LA VIDA DIÀRIA capítol 1

El paisatge urbà

La vida està feta de petites coses. Aquest és un homenatge als petits detalls. A les instantànies que copsem a cada moment, i que després s’esborren; perquè no són importants, no són transcendentals. La companyia d’un amic en una terrassa, el cafè del matí, un somriure. No ens marquen, no ho recordem. Però aquestes fotografies configuren qui som, el nostre paisatge urbà. La ciutat ens marca. Com pot no canviar-nos si ens envolta sempre? El mateix paisatge canviant. Quan la multitud i l’aglomeració són la norma, es converteixen en la nostra constant. La gent que ens envolta, gairebé sempre anònims, formen part del nostre paisatge de la mateixa manera que els edificis, les avingudes, el mar, el cel o el Tibidabo. Se’ns acusa de solitaris enmig de tanta gent. Però no és cert. Vivim tots apretats, literalment uns a sobre els demés. I ens relacionem. Constantment. A la mínima excusa esbocem un somriure o encetem alguna conversa amb qualsevol desconegut. Esperant l’autobús, a la caixa d’una botiga, a la platja o fins i tot en una biblioteca. A quin altre lloc fora d’una ciutat la gent es dedica a relacionar-se cada dia amb desenes de persones que no coneix? No és més lliure poder parlar amb qui vulguis sense necessitat de que sàpiguen qui ets, sense que et jutgin? Poder estar sol quan et ve de gust estar sol; i acompanyat quan necessites caliu humà. Som un exèrcit de persones soles, que passem fugaçment els uns per davant dels altres, però que ens aturem quan un, qualsevol, ens ho demana. Perquè en el fons el paisatge comú, brutalment idèntic per a tots, ens acaba fent més iguals, més comprensius. Tots sentim aquesta por a estar sols enmig de tothom, tots sortim en massa quan fa sol, tots intentem trobar fórmules màgiques que ens assegurin que triarem la cua més curta al supermercat. I tots busquem allò que ens fa diferents. Som individus que formen un conjunt; empàtics, sociables, una mica egòlatres i narcisistes, però també fràgils. Els edificis de Gaudí, els carrers del Gòtic, els plàtans de la Rambla, els autobusos vermells, les galeries de l’Eixample, els terres de mosaic, la gent de Barcelona. Tan exòtics, tan mediterranis i tan europeus. Podem ser moltes coses, però mai, mai, serem solitaris.

Un pensament sobre “LA VIDA DIÀRIA capítol 1

  1. És un lio ser mediterrani i europeu a l’hora, i a més no tenir clar quina de les dues coses volem ser més…
    Amb el paisatge urbà només hi ha un problema: que de vegades, els altres, els que han d’apareixer per parlar-nos quan necessitem algú que aparegui i ens parli, aquests europeusmediterranis… també formen part del paisatge i només fan de figurants. Això de vegades passa. Això és un crit a tothom: encara que faci vergonya, dona-li un klinex si et trobes algú que plora al metro.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s