent. Repeteixo: territori, població i voluntat popular (sobirania). El cas és, doncs, determinar si una majoria de catalans desitgem formar un Estat per a nosaltres diferent d’espanya. Si, adonant-nos que espanya mai no serà com la volem perquè els que així la volem som massa pocs, estem disposats a renunciar a la resta de l’Estat; que encara avui és tan nostre com dels demés. Se’ns ha dit fins a l’extenuació que la realitat constitucional espanyola no permet dur a terme un referèndum d’autodeterminació, a diferència de la britànica. Això és mentida. La Constitució espanyola estableix que és el president del govern qui ha d’autoritzar la consulta. I ha estat precisament el premier Cameron qui ha autoritzat el referèndum escocès d’avui. Si a Catalunya no se’ns permet realitzar una consulta és exclusivament per la voluntat del president Rajoy, qui en teoria és el president de tots els espanyols, també el nostre.

És veritat que la classe política catalana deixa molt que desitjar. Però això no és motiu per considerar que l’actual situació requeriria una eventual negociació de les parts com si aquestes es trobessin en igualtat de condicions. Qui té responsabilitat sobre el conjunt dels espanyols son les institucions de l’Estat; i son aquestes les que han provocat una fractura profunda entre gran part dels catalans i la resta d’espanya. I aquesta fractura té una base territorial, sentimental i identitària. Això és el cocktail perfecte per a la ruptura d’un Estat. En canvi la responsabilitat de les administracions catalanes és només envers nosaltres. I, almenys en aquest aspecte, fins ara s’han comportat amb lleialtat. Dos ni es barallen ni negocien si un no vol.

El que està fent el govern central és forçar la ruptura de l’Estat. Perquè si no permet la consulta del 9 de novembre farà necessàries noves eleccions al Parlament de Catalunya que, si es repeteix el resultat sobiranista, desembocaran en una declaració unilateral d’independència per a poder convocar, llavors sí, un referèndum d’autodeterminació. La sensació és que aquest és l’escenari que busquen Rajoy i el PP. Catalunya sortiria de la Unió Europea i es veuria abocada a una situació comparable a la de Kosovo o Taiwan en quant a reconeixement internacional. Mentrestant a la resta d’Espanya la mà dura del PP li asseguraria majories absolutes durant unes quantes legislatures. Aquest és el càlcul. Només recordar que també es pensaven que atacant Catalunya i l’Estatut guanyarien les generals del 2008, però es van equivocar.

No hi he anat mai a Escòcia. No en tinc, per tant, una idea pròpia basada sobre el terreny i l’observació directa. L’únic que puc dir és que només el fet de poder votar els hauria d’inspirar més confiança en l’estat al que encara pertanyen de la que nosaltres tenim en espanya.

11/09/14

sempre he dit que s’ha de mirar més cap als balcons…