Hedda Gabler

Ja fa uns dies vaig anar al Lliure de Gràcia a veure Hedda Gabler, d’Ibsen; dirigida per en David Selvas.

Em va agradar, però al mateix temps trobo que van fer curt. Volia, m’atreveixo a dir que tota la platea volia, molta més Hedda Gabler. Quina dona, quin caràcter. Ella ho és tot, el seu egocentrisme autodestructiu fa que tots, públic inclòs, siguem ella i només ella. És l’únic que existeix. L’Univers sencer girem al seu voltant.

Ella era la Laia Marull, o ho intentava. En cap moment pretenc desmerèixer una gran interpretació; però l’actriu no arribava al personatge. Perquè Hedda Gabler és dolenta, és egoïsta, és manipuladora, capritxosa, consentida, insuportable, contradictòria; però sobretot és un remolí de seducció i sensualitat. No podem entendre l’obra sense aquesta força d’atracció que ella produeix en qualsevol cos animat o inanimat.

Vull mencionar la feina d’en Pablo Derqui, en un paper relativament secundari. Corprenedor, captivador, grandiós. David Selvas intervenia com a actor, a més de dirigir, en substitució d’en Francesc Orella, que s’havia trencat una cama pocs dies abans d’estrenar. Perfectament correcte, jo em quedo amb les ganes de l’Orella, però.

El muntatge és espectacular, rítmic i imprescindible sense ser pretensiós. Tot i així no vaig poder evitar recordar que ja fa un temps en Selvas va dirigir una Gavina de Txèkhov a la Villarroel amb menys recursos i actors molt menys consagrats on la veritat es transmetia sense cap mena de dificultat.

Fins aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s