explosió

Fa un mes i poc, en el primer article d’aquest blog, especulava amb la possibilitat que la Revolució tunisiana s’estengués a algun dels seus veïns. Això va succeïr sense donar-nos ni temps a respirar, només a aplaudir. Al cap d’unes setmanes vaig aventurar que, sense fer caure cap règim, aquesta onada de llibertat s’encomanaria a les petromonarquies, incloent-hi Líbia. Avui Bahrein fa aigües i Kuwait tremola. Líbia es dessangra. La impressió és que tot va més depressa del que som capaços d’assimilar després de dècades d’aparent immobilisme. En només un parell de mesos ja estem al nus de la novel.la, després d’una relativament dilatada introducció. M’agradaria poder afirmar que arribarem al final; perquè l’epíleg ja està escrit. Es diu Aràbia Saudita. Que ningú s’enganyi. Ni Iràn, ni Líbia, ni Corea del Nord. No hi ha en tot el Món règim més retrògad, reaccionari, il.legítim i perillós que el de Riad. I és el primer premi. Si cau la família Saud s’han acabat Al Qaeda, l’integrisme, el wahabisme, el salafisme i el xoc de Civilitzacions. Si cau aquesta monarquia absoluta s’haurà acabat també l’Edat Mitjana. I ja va sent hora.

Pot semblar atrevit esperar que la Revolució arribi a la Meca. Però només demostraria ceguesa negar que ja hi ha arribat. No importa quantes protestes hi hagi en cada país en concret ni si n’hi ha. No importa si en cau algun altre. El moviment ja és panàrab. I aquesta és precisament la gran debilitat de totes aquestes autocràcies. Que són incapaces de respondre de forma unitària a unes demandes que traspassen fronteres; que deixen aquestes fronteres en el que realment són: ratlles pintades en un paper. El Poble oprimit ha explotat, ja res tornarà a ser igual. Del Marroc fins l’Iran han format fins ara l’últim gran bloc no democràtic del Món. Avui el bloc ja està esquerdat. Demà hi continuarà havent dictadures, però més aïllades, més soles, més tràgicament anecdòtiques.

Aquests dies es parla molt de la hipocresia occidental envers el món àrab en particular i les dictadures en general. De la nostra doble moral, o més aviat de la dels nostres governants. Del fracàs de la realpolitik. En realitat del que hauríem de parlar és del pragmatisme d’Occident. La Democràcia és un dogma. Un dogma molt pragmàtic si es vol. I just, i lògic, i lliure. Però és un ideal. I els governs han de ser pragmàtics per definició. És a dir, no ens podem posar d’esquenes a més de mig Món. No vull dir que no ens haguem d’avergonyir d’algunes actuacions concretes: polítiques i econòmiques. Que no ens haguem de retreure certa curtedat de mires i algunes reaccions polítiques a aquestes revoltes. Però el cert és que estem deixant caure, sense fer res per evita-ho, totes les autocràcies àrabs, quan els pobles diuen prou. Mentre la gent ha tol.lerat viure sota dictadures asfixiants ens hi hem hagut de relacionar. Evidentment. Què havíem de fer? Envaïr aquests països i forçar-los a ser democràcies satèl.lits de nosaltres? D’això se’n diu colonialisme, i em sembla que per sort és una etapa superada. La Sobirania consisteix, entre altres coses, a elegir lliurement el destí del teu país sense interferències directes exteriors. I això inclou el risc de patir dictadures i d’haver-te’n de deslliurar tu solet.

Tots els països democràtics hem arribat a ser-ho pels nostres mitjans, i havent sofert tiranies autòctones prèviament. I els àrabs han de recórrer aquest mateix camí. Només una Democràcia pròpia, aconseguida amb esforç pels ciutadans, pot ser genuïna i duradora. Mentre això no arriba hem de seguir comerciant, dialogant i tractant amb dictadors. Perquè ens agradi o no són els representants dels seus Estats fins que el Poble digui el contrari. Per molt qüestionable que siguin com a governats i individus, que ho són. El veritable compromís envers la Democràcia l’estem demostrant en aprofitar cada oportunitat que es presenta per donar un suport més o menys explícit a l’expansió d’aquesta. I aquest comportament dista molt, afortunadament, de l’època en què Washington promocionava el canvi de Democràcia cap a dictadura a l’Amèrica Llatina. Allò sí que era hipocresia i doble moral. I imperialisme.

No hem d’enviar els tancs a Trípoli, per moltes ganes que en tinguem. L’únic que podem fer és acollir amb els braços oberts tots aquells països que, un a un, trïin la Llibertat.

Estem vivint una explosió d’esperança. I hi tenim molt a veure. D’alguna manera som i hem de seguir sent l’exemple a seguir. Res més que això, encara que soni i sigui desencoratjador.