els sindicats

Ja ha arribat el dia!

Avui parlarem dels sindicats, estava esperant que en féssin alguna de grossa… I no fallen mai ells:

9.600 treballadors d’AENA es van proposar fa uns dies carregar-se l’únic sector econòmic espanyol que semblava que tindria un bon any i ja que hi són amargar-nos les vacances a tots d’aquí fins al setembre. Això vol dir menys de 10.000 persones putejant-ne uns 50 milions o més. Els perjudicats per la crisi ens dediquem a buscar-nos la vida. Els treballadors públics, que gairebé mai són acomiadats ja que un dia van fer un exàmen, es dediquen a fer vagues.

22 dies de vaga; es comenta que no anàven en sèrio, que era per presionar el ministeri. També es diu que en lloc de pressionar normal, amenaçant, s’han posat tan xulos perquè hi ha eleccions sindicals. De fet, avui la vaga (o multivaga més aviat) segueix convocada; però ja s’anuncia un principi d’acord amb el Govern que en permetrà la retirada.

Posem-nos una mica en context: el Govern va decidir fa uns mesos, enmig d’una orgia de dèficit, bons sobirans descontrolats i amenaça de bancarrota entre d’altres, privatitzar parcialment AENA (Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea). De fet, si no m’equivoco el que privatitzarà serà AEB (Aeropuertos Españoles con Beneficios). Traduït: el Prat i Barajas. La resta, navegació i aeroportsdeLeón, seguiran en mans de l’Estat.  Tothom sap que la gran majoria d’aeroports espanyols genera pèrdues, i només es justifiquen per allò del interés general. Se’n salven a part de Barcelona i Madrid: Alacant, Palma i Màlaga, també algun de Canàries i suposo que Eivissa. Perquè es privatitzen llavors els aeroports que eixuguen en major part el dèficit dels petits? No estic segur de la resposta, però em sembla que és una cosa tan mundana com tocar calé. Reformem el sistema aeroportuari i al mateix temps eixuguem una mica el dèficit. En tot això voltava per aquí el mig un pla de reforma de la gestió dels grans aeroports que havia presentat Rubalcaba fa un any o així i que ara no sabem què se n’ha fet…

En tot cas, és una bona notícia que els grans aeroports espanyols s’independitzin, que comencin a funcionar per les regles de mercat i a competir entre ells. Jo prefereixo un aeroport del Prat privatitzat que no pas gestionat per la Generalitat, i menys ara que no hi ha diners ni per a pagar la factura de la llum com aquell qui diu. Finalment, però, haurem de veure si la privatització és total o parcial i en quines condicions es fa.

De què es queixen els treballadors d’AENA? Doncs no se sap ben bé. Però intueixo que les seves condicions laborals són excessivament privilegiades com perquè un operador privat les mantingui. Així funciona el nostre sector públic: oferint condicions laborals molt millors que el sector privat. És a dir, el sector privat paga els privilegis del sector públic, privant-se, entre d’altres coses, de poder oferir ell mateix condicions equiparables.

I aquí entren els sindicats. Portem destruïnt llocs de treball massivament des de finals del 2007. Però només hem sentit protestar Méndez, Toxo i companyia i convocar vagues quan els hi han tocat la contractació fixa i els funcionaris. Curiós. Dóna la casualitat que els treballadors fixos i els públics conformen l’engròs d’afiliació als sindicats. Mentre l’atur s’ha centrat tràgicament en joves i temporals, els sindicats no han dit ni mu. La crueldat de tot plegat és que el model de contractació fixa espanyol ha distorsionat tant el mercat laboral que se’l pot consderar responsable en part de la nostra inaudita tassa d’atur superior al 20%. És tan car per les empreses despatxar algú fix que enlloc d’això prefereixen prescindir de dos, tres o quatre temporals. Evidentment això no és demostrable, però només cal comparar la tassa d’aturats de la resta de països desenvolupats: on arriben al 10% ja es posen les mans al cap. I en canvi nosaltres de República Bananera i anar tirant. Aquesta és la realitat; i quan el Govern s’ha proposat acostar, al meu entendre de forma ridícula i insuficient, la contractació fixa i la temporal, els sindicats s’han despertat cridant que atempten contra els drets dels treballadors. Quins treballadors? Els seus. Per acabar de dibuixar el panorama cal saber que el pressupost de les centrals sindicals prové majoritàriament no dels seus afiliats sinó de les subvencions públiques, ja que se’ls reconeix com a legítims representants de TOTS els treballadors. És absolutament inadmissible que qui perjudica més els milions d’aturats i treballadors precaris no siguin ni el Govern, ni la patronal, ni els bancs, sinó els seus suposats representants.

Podem concloure que els sindicats representen una minoria privilegiada capaç de posar l’economia contra les cordes amb l’excusa que ens representen a tots. Arribats a aquest punt de perversió hi ha dues mesures que cauen pel seu propi pes:

Que els sindicats es busquin la vida: si no ets capaç de mantenir-te amb les quotes dels teus afiliats perquè són quatre i no vols estendre la teva clientela a la gran majoria d’assalariats doncs hauràs de tancar.

Que necessitem un únic model de contractació que faciliti la mobilitat laboral. No necessitem feines per sempre, sinó feina sempre, encara que sigui en moltes empreses diferents. Necessitem un sistema igualitari que permeti als joves entrar al mercat laboral, que dóni flexibilitat als empresaris, mobilitat als treballadors i que incentivi la productivitat. I podríem començar pel funcionarat. En un país on tanta gent vol ser funcionari, alguna cosa no va bé.

No necessitem sindicats mantinguts amb els nostres impostos que tolerin més de 4 milions d’aturats. Necessitem sindicats lliures que ens representin. Que acceptin que un empresari té dret a reduïr i aumentar la seva plantilla. I que un funcionari també pot ser acomiadat. Que ajudin a desmontar la percepció que els treballadors espanyols som poc rentables i una mica vagos. És vergonyós. L’actuació dels sindicats durant aquesta crisi. Que vagin per la vida d’interlocutors dels obrers. Que es dediquin a utilitzar el legítim dret a la vaga com a instrument per a mantenir prerrogatives inadmissibles amenaçant amb el caos. I que institucions i ciutadans els hi seguim reconeixent el paper de portaveus dels desfavorits i donat-los-hi tot el que demanen. S’han convertit en un escull per al desenvolupament i per a la recuperació econòmica. En una espècie de casta endogàmica que només mira per sí mateixa, important-li molt poc les conseqüències dels seus actes per a la resta de la societat. A mi em recorden els braços (lobbys) eclesiàstic i nobiliari de l’Edat Mitjana.

Jo només demano una cosa: que deixin d’actuar en nom meu. Jo i molts altres no els hi hem donat mai la confiança ni l’autorització per fer-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s