Veronese dirigeix Vilarassau al Romea, tot un evento.
Dimecres passat (Madrid-Barça) vaig arribar al teatre sobre les 8 menys algo; vaig demanar si tenien entrades per aquell mateix vespre; que fos a la fila 14, butaca 9; i que em féssin descompte. Sí a tot. És complicat anar al revés que tothom, però si ho aconsegueixes és fenomenal.
¿Qui té por de viure sense falses il.lusions? Jo. Tots.
Energia, aquesta és la paraula. Un remolí que s’enduia la platea sencera sense moure’ns dels seients. Em va encantar, em va entusiasmar. La Vilarassau no para, des del principi fins al final, és un doll de veritat i de vida. A mi no m’agrada massa l’Arquillué, però aquí em trec el barret. Els dos junts són pes, són escena, són joc, són drama.
El text d’Edward Albee estripa brutalment les relacions de parella, sense condemnar-les o jutjar-les en cap moment. Porta a l’extrem les petites discordances, vanitats i egoïsmes que conflueixen en qualsevol convivència conjugal; les fa enormes i ens les llança a la cara.
Mai havia vist una obra dirigida per en Daniel Veronese. Per tant la fama me’l precedia, i amb raó. Excel.lent. Tot vivia, fluïa; passava.
Juntament amb l’Emma Vilarassau i en Pere Arquillué completen el repartiment la Mireia Aixalà i l’Ivan Benet. Correctes, a l’altura. En alguns moments fins i tot vibrants.
És un plaer anar al teatre així. Que et diguin “vés a veure allò”, i que encara sigui millor del que t’esperaves. Que no et deixin respirar, que cridin, que facin coses, que tinguis la sensació de conèixer-los de fa molt i de que has viscut amb ells una gran experiència; que ets a la seva vida. Que allò que veus i casi toques és tota una vida. Que et sembli barato anar al teatre. A tots ells, un fort aplaudiment. Bravo!
GEORGE: ¿Qui té por de Virginia Woolf?
MARTHA: Jo.
Fins aquí.
ingenuïtaturbana 