santiagocarrillo

“En Santiago Carrillo és un dels ParesDeLaConstitució?” “Però què era aquest senyor?” “Sí home, ja era molt gran, molt d’esquerres.” “Comunista?” “Ah! comunista de quan els comunistes; vale vale.” “No era aquell que feia cameos a 7vidas?” “Amb la Sole!!!” “Sí! Això, amb l’Amparo Baró, es diu! Això, això.”

Sí, era aquest:

http://es.wikipedia.org/wiki/Santiago_Carrillo

Doncs sí, ha mort Santiago Carrillo. I sí, ja fa un parell de setmanes.

I no, no va redactar la consti.

Tot i així és una de les figures imprescindibles de la Transició. La legalització del PCE, que ell dirigia, va significar el 1977 la senyal definitiva que espanya passava pàgina i es dirigia cap a una veritable Democràcia.

PCE=Partido Comunista de España

Avui en dia, el PCE és IU (rollo Mr Proper>>Don Limpio, renovar-se o morir diuen). Ja no són comunistes. Ara són d’esquerres i ecologistes. Però que ningú es confongui: no són ICV, encara que són amics. ICV, que abans era el PSUC.

A tenor dels resultats electorals els hi anava més bé sent comunistes, la veritat. Per il.lustrar-ho clarament: la UPyD de la Rosa Díez i en Toni Cantó té més diputats que IU.

Doncs bé, en Carrillo va ser comunista en un país capitalista, va ser demòcrata, es va haver d’empassar en JuanCarlos amb patates rosses; i mai va guanyar les eleccions. Això sí, treia més diputats que la AP d’en FragaIribarne eh! Pels nous: AP ara és PP, res a veure amb el diminutiu pepe per a Josep.

I això del comunisme? Un dia en parlem més tranquil.lament; però no puc parar de pensar un parell d’apunts:

APUNT 1: Clar, ara està molt passat de moda; però no fa tant era lo més alternatiu ser comunista. Vull dir que era cool, no?

APUNT 2: No us sembla que els únics comunistes que ens cauen bé són aquells que no van arribar a governar o que van desertar de la causa?

I ja hi tornem, però com que era republicà a mi em cau bé. Vull dir que per a mi era dels bons. Com que ningú s’ha preocupat de veritat de la Memòria Històrica doncs queden Bons i Dolents. I aquest era dels Bons.

Descansi en Pau.

Aclariments:

ICV=Iniciativa per Catalunya-Verds; PSUC=Partit Socialista Unificat de Catalunya; UPyD=Unión Progreso y Democracia, lo de Unión no té res a veure amb el UnaGrandeYLibre, res de res; AP=Alianza Popular; PP=Partido Popular, a veure com us ho diria perquè sapigueu qui són… ah, calla: són els d’en Vidal-Quadras! Eh que sí que ara ja us ve al cap?

Ai, que me n’oblidava: s’ha acabat s’estiu..

L’Habitació Blava

La setmana passada no, l’altra vaig anar al Romea a veure L’Habitació Blava.

Bueno, distret, no? A veure: fan un tou de coses, molt de fornici, tot molt rodonet. Entretingut. Interessant. Diferent? Ideal per un diumenge a la tarda. Pujadet de to? sí… Molt treballat el moviment, molt ben muntadet.

Ara bé, crec que no sóc l’únic que pensa que no els hi passàven pas les coses de veritat. Cridaners, una estona. Connectats jo no ho vaig veure. Ja sé que som pesadets. Però què vol dir amb que no hi ha veritat? La veritat teatral és una utopia? No, home, no.

Des de la meva ignorància i la meva humiltat; quan als actors ens passa allò que fem i alhora som capaços de mostrar-ho al públic llavors és veritat. Per ens passa entenem que cos i ment connecten, flueixen energies i les accions, activitats, pensaments, sentiments, circulen lliurement per tot el nostre físic. Traducció: es veuen però no es forcen.

Difícil. Bé… com que parlem amb paraules impossibles i tenim la mania de classificar-ho en mètodes…

En resum, que si a més de totes les coses eròtico-boniquetes que fan ens empasséssim les seves relacions interpersonals amb patates això seria la òs…

Detallets: la cançoneta és una meravella. Sóc jo o en Nao Albet parla raro? No puc passar sense mencionar el cunnilingus al sostre: uau!!!!!

Fins aquí.

Hay amor

Hay amor que despierta las fieras

Ay de aquel que no te sienta alrededor

Ay, amor, que nos abres las puertas

Hay amor tan necesario como el Sol.

 

Cuando llamas estoy,

a la hora que tú digas voy.

 

Cuantas veces nos quitas la pena

como tantas es amargo tu sabor

Hay amor del jardín yerbabuena

como espina puede ser desamor.

 

Cuando llamas estoy,

a la hora que tú digas voy.

 

Hay amor que despierta las fieras

Hay amor que derriba fronteras.

 

Si fueras posible amarrar

tenerte siempre cerca, poderte controlar

saber cada paso que das

si sales o si entras, si vienes o si vas

las narices enseñar.

 

Hay amor como inmenso es el mar

Es amor quien altera las venas,

como inventa las mareas o la flor

Ay, amor, que nos tienes en vela,

y a quien duerme se le para hasta el reloj.

 

Cuando llamas estoy,

a la hora que tú digas voy.

 

Hay amor como vos lo deseas

Hay amor que derriba fronteras.

 

Si fueras posible amarrar

tenerte siempre cerca, poderte controlar

saber cada paso que das

si sales o si entras, si vienes o si vas

las narices enseñar.

 

Hay amor como inmenso es el mar

Hay amor que derriba fronteras

Hay amor que despierta las fieras.

Ay, amor. Hay amor.

 

Alè

als afortunats:

Halo, de Beyoncé. Pantalla en negre. Uns ulls que mostren un món. Les parpelles s’obren. El cel; quasi crepuscular. Un blau apagat, ple de diminuts núvols prims. La lluna emergent, petita en un costat, gairebé imperceptible… Podré tornar enrere. Els diumenges a la Ciutadella. Estirats damunt el llit d’herba. Garbejant o grapejant sense més plaer que l’existència. Un solet exquisit, unes llaunes de cervesa. Riures, somriures. Paraules que se’n van amb la remor de tambors. Melanconia? Potser no. Potser només respirar. Parar un moment, repassar. Relaxar. Tot està bé. Res és com ho havíem dibuixat. Totes les petites coses, juntes i revoltoses. I els grans moments, tots els grans moments. Clavats dolçament a la ment, fins i tot aquells que ens van semblar una gran bofetada. Només puc sentir amor, per tu i per tots vosaltres. Sempre estareu amb mi. Sempre m’acompanyareu en aquest camí crucial i intrascendent que passa cada dia. És un plaer fer-ne un trosset al vostre costat. Prometo que no hi haurà rencor. Només amor. Fem el que hem de fer. Ens equivoquem, potser. Ignorem, ferim, perdem, recuperem. Facis el que facis, diguis el que diguis; hi posaré una mirada còmplice. No em penedeixo de res; tornaria a començar i no tinc ni idea de si faria el mateix. Escolta, escolto, el teu cor. Només una cosa: facis el que facis; fes-ho bonic. Res, ningú ni mai et perdonaran la lletjor.

13 de març

… la roda irà girant

15 de febrer

… but above all this i wish you love

Hedda Gabler

Ja fa uns dies vaig anar al Lliure de Gràcia a veure Hedda Gabler, d’Ibsen; dirigida per en David Selvas.

Em va agradar, però al mateix temps trobo que van fer curt. Volia, m’atreveixo a dir que tota la platea volia, molta més Hedda Gabler. Quina dona, quin caràcter. Ella ho és tot, el seu egocentrisme autodestructiu fa que tots, públic inclòs, siguem ella i només ella. És l’únic que existeix. L’Univers sencer girem al seu voltant.

Ella era la Laia Marull, o ho intentava. En cap moment pretenc desmerèixer una gran interpretació; però l’actriu no arribava al personatge. Perquè Hedda Gabler és dolenta, és egoïsta, és manipuladora, capritxosa, consentida, insuportable, contradictòria; però sobretot és un remolí de seducció i sensualitat. No podem entendre l’obra sense aquesta força d’atracció que ella produeix en qualsevol cos animat o inanimat.

Vull mencionar la feina d’en Pablo Derqui, en un paper relativament secundari. Corprenedor, captivador, grandiós. David Selvas intervenia com a actor, a més de dirigir, en substitució d’en Francesc Orella, que s’havia trencat una cama pocs dies abans d’estrenar. Perfectament correcte, jo em quedo amb les ganes de l’Orella, però.

El muntatge és espectacular, rítmic i imprescindible sense ser pretensiós. Tot i així no vaig poder evitar recordar que ja fa un temps en Selvas va dirigir una Gavina de Txèkhov a la Villarroel amb menys recursos i actors molt menys consagrats on la veritat es transmetia sense cap mena de dificultat.

Fins aquí.

Qui té por de Virginia Woolf?

Veronese dirigeix Vilarassau al Romea, tot un evento.

Dimecres passat (Madrid-Barça) vaig arribar al teatre sobre les 8 menys algo; vaig demanar si tenien entrades per aquell mateix vespre; que fos a la fila 14, butaca 9; i que em féssin descompte. Sí a tot. És complicat anar al revés que tothom, però si ho aconsegueixes és fenomenal.

¿Qui té por de viure sense falses il.lusions? Jo. Tots.

Energia, aquesta és la paraula. Un remolí que s’enduia la platea sencera sense moure’ns dels seients. Em va encantar, em va entusiasmar. La Vilarassau no para, des del principi fins al final, és un doll de veritat i de vida. A mi no m’agrada massa l’Arquillué, però aquí em trec el barret. Els dos junts són pes, són escena, són joc, són drama.

El text d’Edward Albee estripa brutalment les relacions de parella, sense condemnar-les o jutjar-les en cap moment. Porta a l’extrem les petites discordances, vanitats i egoïsmes que conflueixen en qualsevol convivència conjugal; les fa enormes i ens les llança a la cara.

Mai havia vist una obra dirigida per en Daniel Veronese. Per tant la fama me’l precedia, i amb raó. Excel.lent. Tot vivia, fluïa; passava.

Juntament amb l’Emma Vilarassau i en Pere Arquillué completen el repartiment la Mireia Aixalà i l’Ivan Benet. Correctes, a l’altura. En alguns moments fins i tot vibrants.

És un plaer anar al teatre així. Que et diguin “vés a veure allò”, i que encara sigui millor del que t’esperaves. Que no et deixin respirar, que cridin, que facin coses, que tinguis la sensació de conèixer-los de fa molt i de que has viscut amb ells una gran experiència; que ets a la seva vida. Que allò que veus i casi toques és tota una vida. Que et sembli barato anar al teatre. A tots ells, un fort aplaudiment. Bravo!

GEORGE: ¿Qui té por de Virginia Woolf?

MARTHA: Jo.

Fins aquí.

20 de gener

…vallas al campo

fragairibarne

Ha mort Manuel Fraga. Exministre franquista d’Informació, només les dictadures en tenen de ministres d’Informació. Exministre de Governació -Interior- amb Arias Navarro. Pare de la Constitució; la qual, però, va rebutjar en referèndum. Aglutinador de la dreta postfranquista en el partit que avui governa Espanya amb majoria absoluta. Sense renegar mai de la dictadura, ni ell ni el partit. Espècie de cacic postmodern en el seu país -Galícia-.

Els seus grans hits: reformar la llei de censura vigent des de 1938, per rentar-li la cara, no pas per derogar-la. Ser el responsable últim de la repressió reaccionària que exercí el govern durant els primers dies de la Transició. Banyar-se a prop d’una bomba atòmica. Fundar el Partit Popular, dreta intransigent que no condemna el règim de Franco. Dirigir Galícia com si fos la seva finca particular. La inacabable i econòmicament inassumible, a part de faraònica i absurda, ciutat de la cultura de Santiago de Compostela.

Llur intel·ligència, dedicació i vehemència no l’eximeixen de les seves responsabilitats. Ha mort al llit, com a home d’Estat; igual que el Generalísimo…