la revolució

Una obvietat: no estem al 1979.

Una segona obvietat: ens agraden les revolucions, no ens agraden les dictadures.

Podria acabar aquí. Perquè em sembla que és tot el que s’ha de dir. Però seguiré una mica, com de relleno.

En aquest costat del Mediterrani es parla molt sobre el perill que Tunis i sobretot Egipte acabin com l’Iran dels ayatolàs. Qui pensi així s’ha oblidat que el temps passa. Que els iranians van protagonitzar el preàmbul d’aquesta revolució àrab l’estiu del 2009. Protestant massivament contra el frau electoral. Iran no és un model, per ningú. Ni tan sols per ell mateix. És un règim corrupte, en decadència, amb una forta contestació interna. Que té presoners els seus habitants. Les imatges que arribàven de Teheran ara fa un any i mig mostràven una societat molt més conscient, moderna i occidentalitzada que les que ens arriben, per exemple, des d’Egipte. Vèiem joves, homes i dones, vestits com nosaltres. Elles amb el vel obligatori, però deixant veure cabells tenyits i arreglats, ulleres de sol a la última i texans ajustats. I no tan joves. El règim iranià ha traïcionat la seva revolució. No representa al poble i l’enganya. Els seus ciutadans ho saben. Els ciutadans dels països àrabs ho veuen. Els perses viuen avergonyits que el seu govern hagi aconseguit situar el seu país com a pària internacional, al mateix nivell que Corea del Nord. És molt possible que els àrabs, avui tunisians i egipcis en concret, només vegin a Iran com a exemple de en què no han de permetre que es converteixin les seves revolucions. La diferència entre Mubarak i Jamenei és equiparable a la que hi havia entre Franco i Hitler; i l’ordre dels factors no altera el resultat.

En tot cas el món ha canviat prou des del 1979 fins avui perquè sigui impossible que la revolució contra el sha sigui comparable a les actuals àrabs. En aquell moment el món es dividia en blocs, la democràcia no havia guanyat la partida de la legitimitat i el prestigi globals. Era més important l’alineament que els drets humans. Els països eren capitalistes o comunistes, la democràcia era secundària i relativa. Internet no havia sortit a la llum pública. I, per tant, la globalització no existia. No hi havia hagut Tiananmen. No havia caigut el Mur. Europa no era sinònim de riquesa, benestar i democràcia. Ni Amèrica anava camí de ser-ho. Què ens fa pensar que els àrabs prefereixen el model d’Iran? Què ens fa pensar que els islamistes egipcis prefereixen els ayatolàs? Deixem de subestimar els musulmans. Creuen en Alà, no en la pobresa, ni en la tirania, ni en l’Edat Mitjana.

La Revolució del 79 va ser un gran avenç per Iran i pel món, un fabulós pas endavant. Sempre ens hem de congratular que un poble acomiadi un tirà dels de por la gracia de dios. El règim actual no és fill d’aquella revolució, n’és la perversió. No tenen res a veure. I Avui tots sabem que una dictadura és un dictadura sigui laica o sigui religiosa. Que l’únic objectiu que té és el poder per uns pocs. La resta, començant per la ideologia i seguint per la religió, només són excuses per aconseguir aquest objectiu. Corea del Nord, Cuba i Iran ja no inspiren a ningú. Són el mateix: dictadures dogmàtiques i il.legítimes. Van al mateix sac. Amb una diferència: els ciutadans perses són els únics que han sortit massivament a protestar, a intentar recuperar el seu país. I algun dia possiblement no tan llunyà ho aconseguiran. No seria la seva primera vegada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s