Les vistes
Una mirada. Què faríem sense el mirall de l’ascensor? En un món on tot ens entra per la vista, on tot és imatge, nosaltres també volem ser objecte de mirades. Ens venem com una fotografia que digui tot el que volem que els demés sàpiguen de nosaltres. Però sempre diem més. Ens vestim, ens despullem, ens pentinem i ens despentinem per l’ocasió. I potser no és cert que aparentem el que no som. Si en el fons no deixem mai de ser nosaltres, és possible que l’únic que fem és mostrar diferents cares del nostre jo. El vestuari és essencial per l’actor: reforça la seva acció, ens ajuda a creure el personatge. Però aquest últim és real; en l’aquí i ara existeix. Amb la nostra indumentària expressem joventut, maduresa, responsabilitat, altivesa, sex-appeal, decisió, passotisme. Tots aquests adjectius i molts altres combinats i discrecionalment utilitzats en milions de fórmules diferents. A vegades ens mirem en aquest mirall abans de sortir al carrer i ens sorprenem positivament. I ens miren, i mirem. Mirades d’admiració, de desig, de rebuig. Quan ens trobem amb coneguts que fa temps que no veiem volem que ens trobin millor que l’última vegada. Ens esforcem per mostrar el més novedós de nosaltres mateixos. Quan hem de triar algú, per a un lloc de treball, com a company de pis o simplement per intentar un apropament amorós-sexual ens fixem en cada petit detall de la seva vestimenta, del seu rostre, de la forma de moure’s. Mirem escrutant. Intentant descobrir tota la informació necessària per decidir si podem confiar en aquella persona, si compleix les expectatives que tenim. Ens agrada passejar-nos, arreglar-nos, posar-nos morenos, perquè es fixin en nosaltres just de la manera que volem; i puguem respondre amb la nostra mirada més perfecta, més adequada. Però també fem el ridícul, ens equivoquem de moment o de disfressa. I què? El que importa és no passar desapercebut. De què serveix ser tímid si ningú no se n’adona? En un lloc on el que més abunda són les persones, que ens poden fer sentir totes les sensacions i emocions inventades i per inventar, que ens mirin! Que no diguin res, que deixin a la nostra imaginació el que significa el seu esguard. Som els millors espectadors del món: necessitem veure què fan els altres. Necessitem arxivar imatges al nostre cervell per emular-les o descartar-les després. Referents visuals. Mirem, veiem i copiem. Cerquem incansablement aquella imatge, estàtica o en moviment, que ens satisfà plenament. Alguns miren el mar, d’altres els edificis, els aparadors o potser només els humans que els envolten. Però tots frisem desesperadament per ser vistos.
ingenuïtaturbana 