Ah, molt bé. Es rumoreja que Grècia haurà d’acabar abandonant l’Euro. Dinamarca restableix les fronteres. Alemanya disposa a tort i a dret polítiques econòmiques recessives mentre ella mateixa creix per sobre del 4%. No cal entrar en els cogombres. Però què ens està passant? Això és Europa. Tant ràpid ens hem oblidat que la nostra història com a Estats-nació enfrontats ha estat un desastre per a tota la Humanitat? Al mateix temps que fèiem florir el Renaixement o la Democràcia també som els autors de l’Edat Mitjana, de la Inquisició, de les Croades, de dues Guerres Mundials, de les colonialitzacions, de Hitler o d’Stalin. L’únic de què podem estar plenament orgullosos és d’unir-nos en les nostres diferències posant per davant els interessos dels ciutadans. I és la nostra responsabilitat conservar-ho, de la mateixa manera que serà només per causa nostra si ho acabem destruïnt. Europa és una en un espai comú, que no té cap més possibilitat de sobreviure en pau i poder liderar mínimament el Món si no és junts.
Pel que sembla només som capaços d’actuar units per imposar el president de l’FMI a la resta del Món. Els màxims responsables de les institucions de govern econòmic global han de ser un americà i un europeu. I a qui no li agradi que s’hi posi fulles.
Què és Europa? Doncs a la pràctica, i encara que ningú ho digui en veu alta, un Estat Confederal: disposem d’un parlament, un executitu -la Comissió-, una espècie de Cap d’Estat -el Consell- i un poder judicial. I gairebé vam aconseguir una Constitució, però que al final n’hi diem Tractat de Lisboa.
I ara ens enfrontem al mateix que ha fet inviable qualsevol confederació al llarg de la Història: que quan van mal dades tothom escombra cap a casa. Estem en un punt en què l’únic camí possible és demostrar que aquest cop és diferent, que la Unió és viable. L’actual crisi de l’europeïsme té, jo penso, dues grans causes. D’una banda el daltabaix econòmic posa a prova normes com la del dèficit o la monetària pensades per a contextos de bonança o com a mínim de crisis estatals, no globals. Per altra part estem vivint la ressaca de passar de 15 a 27 membres d’un plumasso. El consens s’ha convertit en un guirigall. La governança europea no s’ha reforçat prou tenint en compte el nombre de veus amb dret a vot, i a veto. No sóc partidari de capgirar el sistema europeu. La disjuntiva no és federació o destrucció. Podem seguir avançant mantenint el mateix model. Però les institucions comunitàries han de fer un pas endavant en quan a transparència, democràcia i lideratge. Poder elegir el President del Consell Europeu en comicis presidencials seria una bona manera que els europeus ens sentissim més pròxims a Brussel·les. Ampliar les competències de la Unió, coordinant tots els aspectes de la gestió pública, inclòs el militar, també ajudaria. Actuar cap al món com una unitat ens reforçaria com a actor internacional. Cap dels vells imperis europeus té capacitat per anar a la ONU com a potència, per molt que això dolgui a França i Regne Unit. Tots junts som la primera potència mundial, per davant dels Estats Units. No ho dic per alimentar l’autocomplaença, sinó perquè siguem conscients del potencial que tenim.
També seria interessant treballar en la consciència col·lectiva dels europeus. Una televisió europea és un concepte que es fa imperatiu, per inconcebible que és la seva inexistència. No cal que siguem una nació ni un país, però hem de començar a reconèixer que som un Estat, i que això ens beneficia a tots. Un altre punt prou senzill seria poder fer servir telèfons mòbils i targetes bancàries a tota la Unió com en un únic mercat intern.
Finalment la realitat està imposant el que els governs es negàven a reconèixer: que amb el nivell d’integració econòmica en augment que tenim, els problemes de cadascun dels 27 són de tots; l’atur espanyol o el deute grec. No podem permetre que el benestar europeu es deteriori perquè Alemanya o qui sigui consideri que el dèficit és excessiu. Els Estats Units tenen un dèficit de l’11%, més o menys, i no passa res. L’estat dels comptes públics de Califòrnia és encara més desastrós que el de Grècia, i no passa res. No ens tornem bojos. No deixem que l’estretor normativa dels Tractats ens asfixiï. Si necessitem eurobons tinguem-los. I si Alemanya no està disposada a caminar amb la resta d’Europa, doncs ja sap on té la porta. No patiu, no anirà enlloc.
I per acabar, siguem capaços de dotar-nos d’un Govern comunitari fort i eficient abans de seguir sumant socis. Tots els aspirants hi estan disposats, som els que ja hi som els que volem preservar no sé quina mena de sanctasantorum de sobirania nacional decimonònica.
Benvinguts a Europa.
ingenuïtaturbana 