Glòries, primera part

Què és la plaça de les Glòries? De fet, ¿quines son les Glòries Catalanes? Abans que enderroquéssin el tambor (o anell, viaducte, vial elevat, ¿pont?, o com li volgueu (pogueu) dir) hi havia als jardinets centrals –sí, aquells que estaven enreixats- una mena de petits murs a mode de quasi-monòlits dedicats cada un a una glòria diferent. Però mai les vaig apuntar i ara, gràcies a Déu, ja no hi són. L’autor no s’ha documentat convenientment. No puc continuar. No, no i no. Recés tècnic: iPhone -> Google -> i: V(W)iquipèdia ens informa de quines son les glòries en concret. N’hi ha 12, com els apòstols. Això deu ser una pura coincidència, perquè vivim en un país laic. Ah, no, que això és França. Espanya és aconfessional, o alguna cosa per l’estil. I ja n’hi ha prou: no penso pseudodocumentar-me més. Qui vulgui que agafi la consti i busqui l’article aquell que és un prodigi de la ciència paranormal, perquè evidentment no ho és del dret, on els sietejinetesdelapocalipsis* deixen anar allò de no ens casem amb Déu però si tots (els bons) espanyols son papistes doncs nosaltres més.

Tornant a la “plaça”: ordenades per ordre rigurosa i religiosament cronològic les 12 Glòries son (aquí poseu sons de tambors, trompetes, quàdrigues romanes o el que cregueu): l’ART ROMÀNIC; l’ARQUITECTURA GÒTICA; el CONSOLAT DE MAR; el DRET CATALÀ; PAU I TREVA; la MASIA I LA TERRA; la INDUSTRIALITZACIÓ; l’APORTACIÓ A LA CIÈNCIA I LA TÈCNICA; la RENAIXENÇA; el MODERNISME; la LLUITA PER LA LLIBERTAT; i el RESTABLIMENT DE L’AUTOGOVERN. Va home, va. La masia?? I on son els almogàvers?, i en Jaume I? o no ho sé: en Bruch ni que sigui! Sense que se’m penji l’etiqueta de bel.licista però una mica de garbo,no? Vull dir que vale que som pacifistes i piadosos i ecologistes, però si em poses Glòries així en majúscules un s’espera una mica de tot: una cosa així sonora tipus Lepanto!, Alcázar de Toledo!. Estic molt decepcionat. Jo em carregaria lo de la masia; no perquè no moli sino perquè de cases de pagès n’hi ha a tot arreu, no ens ho hem inventat nosaltres. La llibertat i l’autogovern els podem posar en un de sol. La ciència i la tècnica és mentida: el SEAT600 és italià. Ara en tenim 9. I podem afegir-hi: la llengua catalana, l’11 de setembre i els segadors. Estic molt temptat d’afegir-hi el Pa amb tomàquet. Però llavors serien 13 Glòries i nyeeeee.

Donem per tant per inaugurat el FESTIVAL INTERNACIONAL (avera qui és el cutre que es monta un festival NACIONAL…) de la NO-PLAÇA; amb:

secció oficial: GLÒRIES PÀTRIES (sel.leccionades d’entre les 12 Teresines originals)

secció NOVES GLÒRIES JOVES

secció GLÒRIES d’estar per casa

gran festa de cloenda-bonus track: la Canòpia o ¿què en fem d’aquest descampat?

continuarà…

*els set pares (ponents) redactors de la constitució espanyola del 1978: Gabriel Cisneros Laborda, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo per la UCD; Gregorio Peces-Barba Martínez pel PSOE; Jordi Solé i Tura pel PCE; Manuel Fraga Iribarne per AP; i Miquel Roca i Junyent per les minories basca i catalana (CIU i PNV).

la ciutat amable, primera part

Segueixo pensant que Barcelona és una de les ciutats més boniques del món. Però també crec que cada dia és més lletja, més anodina, impersonal i qualsevol. És un procés discret però imparable. Cada dia es destrueix algun element relativament irrellevant del nostre paisatge urbà per substituir-lo per blocs de pisos o oficines de formigó absolutament prescindibles, en una massa àmplia majoria dels casos. I no ens adonem que el que destruïm és insubstituïble; i incalculable. Que un xalet noucentista de Sant Gervasi té un valor històric i paisatgístic que compensa la seva probable intranscendència arquitectònica. Ni els poders públics, ni la ciutadania ni, sobretot, el gremi dels urbanistes i arquitectes no ens adonem que el que ens ha convertit en una ciutat bella és l’harmonia paisatgística, cromàtica i d’època passada de tots els edificis anònims que sobreviuen sense cap mena de protecció i catalogació. Que els grans icones arquitectònics no poden conformar una ciutat estèticament captivadora si no es troben units per un paisatge amable i amb continuïtat. La majoria de barris i districtes de la ciutat tenen, o tenien, una estètica arquitectònica pròpia, autòctona, heredada d’abans de la guerra civil. I ho estem destruïnt: mirem un edifici, veiem que no té interès per sí sol. No veiem el que aporta al carrer, al barri i a la ciutat; no veiem la congruència del conjunt. I tampoc ho veuen a l’Institut del Paisatge Urbà; una institució municipal creada per evitar això que intento denunciar. A vegades penso que és una institució fantasma, que a dins no hi ha ningú. Doncs en realitat sí que hi ha algú, i aquest algú envia cartes als propietaris indicant de quin color han de ser les persianes en els edificis típics de l’Eixample; però no diu res si enderroques l’edifici. Simplement: no ho entenc…

… continuarà.