l’ERO àrab

dijous 10 de febrer del 2011: frase per a la posteritat del corresponsal de Televisió de Catalunya al Caire, en Joan Roura. Deia “un Poble que assetja un règim”.

divendres 11 de febrer del 2011: recordeu aquesta data. Mubarak ha caigut. Ja en són dos; següent?

Els pobles àrabs semblen disposats a no cedir en la seva decisió de tirar endavant amb l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) als seus dictadors autòctons. El president del Sindicat (de dictadors), el rei Abdalah d’Aràbia Saudita acull generosament les primeres víctimes. El Sindicat en ple, Gaddafi n’és el decà amb 41 anys a les esquenes de servei a l’empresa, perdó, dic al país; intenta negociar que els treballadors acomiadats siguin els mínims possible. Fins l’últim moment li han dit a Mubarak que aguantés. La raó és simple: com més els hi costi als egipcis més s’ho pensaran els demès abans de revoltar-se. Però tot i que Mubarak ha entonat el resistiré! durant setmanes, la conclusió que en podem treure és alentadora: 18 dies del Poble unit poden acabar amb 30 anys de tirania. Al Sindicat ja n’hi ha molts que tremolen. Tremolen tant que es pensen que la poltrona ja se’ls hi mou abans que ningú hagi sortit al carrer a reclamar-ho. Encara.

El dijous al vespre mitjançant un discurs televisat Mubarak va fer un últim intent de salvar la seva feina. Amb una ambigüitat escandalosa venia a dir alguna cosa així com: “em quedo però me’n vaig una mica; però em quedo bastant”. Les formes, però, el van traïcionar. Les seves paraules sonàven a despedida. Au revoir.

L’SDA (Sindicat de Dictadors Àrabs) té encara molts afiliats en actiu. A grosso modo podem comptar 20 països àrabs. Cap d’ells era fins ara plenament democràtic. Però el Líban i l’Irak no es poden considerar tampoc dictadures. Palestina i el Sàhara Occidental són casos especials ja que l’estat no existeix oficial o oficiosament. Per tant ens en queden 16, que avui són 14. Dins d’aquests hem de diferenciar dos grups. Els països on la major part dels ciutadans és pobre i aquells on la renda per càpita és equiparable a Noruega o Luxemburg. En el segon grup és molt improbable que la revolució hi arribi, almenys de forma immediata. Però segur que s’hi encomanarà l’aroma de final d’era. Pel que fa als dictadors, però, tots tenen en comú un contracte vitalici i unes condicions salarials que riute’n tu dels bonus dels executius de la City o Wall Street. Fins ara tots ells es pensàven que eren una patronal. Ara es comencen a adonar que són treballadors, que el jefe és el Poble. I que aquest Poble els hi ha permès massa tonteries i excentricitats. I que finalment ha arribat a la conclusió que l’Estat no pot continuar endavant amb ells al capdavant, i que per tant han de prescindir dels seus des-serveis.

El rais egipci és un heroi nacional de guerra. Però em sembla que, tenint en compte que Suïssa s’ha pres la molèstia de bloquejar-li els comptes, els seus mèrits han estat de sobres recompensats.

La reforma laboral arriba al Pròxim Orient. Els convenis ja no són vàlids. El Sindicat convocarà alguna vaga en forma de tancs al carrer i cedirà misèries fent veure que fa grans concessions. Però bufen vents de canvi. Posin-se a cobert.

PD. Qualsevol paral.lelisme entre el (fictici?) Sindicat de Dictadors i els sindicats obrers que tenim a casa nostra sobre com en ambdós casos es tracta d’organitzacions que defensen els interessos d’una minoria privilegiada fent veure que són la majoria és pura casualitat.

Un altre dia parlarem dels sindicats, dels d’aquí vull dir…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s